| Resum: |
|
La biografia de Montserrat Roig no és una narració lineal, multitud de fets es superposen.
Dona incansable que abasta molt i tot a l’hora, amb una obra extensa malgrat que va morí molt jove.
Està estructurada en flash backs. Fils d’un capítol que s’enllacen posteriorment amb un altre, amb l’intent de reflectir la personalitat i la tasca de l’autora (polièdrica).
Ja de molt jove té una gran capacitat de decidir sobre el seu futur. És tossuda, enèrgica i incorruptible.
Neix en una família molt culta, sempre entre llibres, pertanyent a la burgesia mitjana.
La sisena de set germans, de molt petita escrivia contes que deixava a la taula del pare, escriptor i advocat, perquè els hi corregís. Podria amagar el desig de voler ser escoltada. La mare havia escrit als diaris durant la República. També contes. La família la va recolzar sempre, sobretot la mare.
De jove es va iniciar en la novel·la i ja no la va abandonar mai. Més endavant va introduir-se en el periodisme.
De joveneta volia ser actriu. El seu pare dirigia un grup de teatre amateur. El pare era conservador i catòlic, no va estar d’acord que s’introduís en aquest món i va decidir que era millor que fes estudis formals de teatre a l’escola Adrià Gual. És allà que entre en contacte amb Maria Aurèlia Campmany i amb els intel·lectuals compromesos. Garantia de compromís, llibertat, supervivència moral i viure a “tope”.
Amb Pilar Aymerich i Puig i Josep M. Benet i Jornet formen un trio d’amics inseparables.
Paral·lelament als estudis de teatre es matricula a Filosofia i Lletres. La universitat li permet entrar en la lluita antifranquista. El professor Joaquim, Molas és qui l’acosta a la decisió d’escriure en català.
El 1996 es donen fets significatius: participa en la “Caputxinada” organitzada pel Sindicat democràtic d’estudiants, viatja per primera vegada a l’estranger (París), fa les primeres col·laboracions amb la revista Triunfo per criticar el franquisme i la Gauche divine, es casa amb Albert Puigdomènech i decideix anar als seminaris de literatura catalana (Joaquim Molas li aconsella que cal conèixer bé la pròpia llengua per poder escriure bé).
A París vivia molt precàriament però s’hi queda un any (tenia 20 anys). Quan torna està molt conscienciada políticament amb el comunisme.
Al 1968 ja havia actuat a molts teatres d’Espanya i fins i tot de l’estranger, però és conscient de que mai serà una gran estrella. Es decanta definitivament per l’escriptura. Josep M. Benet i Jornet la va corregint i orientant, es va enfadar moltes vegades amb ell però sempre li va fer cas.
S’inicia en el periodisme. Tenia habilitat innata per “despullar“ un personatge però havia d’aprendre l’ofici. Comença fent entrevistes a personatges del món del teatre, a Venècia.
1969. Es presenta amb Pilar Aymerich (fotògrafa) a un concurs a Anglaterra.
Ella marxa a Peruggia a fer un curs que no acaba perquè està embarassada.
1970. Guanya els premis Serra d’Or i Víctor Català. Comença a treballar a Telexprés, de tendència progre. Li encarreguen la secció de crítica literària, no li agradava gaire i decideix marxar. Col·labora a Destino, ho deixa. Va a Itàlia però no li surt bé.
1972. Finalment va a Bristol, on dóna classes a la universitat i comença a escriure “Els catalans als camps nazis”. Havia anat a l’Ateneu de Barcelona a la presentació d’un llibre sobre deportats als camps, va sentir dir a un del públic que ell hi havia estat. Decideix fer un reportatge sobre el tema, Josep M. Benet i Jornet li diu que no n’hi ha prou, cal una investigació acurada i publicar-la.
Paral·lelament fa de corresponsal a l’estranger. Fa articles sobre l’IRA per a “Triunfo”, també sobre les eleccions angleses.
Escrivia els articles en castellà. En català publicava coses introspectives.
1974. Surt publicat “Els catalans en els camps nazis” i “El temps de les cireres”. Ja és una escriptora consolidada. Entra a fons en el moviment feminista.
1977. Va a les llistes del PSUC (no obté escó), però ja no és una comunista ferotge com al principi.
1978. Tradueix al castellà novel·les de la URSS. Li encarreguen donar a conèixer el setge de Leningrad, ho fa però no queda contenta a causa de la censura. Es pren la revenja, amb el material recollit en les entrevistes publica “L’agulla daurada” (1985).
Es converteix en un personatge mediàtic a TV1. TV3 no compta amb ella perquè no es vol casar amb ningú, no era controlable i era profundament anti Pujolista.
Ja té ganes de tornar a marxar però els fills la retenen. Finalment el 1990 se’n va a donar classes a la universitat de Denver. Allà analitza la societat americana, conglomerat de cultures, llengües i ètnies.
Torna a Barcelona per problemes de salut, resulta ser un càncer de mama. Cancel·la tots els compromisos a l’estranger. Enceta la columna a l’Avui. Torna al teatre, tancant així el cercle de la seva vida.
|
