| Resum: |
|
Teresa Pàmies va néixer el 1919 a Balaguer, ciutat d’uns 5.000 habitants, la segona més gran després de Lleida. Creuada pel riu Segre, Balaguer és una ciutat estreta; consta de la Plaça del Mercadal, l’església de Santa Maria i el Santuari del Crist de Balaguer. Els seus pares van ser Tomàs Pàmies i Rosa Bertrán. Es conserva la casa on va néixer. Va estudiar a les Escoles Unitàries Antonia Encarnación fins els 11 anys. Després va ser ajudant de modista. Pertanyia a una família pobre, necessitada. Com que l’estació de tren de Balaguer queda molt lluny del centre de la ciutat, el pare va idear un negoci: transportar viatgers de la plaça a l’estació, negoci que va anomenar “el ràpid”. Per fer els treballs d’oficina va comprar una màquina d’escriure amb la qual Teresa hi va aprendre.
El pare, Tomàs, prenia part en moviments polítics. El 1932 es va afiliar al BOC (Bloc Obrer i Camperol). Era una persona compromesa amb les causes socials i les va saber transmetre als seus 4 fills: Teresa, Josep, Pau i Maria. Els dos grans, marcats per l’experiència política del pare. Arriba el 18 de juliol de 1936; esclata la Guerra Civil i tot canvia. Quan es funda el PSUC trobem de primer a Tomàs Pàmies i, en el partit de les Joventuts Socialistes, a Teresa Pàmies. Només amb 17 anys la reclamen des del Comitè Central del PSUC i entra en l’executiva de les Joventuts Socialistes. Es trasllada a Barcelona i passa tota la guerra a l’Hotel Colon, a la Plaça Catalunya, davant d’on està ara el Corte Inglés. Es converteix en una activista.
Té un paper destacat en tres fets: 1- va ser directora de la revista “Juliol”, portaveu de les Joventuts Socialistes. Ella sola feia tota la revista. 2- Amb 18 anys fa un míting a la Monumental de Barcelona amb Federica Montseny (4/11/1936). En les fotos apareix sempre amb la mateixa brusa, regal de l’ambaixador de la URSS a Barcelona i que no se la treia mai. 3- La gran importància que va tenir l’Aliança Nacional de la Dona Jove. Va unir totes les esquerres.
Gregorio López Raimundo va ser transcendental en la vida de Teresa Pàmies. El va conèixer durant la guerra amb l’aprovació de les seves famílies, tot i que al final van trencar. La guerra els marca per sempre més. 30 anys d’exili! El 26 de gener de 1939 va quedar gravat en la consciència de totes les persones que aquell dia van sortir a la tarda. França va rebre els exiliats amb els camps de concentració. Mig milió de persones van passar la frontera, quedant-se sense casa per raons polítiques. Els camps, però, eren per a homes, les dones i la canalla eren portades més a l’interior (Llemotges), a indrets amb sostre. No tenien res i la Teresa va muntar una escola, un orfeó i d’altres activitats. Tres mesos després membres del Partit Comunista la porten a Paris on va assistir a un míting repartint propaganda. La fiquen a la presó tot i que en surt poc temps després amb la condició de no trepitjar sòl francès.
Aquell any, 1939, esclata la segona Guerra Mundial, i Amèrica era un somni. Volia anar a Mèxic on Lázaro Cárdenes n’era el president. Abans, però, van passar per la República Dominicana i per Cuba. Tot un calvari fins que al gener de 1941 arriben a Mèxic que era un país pròsper i ric. Va ser una etapa complexa per dos fets, 1- Va entrar a la Universitat femenina de Mèxic per estudiar periodisme sense tenir estudis previs. 2- Va ser mare d’un nen que es deia Tomàs. S’emparella amb Felix Barriga, forner. Va ser una relació propiciada pel partit Comunista. Al cap de sis anys, acaba la Guerra Mundial i molts comunistes tornen a Europa i ho fan a Belgrad, lloc arrasat, de extrema pobresa, on dubten si seguir l’heterodòxia de Stalin o a Tito. Entra a treballar a Radio Belgrad. Passa a Praga on s’està 13 anys duent una vida activa. Entra a treballar a Radio Praga i a Radio Espanya Independent. Signa com a Luís Duarte. Neix Carme, la filla amb síndrome de Down que el partit obliga a deixar en un orfenat. Neix Pau.
A Praga es retroba amb Gregori López Raimundo. Viuen junts però separats. Passen un any a Moscou i tornen a París on viuen separadament i on neixen el dos fills Toni i Sergi. Des de llavors la Teresa portarà dues grans penes: els dos fills grans viuen a la URSS ja que va ser un requisit imposat pel seu marit que mai no viurien amb ella, i el fet d’haver deixat a la Carme en un orfenat.
A París es guanya la vida com pot, planxa, cus neteja. París, però, és una capital europea occidental, ben comunicada, amb llibres. Arriba al Casal de Catalunya on descobreix la seva vocació; escriu articles, es presenta a premis, tot i que no té experiència literària i el seu català està molt rovellat. Escriu Dietari del Maig de 1968; Dona de pres, Testament a Praga
Testament a Praga el va publicar el 1970 i va guanyar el premi Josep Pla dotat amb 200.000 de les qual 100.000 les va donar al partit i amb les altres 100.000 va tornar a Barcelona. Tenia 52 anys i mai no havia publicat res. Volia escriure i per sobreviure feia traduccions, escrivia una columna diària al Mundo Diario, feia llibres d’encàrrec i així es va convertir en una escriptora professional, però es va trobar amb la censura que va existir a Espanya fins el 1983. Va escriure 8 novel·les de entre les quals Memòries als morts, Les cròniques de quan eren refugiats no es poden llegir sense que et canviï la vida.
A partir dels anys 80, ja no hi ha pes al passat, el pes es troba al present, escriu llibres de viatge, assaig, en revistes...Es pot definir a Teresa Pàmies com comunista, feminista i catalanista. Va guanyar els premis més importants i a l’any 2001 va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va cuidar al seu home López Raimundo molt malalt fins la seva mort (2007) ressentint-se la seva pròpia salut. Al 2009 va publicar Informe al difunt on parla de la vellesa. La seva lectura trasbalsa. Va morir el 2012 a Granada on vivia amb el seu fill Toni. Ara és Sergi l’encarregat de tot el seu llegat que es troba en el Centre Cultural Teresa Pàmies del carrer Urgell de Barcelona.
|
