| Resum: |
|
La conferència comença plantejant dos interrogants que seran l’eix del discurs:
Tots els indians es van fer rics?
Per què van tornar?
A Cuba i a Puerto Rico en deien els peninsulares. Eren fills i nets d’espanyols que portaven temps a les illes, que anaven i venien de la península per cuidar els seus negocis.
Hi havia una forta jerarquització entre peninsulares i criollos. Ells primers eren l’èlit.
Arriben a Cuba en època de plena expansió comercial a l’illa (mitjans del segle XXVIII, inicis del XIX). Són els temps de l’auge del sucre.
Conforme creixen les plantacions de sucre, augmenta el tràfic d’esclaus.
Els primers a crear plantacions són els anglesos. Quan aquests marxen, les exploten els espanyols, coincidint amb els temps de l’abolició de l’esclavisme.
A Santo Domingo, illa amb molta riquesa governada pels francesos, té lloc una revolta d’esclaus que acaba amb la independència de l’illa i es deixa de produir sucre.
És en aquest moment que Cuba agafa el relleu en la producció de sucre i creix amb molta força. Anteriorment, hi havia plantacions de tabac i vaques.
Cuba esdevé tant rica que el primer ferrocarril espanyol es construeix allà (un anys abans que a Anglaterra).
Per als Indians, el negoci rodó, més que la venda de sucre, era portar els esclaus des d’Àfrica cap a Cuba. Aquest tràfic feia possible que amb 3-4 anys s’amassessin fortunes extraordinàries.
Entre 1770 i 1786 el tràfic d’esclaus es va dur a terme de manera continuada.
Per què no s’atura? Doncs perquè sols portaven a l’illa homes que treballaven fins a esgotar-se. Al cap de 15-20 anys, se’n compraven més.
A les plantacions dels EEUU hi arribaven homes i dones. Això feia que es formessin famílies i elles mateixes generaven la ma d’obra esclava.
Els esclaus arribaven a Cuba amb 15-16 anys. Hi havia una tassa de mortalitat altíssima degut a que el treball que feien era bestial.
El mercat del sucre i el tràfic d’esclaus no és únicament el que relaciona Cuba amb Catalunya.
Per produir sucre es necessitava molt capital:
- Per fer funcionar un molí amb bon rendiment es necessitava 200 esclaus.
- Per transportar esclaus feia falta un vaixell molt ben equipat i 1 any de temps
- I una organització en xarxa que connectés els governants dels països africans, procurés els subministraments, etc. Aquesta xarxa la formaven els familiars i els veïns dels pobles d’origen dels indians. Polítics i homes influents de Catalunya també hi estaven implicats. Aquest entramat és el que més assegurava l’èxit del negoci.
- S’organitzen en torn al tràfic il·legal, de contraban, per la qual cosa no poden signar cap paper. La xarxa familiar evita que el capità del vaixell faci trampes amb el nombre d’esclaus embarcats.
Hi ha el mite que els negrers eren uns desastrats però, en realitat, era la gent més elegant d’Espanya, amb títols nobiliaris perquè venien de bona família i ascendien socialment.
Els nens fan l’educació a Catalunya, la feina la fan a Cuba i es jubilen a Catalunya. I així de generació en generació.
Els principals traficants d’esclaus són navegants, que tenien el seu vaixell, capitans i comerciants, generalment amb doble sucursal, a l’illa i a la península. Destaca:
- Jaume Pintó. Tenia 4 vaixells que treballaven a l’hora. Normalment es capturava el 15% dels vaixells, per tant, quedava molt marge de guany. Comptava amb molta complicitat oficial.
- Els germans Rovira de Vilanova. Portaven negres a Cuba i al Brasil. En un vaixell portava 1000 negres que anava deixant a diferents platges. Un cop que el van capturar, se’n van poder lliurar 400. Per justificar el negoci van dir que portava els negres d’una plantació a una altra. El jutge els va donar la raó i va sancionar el sergent que va lliurar els esclaus. Després els esclaus es van discutir entre ells i es va poder provar la influència del govern en moments en què l’esclavitud ja estava abolida.
A l’Illa de Santo Tomé hi arribaven més o menys 100 vaixells a l’any.
A partir de l’abolició, els anglesos van proposar fer el cens d’esclaus. Els espanyols van trigar 50 anys a fer-lo..
A Espanya, en el període de les Corts de Càdis, també s’estava per l’abolició. Els traficants es defensaven dient que si es reprimia l’esclavitud, els negocis es passarien als EEUU on encara era permesa.
El moviment abolicionista a Catalunya va ser mínim. Ningú ho denunciava i els que no feien negoci directament hi sucaven.
A Catalunya, la societat i la premsa aprovava els “negrers” Cada vegada que s’interceptava un vaixell hi havia un gran enrenou. Miquel Biada, constructor del primer tren, va ser un dels principals defensors de l’antiabolició.
Els interessos comercials dels “negrers” catalans ultrapassaven Cuba cap al Brasil, La Reunió, etc.
El tràfic català es financia gràcies a un gran entrellat: diners americans per la compra d’esclaus, venda del sucre als anglesos, compra dels vaixells a Nantes (França), tripulacions de Filipines i Xina, aprovisionament de mercaderies i vi malvasia a Canàries, etc.
El segle XVIII l’esclavitud era legal, al segle XIX ja no. És precisament en aquest període quan té lloc el tràfic català. Per tant, no hi ha registres notarials ni empresarials.
Per saber com van anar els negocis cal anar als arxius anglesos. Respecte al Masnou, es coneixen dos vaixells que feien tràfic d’esclaus: “El no sé” (1834). El capità era Bartomeu Joan Estapé. Quan el van capturar va declarar que era el propietari però això era falç. És probable que el propietari fos Isidoro Pla, també del Masnou. Portava 31 tripulants, tots del poble, delinqüents o antics negrers. Anaven cap a Río de Janeiro. L’altre era “El Pepitu”.
El cas més conegut és el de Maristany, que amb el seu tràfic va deixar sense població l’Illa de Pasqua.
Tota aquest tràfic no hagués estat possible sense la participació dels governs africans. Cada vaixell anava sempre al mateix lloc, i allà pagava els impostos.
Al segle XIX s’estableixen presons (factories) a la costa per tal que els vaixells estiguessin atracats com menys temps millor per evitar ser capturats.
Per establir una factoria era necessari arribar a un acord amb els governants del país que subministraven els esclaus i els aliments pel retorn. Així, els catalans tenien socis a l’Àfrica i a Amèrica.
En torn al 25% dels traficants espanyols eren catalans.
El retorn es dóna a partir de 1860, amb la pèrdua d’eficàcia del negoci del tràfic i ja definitivament, el 1868 amb l’inici de la guerra.
No tots els que quan tornen s’instal·len a Catalunya són catalans. També hi ha bascos i càntabres.. Deixen la seva empremta amb la construcció d’edificis modernistes.
Part dels diners fets a Cuba van a ajudar la revolució industrial. No se sap exactament quin tant per cent.
El negoci era molt arriscat però els traficants diversificaven i tant es dedicaven al tràfic d’esclaus com al comerç del sucre, els ultramarins, etc.
En el cas de la banca, sí que hi ha una relació molt directa. Manca fer un buidat família per família per conèixer-ho bé.
|
