| Resum: |
|
L’exposició la fa seguint l’ordre cronològic de l’obra de Manuel Vázquez Montalbán.
La seva producció és molt extensa i cal veure-la tenint en compte que va ser un intel·lectual de l’esquerra i va treballar des del periodisme. Sent inseparables les seves vessants de: poeta, escriptor, periodista, assagista. I sempre va formar part del debat social.
Biografia
Va néixer el 1939 a Barcelona i va morir el 2003 a l’edat de 64 anys a l’aeroport de Bangkok a causa d’una aturada cardíaca. Va tenir un únic fill al 1966.
Fill únic d’una modista (anarquista) i d’un militant d’esquerres provinent de Galícia. Vivien al Raval amb precarietat econòmica. Fill de perdedors de la Guerra Civil. El pare torna de l’exili al saber que espera un fill, a l’arribar l’agafen i el condemnen a 20 anys. No el coneix fins que té cinc anys.
És molt brillant a l’escola i a instàncies d’una mestra els pares el fan estudiar. Va a la Universitat on tindrà un “xoc” de classes socials: ell ve del Raval i allí es troba amb gent dels barris alts.
És introvertit, poc loquaç i reservat. Fa amistat amb nois del seu barri que van a la Universitat.
Fa Romàniques i Periodisme, el professorat està poc preparat i és afí al Règim. Hi ha totalitarisme periodístic, tot passa per censura. Per la titulació de Periodisme ha d’anar a Madrid a un tribunal de caire polític i on calia mentir sobre les pròpies idees.
Fa crònica i reportatges. Escriu a la premsa falangista “Solidaridad Española” (BCN) i a “El Español” de Madrid (1960-1962).
Estudia i milita clandestinament al PSUC i sempre amb por per les seves idees.
Al 1961 es casa amb Anna Sallés, ell té 22 anys. Anna és filla del cap del PSUC de la Garriga.
Al 1962 per assistir a una vaga en suport als miners d’Astúries, els detenen i els hi fan un consell de guerra que els condemna a Manuel 3 anys de presó i a l’Anna 6 mesos. És una confrontació directa dels joves de la burgesia amb el Règim. Va estar a la presó de Lleida, va ser un empresonament “còmode” on va poder treballar, estudiar i escriure. Escriu “Informe sobre la información”. Hi està 18 mesos.
Obra
A partir d’aquest moment comença a tenir prestigi com escriptor i com a intel·lectual. Vida i obra es fusionen i serà extensa i intensa i en tots els camps: poeta, periodista, escriptor i com a participant en el debat social.
-Setmanari d’esquerres “SigloXX”, director i coordinador (1965)
-Redactor de taula de “Hogares Modernos” (1966-1971).En una separata central, relat “Jack el Decorador”.
-“Triunfo” (1969), on fa reporterisme, informació i opinió. Parla de la realitat amb punts de vista diferents enriquint el periodisme. Innovador. Parla del que no parla ningú. Hi posa la veu de la gent. La revista es a Madrid i ell hi explica el que es fa a BCN.
Abandona la militància política al 1969.
-“La educación de Palmira” 1970
-“La Capilla Sixtina” 1971
-Vol fer memòria perquè no s’oblidi l’era de Franco i escriu, entre altres:
. “Los demonios familiares de Franco” 1978
. “Cómo liquidar el franquismo” 1977
. “Diccionario del franquismo” 1977
-Impulsor i director de setmanaris
. “Por Favor”- 1974-1978
. “Arreu” del PSUC - 1976-1977
-Columnista de política local a “Mundo Diario”, “Catalunya-Exprés”, “La Calle”, “Triunfo”...
Els seus treballs són creatius i lliures, és l’època de la transició i els diaris i revistes són rupturistes.
-L’altra creació és la del detectiu privat Pepe Carvalho. Al 1972 es publica la 1a novel.la “Jo vaig matar a Kennedy”. Relats de ficció on fa crònica sociopolítica, històrica i cultural dels darrers 40 anys.
El Sr. Lara busca lectors d’esquerres i la novel·la “Los mares del sur” del detectiu Carvalho rep el Premi Planeta del 1979.
-Surt de les redaccions i comença a treballar a casa. Continua en el periodisme fent columnes a “El País”, “EL Periódico” i fins la seva mort a “Interviu”.
- Escriu reivindicant la gastronomia com a plaer i cultura :
. “L’art de menjar a Catalunya”
. “La cocina de España”
Pensament
Va ser un intel·lectual de l’esquerra, va formar part del PSUC i va treballar-hi des del periodisme.
Per a ell la democràcia és tenir en compte a les persones i la concep com una forma de participació amb visió col·lectivista i al socialisme com a gestors del capitalisme. Té un ideari molt propi.
Molt fidel a les seves idees però a la vegada crític.
Treballa amb molta intensitat, és hiperactiu.
Molta disponibilitat i fidelitat. Fa una gran renovació periodística, cerca i troba nous llenguatges i públics.
Als anys 1980-90 hi ha canvis amb la caiguda del Mur de Berlín, valors neoliberals, economia al servei del capital i no de les persones, espectacularització de la vida, clavegueres, Gal, ciutat com a mercat immobiliari i no com a lloc de vida. Té una decepció lúcida.
Es dedica a la premsa estrangera i a viatjar per fer una lluita crítica, a través del periodisme, del neoliberalisme i de les noves formes polítiques de poder i d’oblit de les persones.
A partir del 1980 fa una reivindicació de la cultura quotidiana, de les petites coses, cançons, pel·lícules, costums i del menjar com a expressió essencial de la vida, és molt bon cuiner i amfitrió.
Fa una nova línia de reflexió .
Els seus refugis són el menjar i la poesia. Ell se sent sempre un poeta, és la seva vocació irrenunciable: la essència és la poesia.
Fa una reivindicació del plaer “Solament es viu una vegada”.
|
