| Resum: |
|
A manera d’introducció, es desfan dos equívocs que permetran enfocar correctament el tema:
- La Inquisició és una institució eclesiàstica, catòlica, que té per objectiu la repressió de l’heterodòxia catòlica. Per tant, no actua mai envers les altres religions.
- Existia a tota Europa, però solament a Espanya depenia de l’Estat, és a dir, del Rei. A la resta de països depenia de l’Església que actuava mitjançant les ordres religioses i els bisbes.
El primer Tribunal de la Inquisició va actuar a Catalunya l’any 1231 per lluitar contra l’heretgia càtara. La gestionaven els frares dominics, i posteriorment conjuntament amb els franciscans. 4 anys després es crea un altre tribunal a França.
A la Corona d’Aragó, l’inquisidor general era nomenat pel superior dels dominics. L’acord de funcionament deia que el tribunal inquisidor condemnava i el poder civil aplicava les sentències.
Al S. XIII ja hi ha tribunals a tota Europa excepte a Noruega i Castella, ja que en aquells terres no hi havia càtars.
A partir del S. XIV apareix el problema dels jueus i els conversos.
Fins el S. XIII Europa anava bé. La població creixia i no hi havia oposició al cristianisme. Però va aparèixer la “pesta negre”. Hi ha ciutats que, en poques setmanes, perden el 40% de la seva població. A l’època s’entén com un càstig diví front al qual troben diverses explicacions, entre elles que Roma és massa rica o que els jueus enverinen els pous dels cristians.
El 1931, Vicente Ferrer (València 1350- Vannes 1419) apunta que és degut a què els jueus, els quals van matar a Crist, conviuen amb ells. D’aquí a les persecucions i als pogroms. A casa nostra, molts jueus es converteixen degut al mal clima en que viuen, però els cristians se’n malfien, fins que s’arriba a la seva expulsió de la península ibèrica l’any 1492.
També hi ha les “històries dels nens sants” que circulen per tota Europa i expliquen que els jueus agafen nens cristians i els crucifiquen per prendre’ls-hi la sang i amassar amb ella el pa dels dies festius. L’església va donar per bones aquestes històries, malgrat que mai es van confirmar.
L’any 1478 els reis Catòlics creen el 1r Tribunal de la Inquisició a Castella per controlar als jueus i àrabs conversos. Dos anys després nomena Inquisidor General al dominic Fray Tomás de Torquemada que marxa a Sevilla a buscar conversos.
Això comporta un gran i continu èxode de conversos d’un lloc a l’altra, i de rebot, es nomenava inquisidor a moltes ciutats. Aquest procedir s’instaura també a la corona d’Aragó malgrat la resistència de catalans, valencians i aragonesos, doncs ells ja tenien un altre tribunal que jutjava els càtars. A Saragossa van matar al primer inquisidor que va arribar.
Cada tribunal era autosuficient la qual cosa suposava tot una acurada trama organitzativa: des del president del Consell de la Inquisició, als familiars, que ho eren de sang, la gent del poble que passava revista a la vida de la gent a canvi de privilegis (no pagar impostos, col·laborar amb l’Inquisidor i una llei més permissiva).
Entre els S. XVI – SVII va haver-hi un centenar de tribunals.
A Catalunya es va lluitar per limitar el nombre de familiars i per tal que aquests no poguessin tenir càrrecs públics.
El Tribunal de la Inquisició funcionava respectant el següent procediment:
- Proclamació de l’Edicte de fe, que es llegia a totes les parròquies quan arribava un inquisidor.
- Un cop conegut l’Edicte, hom tenia una setmana per auto inculpar-se. En fer-ho havia de dir qui més havia fet les mateixes faltes. En aquest moment no arribava la condemna. Haver-se inculpat suposava una pena més lleu.
- Detenció quan un era denunciat. Sempre era de nit i en secret, en canvi el càstig era públic.
- Un cop detingut, no se li deia de què se l’acusava. Se li preguntava “què has fet” i era ell mateix qui s’havia d’inculpar.
- Tota la causa era secreta i un cop iniciat el cas ja no es podia aturar. La tortura tenia per objectiu saber la veritat (no importava matar el cos per tal de salvar l’ànima). La tortura no era entesa com a càstig, sinó que era l’interrogatori.
- L’advocat era nomenat per l’inquisidor.
Es jutjaven els següents delictes: judaisme, bigàmia, fornicació, sol·licitació (demanda de sexe per part dels capellans), sodomia, bestialitat, proposició (demanda de sexe per part dels capellans durant la confessió) , blasfèmia, misticisme, superstició i maçoneria (a partir dels S. XVIII). També censura de llibres (publicats i no publicats). S’ha de remarcar que no es contemplaven les bruixes.
Les penes que es posaven eren: embargaments dels bens, portar el “sanbenito”, fuetades (dalt d’un ase, amb el cap tapat, pel carrer), empresonament, galeres i pena de mort a la foguera, que podia ser estan viu o ja mort. Aquestes penes eren més o menys estrictes en funció que l’acusat fos cristià vell o convers.
Per executar les sentències es feia un “Auto de fe” a la plaça central, precedit per un sermó. Les fogueres es feien a les afores del poble.
La Inquisició era una eina al servei del poder real, ja que estava per damunt de tothom i sota el mandat directe del rei. La gran diversitat de pecats que podia jutjar li permetien actual en tots els àmbits. El fet que la Inquisició actués en secret, permetia al rei evitar-se queixes i responsabilitats. Tot plegat, augmentava el seu poder.
Amb l’arribada de la Il·lustració (S.XVIII), la Inquisició comença a fer nosa i entra en decadència.
La primera dissolució data del 1813, de la ma de les Cortes de Cádiz. Torna a entrar en vigència quan puja al tro Fernando VII.
El General Riego la torna a eliminar, però quan Fernando VII torna a regnar torna a ser re instaurada.
La Inquisició va seguir actuant fins a tocar dels nostres dies tal i com una demostra l’execució l’any 1920, a València, d’un mestre per tenir llibres prohibits.
Avui en dia el Vaticà manté la Inquisició sota el nom de “Doctrina de la Fe”.
|
