| Resum: |
|
Es tracta d’una conferència-demostració en la qual el conferenciant, a l’hora que explica l’evolució de la dansa al llarg del segle XX demostra, amb el seus moviments, les diferències tècniques que es van succeint.
Comença l’exposició definint la dansa com l’estreta vinculació entre el fet artístic i el fet comunicatiu, social i emocional, la qual cosa li dona un valor cultural de gran rellevància.
Tradicionalment, la dansa ha estat present en els moments més importants de la vida: naixements, casaments, mort i, també, en els fets socials significatius: canvis estacionals, tasques agràries, etc. Així, l’ésser humà ha desenvolupat un llenguatge corporal que ha definit codis de comunicació.
A partir del segle XX, la Dansa Moderna qüestiona la forma d’expressió de la Dansa Clàssica.
Trets característics de la Dansa Clàssica:
- Cames i braços actuen amb formes obertes.
- Cos molt treballat i estilitzat.
- Màxima lleugeresa, desafiant la gravetat, quasi volant. Al terra es pateix, hi ha inseguretat i malalties. Amb la dansa es transcendeix a un univers de somnis i desitjos.
- Roba cenyida al cos. Sabates de punta. Idealització estètica del cos que correspon als canons de la cultura clàssica: dels mites grecs al “David” de Miquel Àngel...
El naixement de la Dansa Moderna:
- Isadora Duncan (1877-1927). Trenca amb l’ideal vigent. Balla descalça per obtenir la màxima informació sensorial. Utilitza robes amples i vels per deixar el cos lliure i donar la màxima expressió als moviments. Vincula la dansa a la Natura a través dels quatre elements. Malgrat ser la pionera, no va crear escola.
- Marta Graham (1893-1991). Ella si crea escola. Es mou guiada pels batecs del cor. El tors és el motor del moviment (en la dansa clàssica el tors era el suport de les extremitats). Contracció-expansió, símil de la respiració, la vida. Moviments de braços i cames oberts, tancats i en paral·lel. Gran emotivitat i dramatisme (treballa molt els elements de la tragèdia).
- José Limón (1920-1972). Crea un estil molt diferent, en el qual l’eix vertical dóna estabilitat. Aporta el diàleg entre el pes i el contrapès, entre la verticalitat i la caiguda. El diàleg corporal és un joc d’equilibris i emocions. És positivista.
En resum, tres estils dins la Dansa Moderna, amb una màxima comuna “El moviment condiciona l’expressivitat” I és que el cos no menteix (digueu-me com us moveu i sabrem com sou).
L’aparició de la Dansa Contemporània: Merce Cunningham (1919-2009)
Aquest ballarí crea el sincretisme entre la dansa Clàssica i la Moderna.
Es diu d’ell que, tècnicament, “posa el cos en corba”.
Provoca un canvi en la concepció mateixa de la dansa, defensant la coexistència moviment-música. Fins aquest moment, el moviment sempre havia estat al servei de la música.
S’inspira en els estudis l’Albert Einstein, segons el qual no hi ha punts fixes i iguals a l’espai. També en les idees de Marcel Duchamp, qui defensa que l’art es complementa amb el públic. A partir d’aquestes aportacions trenca la relació de frontalitat entre l’artista i el públic, l’artista es desplaça lliurament per la sala, treballa d’esquena, surt a les escales del teatre, al carrer..., descentralitza i democratitza la dansa.
Buida el moviment de tota trama argumental, ja que considera que el moviment no ha d’estar supeditat a cap relat, sigui històric o literari, ni al vestuari, ni a la música, ni a l’escenari. Defensa que tots aquests elements no són expressament necessaris, que el moviment té sentit per sí mateix, que la dansa no és emoció, sinó procés, acció, viatge... en una continua successió de contrastos rítmics i canvis de plasticitat.
També incorpora a les seves coreografies els nous invents científics (ràdio, TV), que, juntament amb el moviment, creen múltiples focus d’atenció al públic, creant una atmosfera altament estimulant.
Alternativa Post-Moderna (sorgida als EEUU als anys 70’s - 80’s
Als anys 70 hi ha un qüestionament de les aportacions de Merce Cunningham doncs consideren que la seva proposta està excessivament centrada en el desenvolupament i treball muscular.
La dansa Post-moderna introdueix nous conceptes:
- Contacte (lliscar, rodolar, adaptar-se a l’altre o al terra).
- Múltiples mobilitzacions articulars, marcades pels líquids que flueixen dins del cos.
- Energia, amb clara influència oriental.
- Tot plegat, es crea una nova consciència corporal basada en l’economia muscular.
Els coreògrafs actuals es mouen entre la contracció i el drama per un costat i, per l’altre, l’energia mínima necessària, amb l’adaptació de múltiples tècniques i suports.
A Europa, la més representativa ha estat Pina Bausch, creadora de la Dansa-Teatre: “No importa com es mouen el ballarins, sinó què és el que mou als ballarins” És en aquest sentit que Pina Bausch fa partícips els ballarins de la creació de les seves coreografies.
Cesc Gelabert és el coreògraf més reconegut a casa nostra.
|
