AEUM | Conferencies

Concha Fernández Martorell

Data:   09/01/2018
    Professora de Filosofia
Títol:   María Zambrano: la filosofía como razón poética
Resum:   La ponent manifesta que la lectura de Maria Zambrano la va fascinar.
Maria Zambrano va ser una desconeguda en la cultura espanyola fins al darrer quart del segle XX.
En ella incideix que va ser dona, filòsofa i espanyola , una combinació en el seu moment del tot inusual (fins i tot ara). Aquests condicionants i el seu llarg exili (del 1939 al 1988) marcat per la precarietat econòmica i existencial , condicionaran la vida i obra de Maria Zambrano.

Itinerari vital
- Neix a Vélez Málaga el 1904, de pares mestres. D’aquella infantesa, que sempre recordarà amb enyorança, té molt viu “Mi primer viaje fué en brazos de mi padre, me llevaba desde el suelo hasta las ramas del limonero y yo recuerdo el fruto rugoso y su perfume en mis mejillas”.
- Al 1908 van a viure a Madrid i un any desprès a Segovia. Allí neix la seva germana Araceli, molt important per a ella. Coneix a A. Machado que serà com un segon pare i allí fa el batxillerat entre nois. Realitza estudis universitaris a distància i s’enamora d’un cosí que l’inicia en Nietzsche i en els autors sufís. Coneix a Lorca, León Felipe...llegeix a Sant Joan de la Creu...
- Al 1936 va a Madrid i assisteix a classes d’Ortega i Gasset i de Zubidi. Participa del moviment cultural, social i polític. Dóna classes. Participa en la proclamació de la República.
- 1937 es casa amb Alfonso Rodríguez, van a Xile i pren consciència del problema d’Espanya. Al 1938 retornen.
-El 25 de gener del 1939, amb la seva mare, germana i cunyat van camí de l’exili a París. Exili que durarà 45 anys. Maria i el seu marit marxen a Mèxic.
- Al 1946, mort la seva mare a París. Ella hi va i té coneixement de tot el que han sofert. El cunyat és detingut i extradit a Espanya i afusellat. Araceli va a viure amb ella a Mèxic i ja no es separaran més. Al 1947 es separa del marit. Viuran en situació econòmica precària i l’exili es fa cada vegada més dur. Rep un suport econòmic que li permetrà dedicar-se a escriure i als seus estudis. Es senten abandonades, desarrelades i amb angoixa. “Llanto callado, escondido porqué me había
quedado sin España”.
- Al 1949 van a viure a Roma i París. Després es retiren a la natura als Monts del Jura. Va entrant en una tendència mística-espiritual.
- Al 1969 es comença a parlar aquí de Maria Zambrano. Mort la seva germana al 1972. Al 1981 rep reconeixement al rebre el premi Príncep d’Astúries. Vol tornar a veure “la luz que me vió nacer, el lirio, el limonero, el jazmín” i el 20 de novembre del 1984 retorna a Madrid on se sent estranya en la seva terra, està feliç però no pot oblidar l’exili i ho fa sense rancor.
- Al 1987 es crea la Fundació Maria Zambrano a Vélez Màlaga. Se li dóna el Premi Cervantes al 1988 i el 6 de febrer del 1991 mort a Madrid i és enterrada entre un taronger i un llimoner en el cementiri de Vélez Màlaga.
Pensament i aportació filosòfica
És un referent com a dona i filòsofa.
La seva extensa obra està entre la filosofia, el compromís cívic i el pensament poètic.
Diu: “Donde mejor me encuentro es en la penumbra tocada de alegria, en la penumbra del ser, en la penumbra del saber y el no saber”. L’aurora és una llum tènue per conèixer la realitat . La seva proposta és una raó alternativa i integradora. Donarà una nova mirada sobre el món amb eines per fer-ho i nova llum sobre el pensar.
Vol indagar com es produeix la violència que ha sacsejat la Història d’Europa , sobretot en el segle XX. Dóna una nova visió crítica a la cultura europea i al context d’Espanya .

Hi ha tres moments que incideixen en la filosofia europea:
La Grècia antiga , el cristianisme i el segle XIX.
En el XIX, el Logos grec i la Història del cristianisme amb el ser humà com a centre de la creació i la facultat de crear i crear-se a sí mateix es faran conscients.
I a partir de tres filòsofs en els quals ella se sent identificada i que són els seus mestres :
-Nietzsche- li aporta la consciència lingüística
-Heidegger- li aporta la consciència històrica ( tot és història)
-Ortega i Gasset- li aporta la raó vital. La vida és la primera realitat.
Zambrano recull els tres conceptes (llenguatge, història i vida) i diu que sols es manifesten a través de les experiències humanes materialitzades en l’Art i la Literatura.
L’Art és creació i acció i el registre de l’experiència humana i de les seves profundes vivències. Es tracta d’observar al ser humà tal com es manifesta en les seves creacions on hi ha deixat el seu esperit enregistrat per sempre a l’espera de que algú vingui a comprendre aquesta essència.
La raó poètica de Zambrano és una raó que tracta de penetrar a l’interior de l’ànima per descobrir lo sagrat, que es revela poèticament. És una reflexió que l’ésser humà es fa a si mateix a través de la paraula i l’acció
La raó poètica es converteix en instrument adequat per conèixer la realitat personal i històrica.
I aquesta mirada és el que s’anomena “la raó poètica” en Maria Zambrano.

Maria Zambrano aplica “la raó poètica” per fer una anàlisi de la veritat històrica ja que la Història resideix en les criatures anònimes que sols l’Art accepta i posa de manifest. L’altra Història, s’explica a partir d’uns individus i certes accions, és una empobridora abstracció.
També aplica el mètode per explicar i comprendre la literatura en la vida espanyola, doncs és en la novel·la on es pot veure el pensament d’Espanya.
La filosofia vol pensar, qüestionar, reformar... i havia estat expulsada de la cultura espanyola. Cervantes no pot abocar les seves idees en filosofia i ho fa en la novel·la per expressar el fracàs. Per això la creació literària-artística és rica a Espanya.
En l’obra de Zambrano hi ha una nova mirada sobre l’origen de la unitat Nacional forjada pels Reis Catòlics i Cisneros, sobre el somni ancestral de l’Imperi, mite intocable del qual no és conscient i va repetint. I va aniquilant el pensament crític a través del silenci, l’exili i l’exclusió dels altres: expulsió dels jueus i dels àrabs (S XV), persecució dels humanistes hebraizants (S XVI), genocidi dels moriscos (S XVII), expulsió dels jesuïtes i dels il·lustrats (S XVIII), exili espanyol dels liberals (S XIX), exili republicà (S XX).
Aquest fer al llarg dels segles, crea una ruptura amb la cultura europea i llavors és en la novel·la on s’expressa el pensament d’Espanya.

Maria Zambrano aporta una reflexió crítica d’arrel europea però submergida en la tradició literària i mística hispana.
“La actitud de preguntar supone la aparición de la conciencia”.

Alguns llibres
-“El hombre y lo divino”. És el seu llibre més filosòfic.
-“Persona i democràcia”
-“España sueño y verdad” recull la producció cultural espanyola
-“Claros del bosque”
-“El exilio como patria”
-“Hacia un saber sobre el alma”
Web:  
Podcast:  


Registres 0 a 1 de 1