| Resum: |
|
Àfrica és una realitat complexa de la qual es parla poc i malament. Tanmateix, és clau en tots els canvis globals i geopolítics del món amb la presència de països com la Xina, Rússia i Turquia. L’escriptora Chimamanda Adichie planteja en una conferencia titulada: “el perill d’una sola història” com hem construït Àfrica en una sola cosa i l’hem reduïda a coses simplificades i negatives. A Àfrica hi ha guerres, corrupció, mentalitat racista i una realitat simplificada.
Mirant els mapes, Àfrica consta de 54 estats, 1.300 milions de persones i una gran quantitat de llengües. Àfrica no és un continent sinó una realitat immensa. Aquest conjunt de països, però, ocupen un espai que no representa la realitat territorial sinó unes línies negres que l’ocupació europea va posar sense tenir en compte els grups, per la qual cosa han estat molt freqüents els processos secessionistes; l’últim, al 2011 en què Sudan del Sud s’independitzà de Sudan.
El territori és tan gran que és difícil entendre la diversitat. L’esperança de vida creix, cosa que unida al fet que a l’Àfrica meridional i central la població té una mitjana d’edat de 15 o 16 anys, farà que, a finals de segle, 1 de cada 4 persones al món sigui africana. Àfrica també té una gran riquesa en recursos naturals. Del segle XVII al segle XIX i sobretot entre 1750 / 1850, Àfrica va abastir el món occidental de mà d’obra: plantacions de cotó. Espanya i Catalunya tenen un lloc molt destacat en la tracta d’esclaus. Àfrica és fonamental per entendre la història moderna pel seu paper en la Revolució Industrial i també és clau per entendre les actuals dinàmiques globals de canvi, convulsió i incertesa ja que no són pobles passius sinó que tenen els seus problemes, per exemple, Rússia contacta amb Burkina Faso i Mali pels mercenaris del grup Wagner.
Per analitzar el problema hem de fer: una mirada externa; una mirada interna; L’Àfrica i la crisi de la covid i unes interpel·lacions finals.
Mirada externa: la majoria de l’opinió pública té una visió negativa d’Àfrica, marcada per la tragèdia de la fam i la pobresa però hi ha canvis i transformacions econòmiques molt importants. Arran del desplegament de la Xina a l’Àfrica, es parla amb optimisme. Si “The Economist” parlava al 2000 de “The unhopeless continent” (un continent sense esperança), al 2011 parla de “Africa raising” Dibuixa una Àfrica diferent amb progressos socials, caiguda de la mortalitat infantil, avenços en vacunes com la de la malària i caiguda de les morts per sida.
Àfrica s’ha convertit en un centre geopolític de països emergents. “The Economist” li va dedicar al 2019 un monogràfic titulat “New scramble (carrera) for Africa”. És una nova realitat econòmica i política. Hi ha molts pols de`poder que desitgen terres i les banderes despleguen les seves estratègies per tenir contractes per explotar-les. La Xina va signar un tractat, amb un principi de no ingerència, comprometent-se a la construcció d’infraestructures: preses hidroelèctriques, carreteres... amb material d’obra xinesa i tot gratis a canvi de la cessió de terrenys a 90 anys vistes. Índia, Alemanya també lloguen o compren terrenys. Tot això comporta un gran impacte social: milions de persones són expulsades de les seves terres ja que no tenen títols de propietat. És a dir, hi ha elements positius i negatius. Xina ha seguit una estratègia de globalització. Organitza cimeres com el Fòrum Xina-Àfrica; importa recursos naturals minerals i exporta bens manufacturats. Més d’un milió de xinesos s’hi han establert amb els seus negocis. També Brasil, Rússia.
Àfrica és percebuda com una amenaça. Hi ha grups Yihadistes, Al Sachel, Boco Haram... Busquen exercits fiables. EEUU amb Bush (fill), Obama, Trump, Biden volien la militarització i creen bases militars intentant formar un exercit local per poder controlar el perill d’aquests grups. Espanya ja controla les pasteres in situ; Xina que volia un poder tou, ara, amb més interessos, també necessita exercit i bases militars. Quant a les rutes migratòries, s’ha dimensionat el problema. El 80% són introafricanes: gent rural que van a la ciutat, atrets per l’auge industrial i econòmic. El grup Wagner (rus) es desplega per l’Àfrica i protegeixen la guarda presidencial i les fronteres.
Mirada interna: aquests canvis soci-polítics donen pas a partir de 1960 a la primera onada de democratització. Al 1990 amb la caiguda del Mur de Berlín, i l’arribada al poder de Mandela, hi ha una segona democratització. Es parla de les primaveres àrabs: moltes protestes social i polítiques a tots els països. És una nova realitat “Les nouveaux opposants”. Són urbans, amb més educació i molt connectats tecnològicament. A partir de 2019 hi ha tot un procés en marxa amb una gran projecció demogràfica. A finals de segle, la població es multiplicarà exponencialment i a mig segle, haurà duplicat la població. Apareixen megaciutats com Lagos i Luanda amb 15 milions d’habitants, cosa que genera inquietuds.
El Covid-19 va ser un retorn al pessimisme, esperant la tragèdia i la incapacitat però Àfrica va fer una gestió molt eficient, declarant bones mesures en aeroports ja que tenia ’experiències prèvies en epidèmies. Com diu Nanjala Nyabola: “Àfrica no espera que ningú la salvi”. Van patir unes conseqüències econòmiques pel deute i menys turisme. Amb la guerra d’Ucraïna, no van volen signar una resolució contra Rússia per raons geopolítiques, igual que molts altres països però està patint en Somàlia i Etiòpia per la dependència de cereal.
Finalment, la geopolítica està canviant i nosaltres ja no tenim un paper hegemònic. És un continent en ebullició interna que té dos reptes: la demografia i la transició urbana però que s’obren esperances. Qualsevol relació ha de partir del fet de no fer més mal a l’Àfrica ni amb la venda d’armes ni amb l’espoli de terres. Àfrica ha de repensar-se per reconstruir el seu futur des d’una mirada cap a si mateixa.
|
