| Resum: |
|
El 25 de setembre de 1940 Walter Benjamín arriba a Portbou, ciutat devastada per la guerra Civil i testimoni de tantes persones que marxaven a l’exili. Ara, en canvi, son els exiliats europeus que la creuen per travessar la Península i arribar als EEUU. Ajudat per la seva amiga Henny Gurland, Benjamin hi arriba amb una pesada maleta, un visat per entrar a Espanya, un altre pels EEUU però sense permís de sortir de França i el volen deportar de nou. Desesperat, pren aquella nit una sobredosi de morfina i escriu una nota de comiat a Henny on li diu que, davant la situació sense sortida en què viu, no té cap altre remei que posar fi a la seva vida. S’acomiada del seu amic Adorno i del seu fill Stefan. Mor dos dies desprès i es presenta la mort com si fos a conseqüència d’una malaltia. Han arribat factures del metge, de l’hotel però res de la maleta o de les seves restes. A Portbou hi ha el Memorial, la tomba al cementiri i la Biblioteca Walter Benjamin
Walter Benjamin va ser escriptor, crític d’art, col·leccionista, locutor de ràdio i un `pensador gens sistemàtic amb textos solts i més de 450 títols de crítiques. De fet, està considerat el millor crític literari d’Alemanya. Observa els objectes des de totes les perspectives per aconseguir una objectivitat crítica. Nascut el 1892 a Berlín d’una família burgesa acomodada, se sent incòmode en l’ambient d’abundor de casa seva. Estudia Filosofia a Friburg i a Munic. Aconsegueix alliberar-se dels desastres de la I Guerra Mundial gràcies a la que serà a la seva esposa Dora Kellner. Es casen al 1917 i al 1918 neix el seu únic fill Stefan.
Un amic seu Gershom Scholem volia que viatgés a Israel i s’hi instal·lés però Benjamin no volia el Sionisme sinó la Teologia que la divideix en llenguatge i història. El llenguatge no és un instrument per expulsar la realitat sinó que és creador i generador de realitat. Creu fermament en aquesta capacitat creadora de la llengua. Segueix tres fases: 1- Recull la metàfora de l’autòmat d’escacs. Sempre guanyarà el ninot del Materialisme històric. La Teologia és petita i lletja i no es deixa veure; representa la força messiànica de la salvació. 2- el 1921 l’àngel de la història mira el passat i sent el soroll dels vençuts, les veus censurades que l’arrosseguen al futur, cap al progrés. 3- Estudia els fenòmens socials fins al més mínim detall i intenta veure com la història reflecteix aquesta etapa.
La teoria de l’experiència és de caire kantiana i el seu concepte de la crítica no va contra un objecte. L’ataca però no el destrueix (l’agafa, el descompon i l’obre). L’experiència va unida a la raó; recupera una experiència sensible, singular, en connexió amb el món i amb l’aigua. Quan marxa d’Alemanya i va a França narra temes de Baudelaire estudiant la relació de l’ésser humà amb el món i fa la diferència entre vivència (Erlebnis) i experiència (Erfahrung).
Referent a l’anàlisi filològic, escriu dos llibres: Crítica d’art al Romanticisme alemany (1919) i Origen del drama barroc alemany (1925). Agafa un text, l’esmicola, l’analitza, l’obre. La seva lectura t’absorbeix . Es va ficant en el món de les cites. Es passava hores a la biblioteca recuperant textos. Ningú ho podia fer com ell. La seva tècnica consistia a recuperar fets del passat que es reflectien en el present i que ens donaven esperança. Quan recuperes veus, canvia la història. Volia obtenir una plaça a Friburg però no ho va aconseguir i se li va tancar la porta de la universitat. La seva feina era fosca i incomprensible.
Hi va haver tres dones determinants a la vida de Walter Benjamin: Dora Pollack de qui va tenir el seu únic fill, Jula Radtz que li va inculcar la passió literària i Asja Lacis que desbordava energia i li inculca l’amor al teatre. Al 1926 va viatjar a Moscou. Coneix a Bertolt Brecht. El seu teatre èpic no explica la història però fa que et posis a pensar-la. Es fan amics encara que només es troben una sola vegada a la vida. Coneix a Hannah Arendt amb qui inicia una amistat que posarà en risc la relació amb Brecht i causa l’enemistat amb Adorno i Scholem. Benjamin s’allunya de la tradició jueva. No va anar mai a Palestina ni a Dinamarca. Tampoc no es va afiliar mai al partit comunista ja que el marxisme es barreja amb la teoria i no va voler mai adjurar de les seves conviccions desmarcant-se de tots.
Entre 1925 – 1930 va ser un període de crisis que li causa una depressió i ja parla de suïcidi. Al 1932 passa una temporada a Eivissa. Escriu sobre la seva infantesa a Berlín cap allà el 1900 i publica el llibre “Experiencia i pobreza” ( 1933 ) L’any 1938 s’exilia a París. Avança en el seu text “La obra de los Pasajes” que no pot publicar a Alemanya. També publica “ Escritos de teoria Estética” que representa el centre de tots els seus interessos científics i vol una anàlisi completa on conflueixin tot el que ha fet al llarg de la seva vida. Pretén aconseguir una objectivitat crítica. Encara que una obra estigui ben acabada, li falta alguna cosa. L’obra d’art té “Aura”, és a dir, té un trajecte històric que arriba fins a nosaltres i la fa irrepetible. La reproducció tècnica la destrueix. La funció de l’art canvia i s’entra en una contradicció ja que la reacció massiva del públic a l’art se assembla a la del cinema on hi ha una qualitat crítica i la gent vol la distracció. Les masses en l’art, el canvien. Al final reivindica la tècnica. Habermas pensa diferent.
Walter Benjamin col·leccionava contes, joguines antigues però com a col·leccionista de cites era genial. Eren cites de tot tipus i intenta estudiar la modernitat i la protohistòria que les ha donat lloc. A Paris veu les claraboies i tots els elements de la societat industrial; les treu del seu espai i les posa al present. Hi ha dos conceptes: el xoc i l’experiència. El món modern està ple de xocs: sorolls, màquines, tràfic. L’individu s’ha d’acostumar i els converteix en la seva pròpia vivència. No hi ha distància crítica i per recuperar l’experiència hem de recórrer al present amb força d’ emancipació per a rescatar els vençuts i trobar una època històrica amb objectivitat. Tot això li crea una gran incoherència i torna a la frase de Scholem:
“L’esperança només ens ha estat donada per als desesperançats”.
|
