| Resum: |
|
Les arpilleres, ens explica la Pilar, son una manifestació artística feta amb l’estil de labor de retall. Trobem el seu origen a Xile, als anys 70, durant la dictadura de Pinochet, com a única forma de denuncia que tenien les dones. Violeta Parra va ser una de les seves iniciadores. Han servit tant per a explorar temes de conflictes armats, situacions de repressió i vulneració dels Drets Humans com també situacions quotidianes, somnis i esperances. Es cosien sobre sacs amb robes usades seves o del seus marits. Es van enviar als EEUU per transmetre la realitat del país. Cosien en grup i informaven de tot el que estava passant.
Al febrer del 2008 es va realitzar al centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison de Barcelona una exposició sobre arpilleres xilenes que van resistir a la dictadura de Pinochet. Aquest va ser el punt d’inici de posteriors projectes que utilitzarien aquesta tècnica en el territori català i espanyol.
El Barri de Sant Roc de Badalona té uns 14.000 habitants, no és un barri massa gran. Fa 60 anys hi van arribar persones de diferents llocs d’Espanya però a partir dels anys 90 ja eren persones de diferents països del mon com el Marroc o el Sud- est asiàtic. Gent del barri comparteix inquietuds per millorar i dignificar la vida dels seus habitants, des de l’educació, el lleure, la salut i la solidaritat i es va pensar que poder explicar històries mitjançant la costura era una bona idea. És un grup de 67 dones de diferents procedències amb molts temes i històries per explicar: processos migratoris de diferents llocs però amb temes comuns com la millor festa del meu poble. La primera mostra es dur a terme l’any 2009 i culmina amb l’exposició al mes de maig a la Fundació Ateneu Sant Roc on s’explicaven experiències increïbles. El grup es reuneix cada 15 dies al l’Ateneu. Expliquen temes de vulneració de Drets Humans, de memòria històrica: refugiats, habitatge. Riuen molt i volen sortir per implicar la gent d’escoles, instituts, casals d’avis... tothom ha d’interactuar. Cada arpillera porta un text explicant el que volen dir.
La Mònica treballa en un laboratori farmacèutic al barri de Sant Roc i al 2017 es va assabentar de l’existència del grup i s’hi va presentar tot i que no sabia cosir. Ser arpillera, és estar acompanyada, compartir el que saps i el que no saps. Et fan treure el millor de tu i el millor del grup amb qui treballes. El primer de tot has de tenir alguna cosa a explicar i, no és important que sigui maco, sinó el que transmet. Has de pensar el que vols, dibuixar la composició, si lliga o no. Has de sentir el que poses, per què ho poses, que faci sentir a la persona que les mira. Potser amb pocs elements arribes més que amb molts. S’utilitza roba vella o reciclada. Les arpilleres tenen diferents plans que van del darrera al davant.
La Mònica ens presenta la seva arpillera el tema de la qual és l’aigua. Aigua per regar l’hort, aigua del pou, del dipòsit, gent rentant-se les mans. Tenim dret a l’aigua neta i als sanejaments. El 2019 va anar al Senegal, a una escola sense aigua corrent. Havies de portar una galleda d'aigua durant 50m fins arribar al lavabo. El director de l’escola va somiar aigua i van obtenir una donació per aconseguir aigua corrent. L’aigua és vida.
L’Antonia ens va presentar una arpillera sobre refugiats. No hi ha arbres, no hi ha res. Només teles de lona que fan de barraques. Al seu país no tenien res però aquí, encara menys. Causa tristesa tant com malbaratem nosaltres i ells, en canvi, viuen amb tan poc...
La Dolores presenta una arpillera del seu poble, amb el seu germà. Les arpilleres son l’oportunitat de dir el que sents.
A la Roser li agrada la manera de fer arpilleres. No és cosir sinó manifestar les injustícies que hi ha. Les arpilleres volien difondre els valors de l’Ateneu i la seva, es a favor de la pau i contra la guerra, contra les desigualtats econòmiques i el poder militar. Comença per un esbós i va canviant la part inicial. Al final el que es vol és la pau. La gent es baralla però hi ha un mediador. La part de dalt és la del consens: no hi ha camí a la pau; la pau és el camí
La Mercè és arpillera des de fa 8 anys. Gairebé no sabia cosir però cosir no és el més important; l’important és manifestar el que els teus ulls veuen i les teves mans plasmen. En un principi feia arpilleres de refugiats, ara, de l’habitatge que és el problema de molts i que en els últims anys s’ha empitjorat a causa dels Fons Voltors: cases antigues sota l’urpa del voltor, les preferents i fons d’inversió de risc. Sortien anuncis: Es venen pisos amb bitxos! Significava que tenien inquilins...
El grup continua endavant. Algunes arpilleres marxen, d’altres s’incorporen però el grup es manté com a espai de reflexió, convivència, de creixement personal, de lluita conjunta al barri, de rebuig i indignació.
|
