| Resum: |
|
Tot i que el ponent no és cap astronauta, treballa explicant coses de l’espai. Hi ha molts serveis basats en l’espai, per exemple el GPS, un servei quotidià, basat en un satèl·lit que va enviant dades. Ens venen un munt de serveis basats en l’espai i, com a conseqüència, moltes professions s’hi basen. En efecte, l’espai s’ha convertit en un motor econòmic i de coneixement.
Els satèl·lits son ginys que, girant en l’orbita terrestre, observen, reconeixen dades i les tornen a baixar. Son utilitzats pels serveis de meteorologia prenent fotos i dades; pels serveis de comunicació: un whatsapp l’envies, va al satèl·lit, rebota i va a l’altra part del món; el GPS en el mòbil t’ajuda a saber on ets, guia a ambulàncies i als bombers per saber on han d’anar. Les administracions públiques tenen sensors pel territori i saben el cabal dels rius, dels embassaments i la situació dels llocs naturals, on els sensors envien les dades a través del satèl·lit. Els pagesos contracten un servei que els diu on han de regar i quan. Compren les dades a companyies que tenen satèl·lits i han desenvolupat el servei per al pagès ja que aquest és un sector tradicional. Els ramaders saben, gràcies a sensors, on es troba el seu ramat i què han menjat. Les administracions públiques controlen l’emergència climàtica, com es modifica la temperatura del planeta (l’any 2024 ha estat l’any més càlid), com pugen de nivell els oceans i la desforestació.
La part positiva d’aquest “Space Economy” és ser un sector de riquesa i coneixement. Hi hauran milers de companyies. Quant valdrà tot això? Si fa 20 anys ens haguessin dit el que tenim ara, no ens ho hauríem cregut: l’economia del món estarà basada en l’espai. No obstant això, existeix una part negativa i és que aquest espai s’ha de regular i per fer-ho necessitem lleis. Aquestes lleis, però, son del 1967, creades per les Nacions Unides. Tenim ara moltes coses que en aquell temps no es podien preveure ja que l’escenari era diferent.
Primer va haver una cursa espacial entre EEUU i la URSS. Eren dues potencies que es coneixien i es respectaven i no hi havia un altre rival de la seva mida. Ara la URSS ja no hi és i EEUU fa el que li dona la gana. Durant els primers anys, la URSS porta la davantera: 1957: Sputnik és el primer satèl·lit artificial de la història; 1957: la gossa Laika és el primer ésser viu a orbitar la terra; 1961: Gagarin és el primer home a viatjar a l’espai; 1963: Valentina Tereshkova és la primera dona que va a l’espai; 1965: Aleksei Leonov fa el primer passeig espacial. !961: EEUU fa el primer viatge espacial i 1967 Amstrong trepitja la lluna.
Ara son diversos els països que van a l’espai: EEUU, Europa, Rússia, Xina, Índia Japó, Emirats Àrabs ja que l’espai s’ha convertit en una excel·lent eina de màrqueting. També hi trobem empreses privades com la d’Elon Musk que té naus pròpies i vol viatjar a la Lluna i a Mart, i Jeff Bezos que disposa de 2300 satèl·lits a l’espai. Una administració pública no pot fer el que vol però, com poden unes lleis de 1967 regular tot això? A més, EEUU s’ha quedat sol i ha militaritzat l’espai ja que representa un gran motor econòmic i com que té dret a la autodefensa, posa armes per defensar els seus interessos. Potser ara ja no caldrà bombardejar països durant una guerra sinó tan sols destruir satèl·lits. Imagineu-vos que es destrueix el GPS... Una nau no pot dur armes però la llei ha oblidat de prohibir armes a les orbites. Quatre països han provat de destruir satèl·lits propis (EEUU, Rússia, Xina, Índia). Es pot agafar un satèl·lit i treure’l del seu lloc. És com jugar al gat i al ratolí.
La previsió és que caldrà un accident greu per pactar. Ara per ara, un país amb lleis laxes fa que les empreses vagin allà. Ningú no pot ser propietari d’un cos celeste però, si hi arriben, podran fer el que els hi doni la gana. Hi ha metalls que son més fàcils d’aconseguir d’asteroides. Que diu la llei? EEUU tenen una llei privada amb empreses de mineria per anar a l’espai; Luxemburg té una cobertura legal per la qual les empreses tenen la seu social al país pel impostos i els coets els llança des de qualsevol lloc.
L’univers és patrimoni de tota la humanitat però només el primer món hi podrà accedir, mentre el tercer, no, ja que es necessita d’iniciativa privada i molts països no tindran mai accés a l’espai. Necessitem els satèl·lits però la llei no defineix un organisme mundial que els reguli ja que cada país regula els seus i mira de treure’n el màxim profit.
Un altra tema és la ferralla espacial. Ningú, fins ara, ha resultat ferit. S’envia algun coet perquè s’encarregui de les ferralles; existeix la tecnologia per guiar les ferralles i llençar-les a l’oceà però Xina no ho fa. Hi ha 130 milions d’objectes. Pensem que van a 25.000 km hora i un simple caragol, a aquesta velocitat, pot fer molt de mal. Arribarà un punt que haurem de pagar empreses perquè ho netegin.
Cada vegada es necessitarà més aquesta tecnologia de l’espai per a persones grans que viuen soles i uns sensors enviaran alertes per controlar la salut. A meitat de la dècada vinent arribaran els més poderosos com EEUU, Xina, Elon Musk però, per fer què? Les Nacions Unides haurien d’encarregar-se de l’ètica i fer-ho sostenible. S’arribarà a Mart i s’han de dissenyar les ciutats marcianes. Els humans son exploradors i, no fer-ho, seria trair-nos a nosaltres mateixos. La qüestió és l’ètica. S’ha d’exigir als polítics que tinguin una ètica de l’espai.
|
