| Resum: |
|
L’Índia es un país desigual quant a classes, casta, religió i gènere, un dels països més desiguals del món. A Bombai, per exemple, l’índex d’alfabetització és un 81% els homes i un 64,63%, les dones. Trobem el 100% de nenes a primària però un 76% de dones no realitzen estudis universitaris. Aquests percentatges no afecten a totes les dones per igual però la desigualtat, la pobresa i la violència masclista son les úniques notícies que ens arriben i hi ha el risc de veure les dones com a víctimes. S’ha de trencar amb els estereotips del present i, per fer-ho, hem d’anar cap al passat.
Els historiadors no han sabut fer la seva feina. Només parlen de la guerra, el comerç i la política. Hi ha altres maneres de fer història i s’ha de recuperar la vida de les dones de segles anteriors ja que existeix una llarga tradició feminista que continua viva fins avui. Les dones, efectivament, son subjectes actius de la història. És cert, però, que els historiadors es trobem amb límits ja que treballen amb arxius, les fonts dels quals no parlen d’aquest tema ja que estan fetes per persones que no s’interessaven en aquest aspecte.
El nostre objectiu primer és donar visibilitat a la història feminista de l’Índia durant el període colonial (segles XVIII i XIX). Quan l’Índia era una colònia de l’imperi Britànic, les dones estaven doblement marginades i les seves lluites feministes s’encreuaven amb les seves lluites anticolonials. Feminisme i anticolonialisme aniran de la ma fins 1947. Kasturba Gandhi, dona de Mahatma Gandhi, era una activista que lluitava per la reforma dels drets de les dones i, a la vegada, era anticolonialista.
Els Britànics arriben a l’Índia com a comerciants a principis del XVII de la mà de la Companyia Britànica de les Índies Orientals que es comporta com un Estat. Tenen un exercit, implanten el seu monopoli amb violència i recapten impostos. Es preocupen per la societat Índia ja que observen la realitat de país i queden sorpresos pels casaments infantils i pel Sati on una dona s’immola en la pira funerària del seu marit, que acaba de morir, fet que indica una marginació de les vídues. La Companyia creu que aquests actes son criticables. A principis del XIX trobem una jerarquització; Gran Bretanya a dalt; l`Índia a sota. Existeix un discurs racista, l’estatus de la dona a l’Estat justifica el control, però la pràctica del Sati era limitada i la companyia s’hi obsessiona i provoca que s’estengui.
Es reuneixen intel·lectuals indis el 1829 (tots homes) l, al davant, Ran Mohan Roy. Consideren que el benestar de les dones és essencial però les veuen des d’un punt paternalista. L’any 1857 sectors de la societat, descontents pels intents de la companyia de canviar les coses, es revolten. No van tenir èxit però va servir perquè s’instaurés l’ordre imperial. La Companyia queda abolida perquè ha intervingut massa i l’Índia passa directament al poder britànic. Ara tindran l’Emperadriu Victòria de l’Índia.
Els Britànics eren persones liberals però més conservadores. Les diferències entre la societat Índia i la Britànica son insalvables, manifestant unes actituds racistes més fortes. Durant la segona meitat del segle XIX creix el moviment anticolonial i l’Índia aspira a convertir-se en un país independent. El Congrés Nacional Indi, format per homes de casta alta, ja parla d’aquesta possibilitat. Les dones, però, no prenen part en aquestes converses tot i que existeixen associacions, clubs socials i educatius que es preocupen de la seva alfabetització i les preparen per al seu l’alliberament de gènere i per a la seva participació política. Destaquen dues dones activistes molt importants: Savitriba Phule (1831-1897). Era intocable i va ser una de les primeres dones que pensa que l’educació és una peça clau i que calien escoles per a totes les castes. Savitriba lluita contra el matrimoni infantil i el sati i crea centres d’assistència primària per atendre les dones durant l’embaràs o la lactància. Begum Rokeya Sakkhawat era de la regió de Bangladesh, escriptora. De perfil molt diferent a l’anterior, provenia de la classe alta; era aristòcrata musulmana. Va contra la poligàmia i el matrimoni infantil. Crea entitats per educar dones musulmanes, Critica el patriarcat i fa coses innovadores. El 1905 escriu una novel·la de ciència – ficció feminista “El somni del sultà” on els rols del homes i les dones estan canviats.
Durant el període d’entreguerres (1920-1930) L’anticolonialisme canvia de caràcter i es converteix en un moviment de masses. El personatge Mahatma Gandhi és el líder de l’opinió pública i convenç a les dones perquè protestin no violentament. El 1937 s’aconsegueix mesures com que les viudes pugin heretar les propietats dels marits i la prohibició de contraure matrimoni els nois abans de 18 anys, i les dones, dels 14. No totes les dones, però, segueixen aquest anticolonialisme ja que hi ha dues vies; la de la petició i també la de la bomba. Bhikaji Rustom Cama (1861-1936) és una figura principal de la independència Índia. S’ha d’exiliar primer a Gran Bretanya, França, Suïssa i Berlin. Suniti Choudhury i Santi Ghose eren dues joves de 14 i 15 anys que van assassinar el magistrat britànic Charles Stevens i van ser empresonades.
Després de 1947, aquest moviment fa fora els Britànics, molts debilitats desprès de la Segona Guerra Mundial. El 15 d’agost de 1947, l’Índia es converteix en un país independent. S’ha aconseguit la igualtat de la dona quant al vot i a la propietat. No tot està resolt i les desigualtats continuen. Ara apareixen noves formes de feminisme com el moviment Chipko que és la protecció del medi ambient amb l’activista Vandana Shiva. Així doncs, el feminisme a l’Índia és plural, hi trobem representants de totes les parts del país, tant de medis urbans com rurals i pertanyen a totes les classes socials. Han treballat en grup o soles per lluitar per superar les desigualtats amb els homes.
|
