| Resum: |
|
Lise Meitner (1878-1986), va néixer a Àustria però la seva carrera es va desenvolupar a Alemanya. Va morir a Anglaterra.
Va ser contemporània de Marie Curie i Albert Einstein.
Es va dedicar a la investigació en el camp de la Física Nuclear. En cap moment va participar en la construcció d’armes atòmiques.
El seu nebot, Otto Frisch (1904-1979), que va col·laborar amb ella en alguns moments, sí que va participar en la construcció d’armes atòmiques. Ell va escriure el seu epitafi, just el títol d’aquesta conferència.
Els seus arxius (fotografies, cartes, articles, etc.) estan dipositats al Churchill College, universitat de Cambridge. També, a la Societat Max Planck, a Berlín.(xarxa d’instituts d’investigació científica alemanya). Hi consta la llista del radi que Meitner tenia al seu laboratori, gram per gram. S’ha de tenir en compte que, en aquell moment, era la substància més cara al món. També s’hi troben alguns dels instruments de laboratori que ella mateixa va construir per fer les seves investigacions, principalment sobre l’àtom de radi. Eren molt senzills, de coure o de llautó.
A l’arxiu de l’Acadèmia sueca es conserven les diverses nominacions al premi Nobel que va tenir, sent motiu de moltes controvèrsies.
Desenvolupament: Va arribar a l’estudi de la radioactivitat després de M. Curie i la seva filla. Ella no va morir a causa de la radioactivitat, docs es va protegir per tal que els instruments no es fessin malbé.
Trobem molts paral·lelismes entre les famílies d’ambdues científiques. Les dues van ser educades en igualtat de condicions que els seus germans homes i van ser estimulades en la Ciència des de molt petites i van rebre recolzament per fer estudis universitaris.
Al 1907, Maitner intenta anar a treballar amb M. Curie, però aquesta no estava en condicions d’acollir-la i va anar a Berlín. Fins el 1912, amb 30 anys, no va tenir una feina remunerada i va ser el suport de la seva família, que creia fermament en les seves possibilitats, qui li va costejar les investigacions.
El seu interès científic es centra en l’àtom. No són infinits, sinó grups que es combinen. Això se saps des de l’antiguitat. El que es fa al segle XIX és dibuixar-ne les combinacions, la qual cosa ens porta a la “Taula periòdica dels elements”.
Aquesta és la base de la física moderna, que se sustenta en que els àtoms són molt petits i es combinen, però que no es trenquen tots, solament els inestables.
La radioactivitat es produeix quan un àtom radioactiu amb nucli inestable es transforma o transmuta en un altre àtom de nucli més estable però de menor massa amb emissió de partícules subatòmiques acompanyades, de vegades, de radiació.
La radioactivitat pot ser natural: desintegració radioactiva espontània, o pot ser artificial: desintegració radioactiva induïda o provocada per un bombardeig de neutrons contra un nucli (reacció de fissió nuclear). A l’estudi d’aquests fets va dedicar la seva vida.
Quan Maitner està acabant els seus estudis acadèmics, és el moment en que es coneix la radioactivitat (finals del segle XIX i principis del XX).
Aquestes investigacions tenien un mercat mèdic (radioteràpia) vesant que va seguir M. Curie. A Alemanya, les investigacions anaven orientades a la producció de llum. Les camises dels fanals eren radioactives, més endavant ja no ho van ser.
Diferents fàbriques com Awer, Osram, Baesf, AEG, Siemens i un conglomerat d’empreses macro, IG Farben, hi participaven. Van col·laborar amb el règim nazi. Posteriorment, els aliats van forçar que cadascuna tornés a funcionar individualment.
El 1912 comença a treballar, i a cobrar, a la Societat Kaiser Guillem. (actualment és la Fundació Max Planck-Gesellschaft, organisme oficial de recerca, equivalent al nostre CESIC).
És el període més feliç de la seva vida. Va haver triar entre la feina i la família, doncs no veia la possibilitat de trobar un home amb els seus interessos.
Otto Hahn treballa amb ella fent, pràcticament el mateix i cobrant molt més, encara que, amb el temps, la diferència va disminuint era l’única dona en el laboratori, però n’era el cap.
Entre 1912 i 1993, amb l’arribada de Hitler al poder, tots els seus treballs tenen a veure amb el nucli de l’àtom. Ella confia en que Hitler serà moderat. Per contra, Einstein veu de seguida el que vindrà i marxa als EEUU.
Viu aïllada al laboratori. No el vol abandonar perquè el va crear. Tot es va torçant fins que, el març de 1938 es produeix l’annexió d’Àustria. Perd la immunitat que tenia com a ciutadana Austríaca. Amb 60 anys ha de marxar. Un dia, després de la feina, amb 10 marcs a la butxaca i la bossa de ma, creua la frontera. Deixa els seus estudis i aparells per tal de no aixecar sospites. Va cap a Holanda i després a Suècia. Deixa a punt d’acabar l’estudi de la fissió nuclear.
Discuteix a distància amb Otto Hahn i segueixen investigant.
Quan es bombardeja un àtom d’urani es parteix i, així, successivament. Si es posa un fre, tenim una central nuclear; si no hi ha fre, és la bomba nuclear.
Una petita part del urani és capaç de fusionar-se però la resta no. Són els enriquits. La dificultat principal rau en saber com separar-los.
Ells saben que no poden publicar junts i van decidir fer-ho per separat.
Hahn dóna a conèixer el descobriment sense posar el nom del què.
Una setmana més tard, Maitner i el seu nebot, Otto Frisch, ho publiquen amb el nom de “Fissió nuclear” però la comunitat científica internacional no ho accepta.
Maitner va escoltar per la ràdio de l’explosió de les bombes atòmiques al Japó. Va estar hores voltant pel bosc. Els periodistes van anar a preguntar-li com s’havia fet.
Maitner no era una científica còmoda pels suecs en aquells moments, tenia avantpassats jueus. Al final el Nobel va ser per Otto Hahn, qui no va renunciar, ni va forçar a l’acadèmia a compartir-lo amb Maitner. Sols va fer per tal que se si donessin altres premis.
El 1994 surten a la llum les deliberacions per l’atorgació del premi Nobel a Otto Hahn. És llavors que es va poder publicar un article explicant el treball conjunt amb Maitner. Les deliberacions són secretes fins passats 50 anys.
L’institut on treballava Maitner a Alemània va ser bombardejat i reconstruït després. Fins 2010 va portar el nom de Otto Hahn. A partir d’aquella data, i per pressió del científics, va passar a dir-se Hahn - Maitner.
|
