| Resum: |
|
Per entendre el present i el futur d’Europa cal tenir present els antecedents pròxims més significatius:
• El Kàiser Guillem I, emperador d’Alemanya, aconsegueix la unificació política de diferents regnes (1871), després d’una gran derrota per part de França. Es farà entronitzar a Versalles per demostrar el gran poder que ha assolit.
• Quan acaba la 1a guerra mundial es signa el Tractat de Pau a Versalles (1919). Així França torna la humiliació política i econòmica a Alemanya, escenificant-la en el mateix lloc.
• La Rendició d’Alemanya als aliats es signa en un vagó de tren a Compiègne (1918). Una altra humiliació, aquesta de caràcter militar.
• Anys després, l’Armistici humiliarà els francesos en el mateix vagó de tren, Compiègne (1940). Hitler farà destruir el vagó quan ja té clar que perdrà la guerra.
Tot plegat ens parla d’una Europa que no para de guerrejar i d’imposar-se uns sobre els altres per solucionar els problemes propis de cada país.
Quan acaba la II guerra mundial Europa, en un “atac de lucidesa”, es planteja la integració. És a dir: compartir, en lloc de lluitar; cooperació en lloc de confrontació; millor destinar recursos al comerç per enriquir els països, que a les armes per destruir-los.
Convé, doncs, recordar que la Unió es va fer per la situació desastrosa precedent. I que es va fer molt lentament, de manera progressiva, començant per compartir carbó i acer, definint polítiques comunes, creant un mercat comú únic, una moneda única, la lliure circulació dels ciutadans...
Però en els darrers 10 anys sorgeixen desavinences econòmiques entre el nord i el sud, també en les polítiques migratòries i ressorgeixen els nacionalismes.
Jean Jonnet diu: “Europa es forjarà en les crisis i serà la suma de les solucions adoptades per resoldre-les, o no serà”.
El camí cap a la Unió Europea
Hi ha fites que no són estrictament econòmiques: el disseny d’un mercat comú únic que permetés assumir la internacionalització, o el programa Erasmus creat amb la intenció que els joves considerin Europa un terreny propi perquè el coneguin i el sentin proper. També la moneda única que permet recórrer Europa amb una moneda coneguda, o el 4G sense despeses de roaming que et fa sentir a qualsevol país com a casa.
Europa té una dimensió interna i una altra externa. Inicialment, la integració era un procés de portes endins. A partir de la globalització (1990...) es dóna el cas que cada país europeu és tant petit que perd rellevància a nivell internacional. Alemanya, el país amb més població, no representa més que un 1% de la població mundial. Si Europa va fragmentada no té possibilitats, unida representa prop del 15% de la població mundial.
Pot Europa ser un actor de 1r nivell amb un model diferent dels EEUU, la Xina i altres països emergents? Els nostres valors i el nostre estil de vida tenen a veure amb una forma determinada de entendre el món, a més a més d’aspectes econòmics, religiosos, etc. En els darrers anys s’ha donat un canvi en la distribució del poder mundial, mentre que ha baixat als EEUU i a Europa, ha pujat a la Xina i a l’Índia.
Hi ha coses que no s’han fet bé en la gestió de la darrera crisi:
o Es va crear una moneda única sense una prèvia integració política.
o Es dóna una paradoxa, mentre que per fer negocis és millor ser diferents, per fer política calen valors comuns i, per tant, és millor ser similars.
o Ja hi havia friccions abans de l’aparició de la crisi, però van semblar menors i no es van atendre. Van esclatar fissures entre els països amb superàvit i els deficitaris, la qual cosa ha enverinat les relacions entre uns i altres i ja tornem a estar barallats, hem tornat a la rancúnia i els recels que és, precisament, el que pretenia evitar la Unió Europea.
Informe del FMI sobre l’Euro àrea (20189)
- Abans de la crisi els països del sud perden competitivitat, sols creixen Alemanya i França. Una de les causes principals és la gestió de la moneda única.
- S’observa un augment creixent de les desigualtats a nivell mundial i a Europa també. Aquest és el caldo de cultiu del nerviosisme actual i dels populismes.
- Ja el FMI va observar el 2017 les dificultats a Europa en la recuperació de la crisi.
- La regió mundial que actualment té més superàvit exterior és Europa, per sobre de la Xina.
Present i futur: I ara què?
Mentre que als EEUU s’observa un canvi d’orientació que porta al proteccionisme i a l’unilateralisme, la Xina mostra una gran voluntat de lideratge mundial per substituir als EEUU. Això ha comportat una forta guerra econòmica.
En aquest escenari, Europa assaja, amb molta lentitud, noves propostes:
- Completar la unió econòmica amb la integració monetària (assegurances de dipòsits i actius segurs).
- Crear un fons monetari europeu.
- Avançar en la unió fiscal.
- Crear el Tresor europeu, amb un ministre de finances.
Podríem explicar la situació actual a Europa amb el símil d’un punt amb turbulències. Hem estat 70 anys travessant aquest pont, ha estat complicat, es va veure que el pont tenia risc de caure quan s’estava a mig camí.
Però, hi ha diferents alternatives: avançar de manera ràpida (proposta de Macron), retrocedir (Brexit i euroescepticisme), deixar de sacsejar el pont (disciplina alemanya), “a l’europea” perdre’ns en discussions eternes.
El 2017 es va dibuixar possibles escenaris pel 2025: Seguir igual com ara. Sols mercat únic. Una Europa a dues velocitats Unió europea per a molts pocs aspectes. Fer més i més i més.
Consideracions finals
- No és la primera vegada que Europa està en crisi: 1969, 1974, 1993, 2009.
- Hem renunciat a uns sistemes d’ajust sense implementar-ne d’altres (aranzels, moneda pròpia, limitar la mobilitat de capitals). Front a aquesta realitat es podria augmentar les possibilitats de mobilitat dels ciutadans, establir acords salarials per sectors, etc.
- La moneda única ha d’anar forçosament amb un sistema bancari integrat, a més de sistemes fiscals comuns i emissió de deute federal.
- Europa ha de resoldre qui serà el ministre del tresor.
- Però el problema més rellevant és que actualment no hi ha lideratge i això fa que encara siguem més irrellevants a nivell mundial.
Per tant, ens hem de preguntar. Quanta Europa pot tolerar Europa?
|
