| Resum: |
|
Després de la II Guerra Mundial el món canvia amb la Guerra Freda. Ara només hi ha dues grans potències: EEUU i la URSS que tenen una cosa en comú: que cap d’elles ha estat un imperi colonial. Les potències europees es troben molt debilitades però es resisteixen al canvi i reprimiran els moviments independentistes. Tal és el cas dels Mau-Mau a Kenia. Inicien una revolta contra la Gran Bretanya que serà sufocada per la força però la imatge del Regne Unit ha quedat tan tocada que els Britànics es retiren.
Els països de la part de Gran Bretanya obtindran la independència més fàcilment que els països de la part Francesa que tindrà la guerra més sagnant: Algèria. Parlem de lluites armades anticolonials (diem terrorisme quan la lluita no és compartida i si ho és, lluita armada) d’una gran violència i que acaben en guerres civils duríssimes pel control del territori creat de forma artificial. Les dues potències de la Guerra Freda no son imperis colonials però afavoreixen la descolonització i enverinen les lluites anticolonials obligant a prendre partit (si al meu adversari EEUU li dona armes, jo seré partidari de la a mi). Així es converteixen en satèl·lits de les superpotències.
En la Conferència de Bandung de 1955, les Nacions Unides es declaren en contra dels colonialismes. A Bandung creix el tercer món que no escull bàndol a la Guerra Freda. Les fronteres no es mouran i són les que són. Mantenen la seva sobirania i es diuen no alienats: Nehru, Tito, Sukarno, Naasser. Al 1979 hi ha la crisi per l’atac soviètic a l’Afganistan.
La dècada dels anys 60, és la dècada de la Independència. A França apareix el llibre de Frantz Fanon “Los condenados de la tierra” que és un elogi de la lluita armada. Els pobles oprimits tenen dret a usar la violència, és a dir, la justifica. Les colònies Britàniques obtenen la independència de forma ràpida, sense violència menys a Rhodèsia on la minoria blanca colonitzadora era massa gran. A Zimbabwe una minoria blanca tenen les millors terres. Si son pocs, marxen, quan son molts no volen marxar. A Algèria hi ha milions de francesos (pieds-noirs).
La Commonwealth, és una mancomunitat de nacions que reuneix a països que tenen un lligam històric amb Anglaterra que ara defensa la pau, la democràcia i els drets socials. No es pot imposar per la força. Ha d’utilitzar el “soft power”. Únic casos complicats: Kenia amb la revolta dels Mau-Mau i també a Rhodèsia del sud al riu Zambesi que tenen una economia de plantació: cacau, tabac. Amb mig milió de població blanca es fan independents el 1965 amb Smith que abandona la Commonwealth i instaura un règim racista d’apartheid. El 1980 Smith ha de pactar amb les guerrilles i neix Zimbabwe amb un dictador: Mugabe. A Rhodèsia milers de blancs es queden. A la regió de Sud-Àfrica on es van establir els Afrikaners holandesos s’instaura un règim de segregació racista; un Apartheid per assegurar la supremacia blanca i tota resistència com l’ANC de Mandela és brutalment reprimit. Hi ha una forta discriminació racial amb mesures com: classificació de la població pel color de la seva pell; prohibició dels matrimonis i relacions interracials; exclusió de la comunitat negra del sistema polític; espais exclusius per a blancs. Acaba el 1980 amb la independència de les minories blanques per conservar els seus drets.
Respecte a les colònies franceses, França intenta conservar Marroc, Tunísia i Algèria però davant l’augment de protestes es decideix per abandonar Marroc i Tunísia i concentrar-se en Algèria (1956) que, ocupada el 1930, és la colònia més important. Hi vivien gairebé un milió de blancs, a tots els efectes ciutadans francesos “els pieds noirs”. Els àrabs no tenen drets i son discriminats. El 1954 comencen els atacs contra civils i militars francesos amb una ràpida resposta de França que feia poc havia perdut Indoxina. El maig de 1958 hi ha un cop d’estat de l’exercit francès demanant que De Gaulle sigui nomenat primer ministre però De Gaulle veu que no era viable mantenir Algèria i comença negociacions amb els independentistes. El 1962 es convoca un referèndum per concedir a Algèria l’autodeterminació. S’intenta un cop contra De Gaulle que no triomfa. A Evian continuen les converses que culminen amb la independència i l’abandó dels pieds-noirs d’Algèria.
Al Congo Belga hi havia un regim d’explotació paternalista però neixen partits polítics, creixent la violència i els disturbis. Bèlgica accepta la independència del Congo amb Kasa-Vubu com a president i Lumumba, primer ministre. A tot això, li segueix l’aixecament de militars i la secessió de Kasa i Katanga que son les regions més riques, fet que provoca la intervenció de la ONU sense l’atac als secessionistes. Lumumba demana ajut a la URSS, hi ha un cop d’estat i es afusellat. Mobutu acaba controlant el país imposant una brutal dictadura.
Portugal posseïa les colònies de Guinea Bissau, Moçambic i Angola. El 1961 ja existien les guerrilles i Portugal intentava evadir-les però la dictadura portuguesa va creant descontents entre la població i l’exèrcit desembocant tot el 1974 en la Revolució dels Clavells. Arriba la democràcia a Portugal i la independència de les colònies.
Espanya és una potència menor. El 1956 abandona Marroc quan França abandona la seva part. El 1968 s’independitza Guinea Equatorial. El Sàhara queda atrapat el 1975 entre les ambicions del Marroc i les ambigüitats del franquisme. Encara ara no és independent.
Actualment els països independitzats continuen sota el domini indirecte de la metròpoli; son economies subdesenvolupades en mans d’estrangers i d’oligarques. No tenen estabilitat política, amb dictadures i règims que vulneren els drets humans. Les divisions colonials causen lluites ètniques civils i conflictes internacionals. Tot això empitjorat per unes condicions sanitàries i higièniques tràgiques. Aquesta és l’herència dels colonitzadors.
|
