| Resum: |
|
Ingmar Bergman (Uppsala, 1918 - Fárö, 2007) és un dels grans directors del moviment cineasta anomenat “cinema d’autor”.
Aquest moviment va ser molt qüestionat en els anys 90, però ara torna a ser un referent en la història del cinema.
Hi podem observar dues tendències: la d’aquells cineastes que mantenen el màxim control (Luchino Visconti, Hitchcock...) i la d’aquells que treballen amb plena llibertat (Orson Welles, Bergman...).
En una primera visió, Bergman sembla rigorós, espès, però realment no és així.
Els seus plantejaments són molt duals: Si per un costat és vital i rebel, mostrant en la seva filmografia el desig, la passió i l’amor, per l’altra explora els límits de la vida i de la mort, la buidor, amb un marcat nihilisme destructor respecte de la idea de la vida.
Per ell, el cinema suposa un mecanisme de revisió d’un mateix. Actua com un filòsof, un novel·lista o un pintor. Té obsessions en les que profunditza repetidament: la família, la infància, la vida i la mort.
També trobem aquesta dualitat a nivell estètic “el doble”. El mirall és una de les seves obsessions estètiques amb el que ens presenta el dualisme rostre-màscara. Significa despullar-se, sincerar-se davant l’espectador. Suposa una manera de mostrar-se ell mateix, inclusiu quan el protagonista és una dona.
És difícil catalogar Bergman, sempre ha estat molt introspectiu. Debuta en el teatre. Té vincles amb les avantguardes històriques, també amb el cinema realista poètic francès (Claude Renoir...), amb el neorealisme italià (Roberto Rossellini...) i amb el cinema de la modernitat que apareix entre 1995 i 1965, essent Carlos Saura un dels representants més reconeguts a Espanya.
Malgrat les influències, fa un cinema molt personal, no arribant mai a seguir una línia concreta.
Al llarg de la seva obra explica molt bé el trajecte a Europa del cinema al llarg del segle XX.
Per ell, dedicar-se al cinema va suposar un trencament amb la família.
Del pare, pastor protestant, va rebre una educació molt rígida amb la qual ell era molt crític. Se sent rebutjat pel pare i per la mare i, també, pels germans.
Sent que s’ha de desempallegar de la família per poder fer el seu camí. Denuncia el que per ell representa la família burgesa: la falsedat. Però no és pessimista, lluita per la regeneració. En el seu plantejament podem trobar semblances amb Franz Kafka, en la seva “Carta al pare”. Ambdós trenquen amb un món antic que acaba i van cap a un món nou que volen contribuir a construir.
Al llarg de la seva filmografia hi podem veure la seva biografia però en ficció. El seu alter-ego és ell mateix. El que fa és novel·lar la seva pròpia vida.
També integra referents propis del lloc on viu: de l’existencialisme escandinau (Soren Kierkegaard...) i la seva particular idea de l’assumpció de la vida, i del teatre.
Al llarg de la filmografia es pot observar, a nivell estètic, un procés progressiu de renúncia a la pompa, destinat a despullar l’obra per arribar a l’essencial, arribant al minimalisme.
Es poden distingir 4 etapes:
- Etapa d’Aprenentatge (guionista i director). Aprèn i depura a poc a poc. Comença a treballar per la productora estatal més important. L’acomiaden per discrepàncies i, posteriorment, acaba sent-ne el director.
Al final d’aquesta etapa descobreix “l’illa” com a espai comú en la seva filmografia. És un espai al·legòric, que li arriba de la mitologia cristiana. Metafòricament, el món és el continent i l’illa simbolitza els llimbs, un territori de purificació i resurrecció. Per a Bergman, L’illa simbolitza un territori d’experimentació. La seva illa va ser Fárö, al mar Bàltic, on va trobar la puresa de l’espai i l’atemporalitat, res li feia pensar que estava al segle XX. Queda ben reflectida a la pel·lícula “Un estiu amb Mònica”.
- Etapa d’experimentació. És una etapa de maduració com a cineasta. D’aquesta etapa és “El sèptim segell” i “El manantial de la donzella”.
- Obres mestres. S’inicia l’any 1963. Màxim reconeixement amb “Crits i murmuris” i “Persona”.
- Etapa Televisiva. Es retira del cinema, diu que la TV li dóna més llibertat artística. Despulla completament el seu estil, màxima sobrietat. Se’n destaca “Secrets d’un matrimoni” i “Fany i Alexander”.
Al llarg de la conferència hi ha hagut visionats de fragments de les pel·lícules citades.
|
