AEUM | Conferencies

José Ponzano

Data:   10/12/2024
    Grup RUMBESIA
Títol:   Guernika. Espectacle de música i poesia
Resum:   El 26 d’abril de 1937 Guernica va ser bombardejada per la Legió Cóndor. Va ser un atac aeri realitzat sobre població civil que va provocar l’incendi i la destrucció de la ciutat i nombroses baixes civils.
L’ espectacle del grup Rumbesia és un recital de música i poesía que doma visibilitat als horrors de la guerra i del bombardeig sobre la població i un al·legat contra totes les guerres. Les diferents peces interpreten el quadre pintat per Picasso l’any 1937 per encàrrec de la II República.
Comencen pel bombardeig. Eren les tres de la tarda d’un dia tranquil quan a l’horitzó apareixen una avions deixant caure bombes. La gent corre i fuig espaordida buscant refugi a casa seva, als soterranis o on pot. Les bombes cauen durant tres hores destruint-lo tot. Quan van acabar, la gent va sortir trobant-se un panorama esfereïdor: tot el poble crema, tot està en flames, els morts, incomptables i tots civils.
A primer terme del quadre trobem el cavall ferit, a punt de caure, el cap apunta cap a dalt; està agonitzant i horroritzat, igual que tota la població. El grup canta “La nana del caballo grande” de Lorca
El bou té la mirada freda i distant. Representa la brutalitat del poble durant la guerra. No se li dedica cap cançó. No es canta ni al bou ni al feixisme.
Entre el bou i el cavall trobem un colom. Té l’ala caiguda, el cap apunta amunt, el pic obert. Clama al cel. Hi ha diverses interpretacions; potser és símbol de la pau trencada o bé es pot considerar peça d’aviram i ser símbol del mercat bombardejat.
A l’esquerra del quadre trobem una dona que s’exclama per la mort del seu fill, els seus ulls son llàgrimes. El fill és mort; no té pupil·les . A Gaza ha hagut 12.000 morts, la meitat han mort de gana pel setge. És un dolor psíquic. S’assembla a la Pietat de Miquel Àngel. És una dona sense consol ni força; plena de foscor. El grup canta “Sobreviviré” de Manzanita.
A l’altra banda del quadre, una dona clama al cel. Les flames cremen casa seva i la seva mort és inevitable. Apareix un cor (Picasso igual que Van Gogh simbolitza la mort amb un cor). Recorda els afusellaments del 2 de maig de Goya. El grup canta “sonet de guerra” de Mercè Rodoreda que va escriure des de l’exili. Parla dels rossinyols que anaven de Catalunya cap a França, t’havies d’amagar per no ser reconegut, després venia l’espoli, les venjances, la guerra contra les dones. A la cançó sentim primer el cant dels rossinyols, el caminar de l’escamot d’execució i el tret final.
Estirat a terra hi ha un home amb els braços oberts, fragmentats, un, amputat. És el símbol del fracàs; una flor li surt de la mà. Simbolitza l’esperança i el penediment de l’home.
Hi ha una altra dona ferida que sagna del genoll i intenta parar l’hemorràgia amb la mà. Està aterrida. Molta gent no va poder anar als refugis ja que no estaven acabats i eren insegurs. És una dona abatuda, sense esperança de vida. El seu patiment anul·la altres sentiments com el dolor de tot allò que ha viscut. El grup canta “sal a la nafra” de Maria Mercè Marçal.
Per últim tenim una dona mirant per la finestra. Amb la mirada perduda, observa des de la finestra i, com la Unió Europea, mira a un altre costat. Com a Kosovo fa 26 anys, a Ucraïna, a Gaza maten nens, dones, poblacions civils, ataquen hospitals de nounats però Borrell, Von der Leyden i els bancs no fan res. Aquesta dona representa la Unió Europea que mira i no fa res. La cançó escollida és “Cant a la vida” que expressa una gran tristesa.
Com a conclusió es poden destacar dos personatges que des de fa 26 anys han estat per davant i han sobresortit en la seva tasca. Un és Tortell Poltrona, un pallasso que es va reafirmar com a heroi a Kosovo. En assabentar-se que Kosovo estava prop d’Itàlia, va agafar una camioneta i va viatjar fins allà per ajudar a nens i joves. L’altre personatge és Joana Raspall que va pensar en els nens i les nenes d’aquí i de tot arreu. Tots els humans tenim les mateixes necessitats i va demostrar la seva solidaritat i empatia.
L’espectacle s’acaba cantant el poema de Joana Raspall:
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc
podries ser negre
Un altre país
fora casa teva
I diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera
Més bona, potser,
potser, més dolenta.
Web:  
Podcast:  


Registres 0 a 1 de 1