| Resum: |
|
Quan Franco arriba al poder implanta un règim d’autarquia copiat d’Itàlia i pensava que aniria tant bé com allà. En paraules seves “España no tiene necesidad de nada ni de nadie”.
Aquest sistema econòmic es va implantar en condicions pèssimes, després d’una guerra, en un país devastat i a punt de començar la 2a guerra mundial.
Els economistes ho han qualificat de suïcidi perquè:
- Hi havia més demanda que oferta.
- No hi havia diner, i qui en tenia, comprava al mercat negre.
A finals de l’any 1939 es va creà la Comisaría General de Economía y Transportes i es va posar en circulació la Cartilla de racionamiento, que servia per organitzar i distribuir els aliments. El 1940 es va crear la Fiscalía de tasas per tal que es denunciés a la gent.
Tot plegar va comportar un gran caos i una situació psicològica que va portar a l’estraperlo.
L’estraperlo apareix per primer cop al 1935 quan 3 empresaris holandesos venen a Espanya per presentar un proposta: una ruleta trucada. El nom és l’acrònim de les inicials dels seus cognoms: EStrus, PErne, LOUman.
Negocien amb Lerroux i li ofereixen el 25% dels guanys. Es posa en joc als casinos de Sant Sebastià i Formentor. Al de Sitges no es va arribar a utilitzar perquè la premsa va denunciar l’engany. Aquest fet va provocat la caiguda del Govern i de l’alcalde de Barcelona.
Durant la guerra es va practicar l’estraperlo per a la supervivència. Però en acabar-se aquesta, es va instaurar oficialment.
Hi havia 3 tipus de cartilla de racionament, segons la classe social i si la família era nombrosa. Lliuraven poc menjar i mala qualitat. El rebuig es quedava a casa i la resta es dedicava a l’exportació.
El govern fixava uns preus molt baixos. Els pagesos deien que la collita havia estat dolenta i el menjar anava a parar al mercat negre. Hi havia escorcolls i les multes eren tremendes.
A la Barcelona de l’època hi havia molts geperuts i embarassades per amagar el menjar. Els abrics anaven “folrats”. Les cadires de rodes servien d’amagatalls. Berlanga ho descriu molt bé.
Hi havia cartilla de tabac per als homes. El tabac d’importació també arribava.
El Governador de Barcelona es pensava que era un Virrei. Va fer descarregar un tren d’oli per repartir a la població, pur populisme.
L’any 1940 Roosevelt s’enfada amb Franco que no feia cas de la diplomàcia i continuava lliurant material per a la fabricació militar a Alemanya i ordena aturar el subministrament de carburant. Franco conversa amb el polític i diplomàtic José Félix de Lequerica i acorden produir gasolina amb la següent fórmula: 75% d’aigua, 25% de flors i herbes i 5% de material secret. Tots els enginyers ho desestimen però ell, fent cas del xofer, ordena construir una fàbrica per a la producció. També va arribar el gasogen, però va ser un fracàs.
Eusebio Cortés crea un microcotxe “Eucor”, que funcionava amb molt poca gasolina. S’enviava cap a l’Argentina per tenir carn i blat.
Més tard apareix el Biscuter que va tenir molt d’èxit durant un temps.
Hi havia problemes pel subministrament elèctric, primer restriccions i després talls. Moltes vegades la calefacció funcionava amb petromax, grups electrògens i taula “camilla” amb el braser.
La reacció del govern va ser la creació de pantans.
L’any 1943 s’enderroca el Palau de Belles arts de l’Exposició Universal per vendre l’estructura de ferro. El mateix passa amb el Circ Olímpia.
És l’època en que es fan grans negocis. Hi havia empreses que portaven 3 comptabilitats, molta imaginació i gran eficàcia.
Els grans estraperlistes eren nou rics, tenien “querida” i l’exhibien.
Els diners negres, que cremaven a les mans, es gastaven amb casoris, posades de llarg, etc.
Les galeries d’art no havien venut mai tant. El quadres comprats a baix preu pels empresaris tèxtils, es podien vendre molt cars ja que no tenien el preu taxat.
El TBO es feia ressò de les dificultats del moment. Així, sempre li passava una desgracia al Carpanta quan estava a punt de menjar i es quedava sense teca.
Es va fer ben famosa la cançó “Tengo una vaca lechera”.
1952, s’acaben les cartilles de racionament.
1958, s’acaben les restriccions elèctriques.
1959, s’acaba l’autarquia. Surten els militars i els falangistes del Govern i entren economistes, molts de l’Opus Dei. Pràcticament s’acaba l’estraperlo, però no els estraperlistes, l’estil canvia però encara n’hi ha ara.
|
