| Resum: |
|
En torn a Maria Mercè Marçal només hi ha unanimitat, tant de l’Acadèmia com de la Universitat i dels crítics: tothom la valora molt bé perquè coneix la tradició catalana, els poetes com Foix, Carner, Riba... i sap incorporar aquesta tradició amb uns recursos lírics i una simbologia pròpia coherent i atractiva. També ha estat valorada pel feminisme que no sempre va d’acord amb l’Acadèmia. La seva obra ha estat reivindicativa i les seves reflexions, molt apreciades. Representa una mirada de dona en la literatura i va fer una gran tasca didàctica per les altres. Va ser una pionera en aquesta tasca i en solitari. Ningú com ella ha estat tant musicalitzada. Com a exemples Silvia Pérez Cruz i “No ploris per mi, mare” o Lidia Pujol i “ Mata el pare esparver”.
Hi ha una coherència entre vida i escriptura, de fet, corren paral·leles tot i que a la Maria Mercè Marçal li agrada més la trena. El seu pensament és potent, escriu assaig, crítica literària, novel·la molt complexa ja que reelabora la experiència pròpia amb el que ha viscut. No explica la seva vida; la reconstrueix per fer-la vivible per a ella mateixa: l’amor, el desamor, la malaltia, la mort...
Va néixer a Ibars d’Urgell, a pagès. El pare era universitari encara que no va acabar la carrera, la mare era molt alegre, explicava rondalles, cançons, feia representacions teatrals. Tenen dues filles, Mercè i Magda. Als deu anys comença el Batxillerat i marxa a Lleida. Durant la setmana esta separada de la família i sent l’abandó. Acabat el Batxillerat amb molt bones notes, va a la Universitat, a Barcelona, on comença Filosofia i Lletres secció Clàssiques. Allà coneix un grupet de lletraferits i catalanistes, entre ells, Ramon Pinyol. Es casen quan ella té 19 anys i ell, 21. Funden l’editorial Llibres del Mall. Publiquen traduccions al català i a poetes catalans però han de tancar perquè és inviable econòmicament. És professora de català a l’Institut i professora del Departament d’Ensenyament.
Sempre diu: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona de classe baixa i nació oprimida i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Escriu un primer poemari “ Cau de lluna” i el presenta al premi Carles Riba i el guanya. El mateix any que Montserrat Roig guanya el Sant Jordi de novel·la per “el temps de les cireres”. Aquest serà la seva carta de presentació.
El segon recull és “Bruixa de dol” Té 26 anys i escriurà poesia fins els 37. La seva veu poètica busca una identitat de dona ja que viu en crisi matrimonial. És militant del PSAN (Partit socialista d’alliberament nacional) forma part del partit, va a mítings. Al mateix temps es mou en els àmbits del feminisme, vinculada a l’editorial LaSal, (1978 – 1990) la primera editorial feminista de l’Estat espanyol. Hi ha dos tipus de dones: les bruixes i les fades. Escriu sonets que estan formats per dos quartets i dos tercets. Han de seguir un ritme, rimar i el últim tercet ha d’explicar el poema sencer. Es fan dues edicions del poemari.
Un tercer recull és “sal oberta” parla del desamor i de l’amor infantil. Que li presenta la vida a la Maria Mercè? Un embaràs sense pare. Decideix tirar-lo endavant i escriu com preveu que serà la seva vida i el seu paper amb la nena que ha de néixer: l’Heura. Per tu jo seré el sol i la lluna granada i una casa sense urc amb celler, pou i trull... No li és fàcil escriure tot això. Força la llengua. El moment del part ho defineix com: T’he engendrat amb dolor, t’he parit amb plaer...
Quart recull: “Terra de mai” tracta el tema de l’amor. És un poemari en to amorós i s’ha d’entendre en femení. És un poemari lèsbic. Utilitza sextines, estrofes molt difícils; foc, terra, aigua i aire. La sal és un element que simbolitza l’amor en femení.
Fa també poemes populars: son cançonetes que reflexionen sobre el paper de la mare i de l’autoritat, que ajuden a créixer
Tan petita i ja saps com és d’alta
la paret que no et deixa saltar!
I jo voldria prou fer-te esqueneta
(...)
Tan petita i ja saps com és d’alta
la paret que no et deixo saltar!
El 1984 mor el pare de malaltia. Vol escriure tots els conflictes que ha tingut amb ell. Li fa un parenostre.
Pare-esparver que em sotges des del cel
i em cites en el regne del teu nom,
em petrifica la teva voluntat
que es fa a la terra com es fa en el cel.
La meva sang de cada dia
s’escola enllà de tu en el dia d’avui
però no sé desfer-me de les velles culpes
i m’emmirallo en els més cecs deutors
i em deixo caure en la temptació
de perseguir-te en l’ombra del meu mal.
Maria Mercè Marçal mor als 45 anys i en el seu ordinador s’ha trobat una obra pòstuma amb poemes ja fets , alguns dels quals dedicats a seva mare “entre dones”. Així descriu què és la mort:
Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l’úter viu, matriu de déu
mare: desnèixer
|
