| Resum: |
|
Margarita Carnicé participa en un projecte col·lectiu a la Universitat Pompeu Fabra d’investigació cinematogràfica : “El cuerpo erótico de la actriz bajo los fascismos”.
En aquest llibre fan un estudi de la relació eros/censura en 17 actrius d’Espanya, Itàlia i Alemanya en el període dels anys 1939-1945. L’estudi és de com es manifesta, en les pel·lícules, la feminitat a través de la gestualitat.
En aquell moment hi ha dos textos que regulen la censura cinematogràfica:
- El codi Hays a EEUU que determina una sèrie de normes restrictives del que es podia veure o no en pantalla. El que és moralment acceptable. Un sistema de censura en el qual hi ha un apartat referent a la sexualitat , el nu, el vestuari, tipus de relacions ...
- Una Encíclica (1936) de Pio XI “Vigilant capellà” sobre el cine, en el qual demana que l’Església vigili la moral de les pel·lícules.
El país amb més censura és Espanya on existeix un fort component misogin i un control de l’Església en la vida privada i pública de la dona. El desig de la dona és tabú. Es reclou a la dona a l’àmbit domèstic i de la maternitat i al servei de l’espòs. L’ideal de dona es troba en “La mujer ideal de Pilar Primo de Rivera”.
Els règims feixistes imposen una concepció de l’univers femení i els directors i les actrius estan sotmesos a un imaginari conservador. Malgrat tot, les actrius irradien erotisme i les dones quan van al cinema creen vincles d’identificació amb elles.
En aquesta conferència ens presenta a tres actrius espanyoles objecte d’investigació en el llibre. Encarnen tres models diferents de dona:
• Mercedes Vecino - seductora - segura
• Amparo Rivelles - ingènua - jove – inexperta
• Imperio Argentina - folklòrica - cuplé
MERCEDES VECINO (Melilla 1916- Alacant 2004)
D’extraordinària bellesa va fer papers de “femme fatale” i va fer el primer petó als llavis del cinema espanyol a la pel·lícula “El pobre ric” de Ignacio F. Iquino (1942).
Prové de la revista i al 1940 retorna al teatre. Fa una carrera breu en el cinema i a l’any 1958 fa el paper de la reina Isabel II en la pel·lícula “Donde vas Alfonso XII”.
Agradava al públic franquista malgrat el seu aire “vamp” a l’estil de Holywood.
Té un físic desbordant, mostra feminitat i un eros conscient que desplega en ambients burgesos. Seduïa amb la mirada. Va fer melodrames i comèdia.
Visionat de tres fragments de la seva filmografia:
“La culpa de l’altre” (1942) - Ignacio Iquino
Pocs primers plans ja que aquests invitaven a l’erotisme. Cal evitar la censura.
“Boda accidentada” (1943) - Ignacio Iquino
Comèdia de seducció. Les comèdies passaven més la censura El director insisteix en la personalitat desbordant i la feminitat de Mercedes Vecino i per contrastar-la li posa una parella més petita que ella. Mercedes canta i balla a l’estil de Holywood. Té un cos que s’ho passa bé i genera modernitat, però la càmera no es pot centrar massa estona en l’actriu per no transmetre erotisme.
“L’escàndol” (1943) – José Luís Sáenz de Heredia
Va ser una pel·lícula transgressora per com tracta l’adulteri. La protagonista s’enamora d’un noi més jove que ella (tabú en l’època) i hi té una relació adúltera. Les escenes de dormitori estan prohibides, també la nuesa, també el vestir-se i desvestir-se, pel que intenten mostrar...
AMPARO RIVELLES (Madrid 1925 – Madrid 2013)
Comença molt jove i no es retira mai. Trajectòria personal poc acord amb la idea de la dona de l’època franquista. És mare soltera i als anys 50 marxa a Mèxic i no torna fins als 70.
Escenifica l’arquetip de la dona ingènua, infantil, la “ventafocs”, de classe baixa. Eros de la noia del poble, popular.
Bona actriu, té valor i nervi dramàtic, seguretat i control en els gestos, l’expressió i en la dicció. Gran actriu en el teatre.
IMPERIO ARGENTINA (Argentina 1910 – Màlaga 2003)
Es sofistica aviat, ve del cuplé i passarà a ser l’arquetip de la feminitat folklòrica. Eros folklòric.
Sedueix ballant i cantant i conquereix l’espai públic. Somriure sensual i a la vegada candorós que l’allunya de l’erotisme.
Va a Alemanya en època de Hitler i hi realitza pel·lícules.
A Espanya és popular en temps de guerra en els dos bàndols i després és afí al règim de Franco. L’Espanya en Blanc i Negre.
Fa pel·lícules amb un estricte control moral. En cap fa petons.
De la seva filmografia : “ La germana Sant Sulpici ” (1927) on ella canta
“ Morena Clara ” (1936)
“ Noblesa baturra ” (1935)
Veient els fragments de pel·lícules en Blanc i Negre amb els tres arquetips de dona, la conferenciant, mostra una època de censura, “moralitat” imposada i de control del món femení sota la ideologia dictatorial i eclesiàstica.
|
