| Resum: |
|
“El que de mi quedi, no té perquè ser solament la meva persona”
(Sir John Franklin, 26 de juliol del 1845)
Aquesta ha estat la major tragèdia polar, tant a l’Àrtic com a l’Antàrtic, i va provocar el rescat més gran de la història. Encara no s’han descobert tots els seus secrets però com a conseqüència de l’escalfament global, se’n sabrà més.
El pas del nord-oest, un camí cap a la glòria. Els exploradors europeus el buscaven influenciats per les informacions de Marco Polo. Es va trigar 400 anys per completar aquest pas.
Les dues primeres expedicions van intentar el recorregut per la badia de Hudson (ruta sud) però no van trobar l’entrada.
Any 1616. Una expedició es va dirigir al nord, cap a Groenlàndia, estudiant els corrents i les migracions de les aus i van concloure que el recorregut no podia ser per mar.
Any 1816. William Scroesky Jr. era un balener que aprofitava per fer expedicions en les quals obté noves informacions sobre els corrents i les migracions; també estudia les atraccions magnètiques, concloent que sí és possible el pas de l’est per mar, però anant pel nord i fent el darrer tram amb trineus tirats per cavalls. La utilització dels cavalls va ser el seu error.
Només una persona li va fer cas, l’almirall britànic James Clark Ross, que va sortir amb William Edward Parry cap el nord. Es van topar amb inuits que vivien en les condicions més dures del planeta (ells es pensaven que eren els únics habitants del món). Van arribar a l’estret de Lancaster que van mal interpretar com una badia; en aquell moment van prendre camí cap el sud, cometent l’error ja conegut, i van haver de tornar enrere. Van voler tornar-ho a intentar però sense èxit degut a que el mar estava gelat; no ho haurien aconseguit mai ja que aquest mar sempre està gelat. Cal remarcar que en aquesta expedició no va morir cap home.
Any 1829. James Clark Ross organitza una segona expedició en la que descobreix el pol nord magnètic. A partir d’aquell moment les brúixoles s’utilitzen correctament. Però no van aconseguir el seu objectiu, trobar el pas del nord-oest.
Vistos aquests antecedents, és l’hora de parlar de John Franklin (1819-1822) i de Lady Franklin Bay, la seva segona esposa.
En la segona expedició marxa amb 11 homes. Van caminar 4.000 km. cartografiant el territori. Van passar moltes vicissituds (portaven botes militars que es gelaven i els arrancaven la pell de les cames i els peus). Va morir la meitat de l’expedició.
1825-1827. Franklin torna a provar-ho. Comprova que el camí projectat és impossible perquè el porta a un mar que està gelat.
En tornar queda vidu, es torna a casar i marxa cap a Tasmània, on hi viu una llarga temporada.
Any 1845. S’assabenta d’una nova expedició que buscava comandant i decideix deixar Tasmània. Agafa els dos millors vaixells (HMS Erbuc i HMS Terror), els protegeix amb ferro i els dota de motors de vapor; per primera vegada una expedició porta menjar en llauna; porten el millor instrumental; i van agafar els millors exploradors del món. Un total de 134 persones formava l’expedició. Van entrar per l’estret de Lancaster. L’Àrtic se’ls va menjar, van morir tots.
Any 1848. Quan ja han passat 3 anys, la seva dona decideix anar a buscar-lo. És la major operació de rescat de la història: 64.000 km de litoral i 40 països implicats, però quan surten ja estaven tots morts.
Any 1850. Troben la primera pista, 3 tombes (el conferenciant va fer aquest trajecte el 2016, ho desitjava des que tenia 9 anys).
En aquell període hi va haver diverses expedicions que van salpar a la recerca de les traces de Franklin. Els exploradors busquen un cilindre de ferro on s’hi guarda la informació del recorregut fet. Franklin no havia deixat res. Es va començar a buscar en totes direccions: el grup de Robert McClure no els troba, però farà fer per primera vegada el “pas de l’est” encara que sense completar-lo. El grup d’Edward Augustus Inglefield veu l’error d’interpretació que va tenir Franklin, l’intenta esmenar i així arriba al Pol Nord.
Entre 1852-54 es posen en marxa noves expedicions que fracassen degut a que els homes arrosseguen els trineus; per orgull, no volen agafar gossos tal com fan els inuits.
John Rae s’embarca en noves cerques per l’Àrtic els anys 1847-49, 51, 53-54. El seu objectiu era obrir noves rutes comercials (ell no era militar). Troba els inuit i observa que porten objectes de l’home blanc, entre ells la medalla de Franklin. Els inuits expliquen que havien trobat els homes blancs, els havien donat menjar i després tornaren a trobar els objectes. També digueren que entre ells practicaven el canibalisme.
Passats 10 anys de la desaparició de l’expedició de Franklin l’almirallat dóna per finalitzat el rescat. Tot plegat va suposar una despesa econòmica de 85 milions d’euros de l’època.
1881-84. Lady Franklin Bay, decideix reiniciar les investigacions. Organitza una nova expedició dirigida per Adolfus Greely i finançada pel Cos de Senyals de l’exèrcit dels EEUU.
Les tasques van començar on s’havien trobat els estris. Estaven en una illa i van fer dos grups per rodejar-la en els dos sentits. Finalment troben el cilindre que conté dos informacions ben diferenciades: una escrita en horitzontal datada l’any 1845, on diuen que han quedat atrapats, i l’altra en vertical datada l’any 1847, en la que diuen que van decidir abandonar els vaixells, que havien mort Franklin, 9 oficials i 15 mariners i que els supervivents decideixen anar cap al sud. Gran error, en direcció contrària hi havia els queviures i la possibilitat de rescat.
Francis Leopold McKlintock, qui ja havia participat en la primera expedició en busca del “pas de l’est”, troba éssers humans congelats. No troba medecines ni menjar, sols estris i bíblies. Continua fins al punt del continent anomenat “lloc de la gana”. Allà troba morts la resta d’expedicionaris.
Un cop confirmada totalitat de la catàstrofe, les exploracions continuen.
L’antropòleg Within i l’arqueòleg Granier decideixen desenterrar els cadàvers per comprovar de què havien mort. Van trobar un alt contingut de plom en els cadàvers i símptomes d’escorbut. Revisen informació de l’any 1845 i troben que el menjar de les llaunes estava cru i que aquestes estaven segellades amb plom. Conclouen que van morí per botulisme i intoxicació de plom. Posteriorment s’estudiaren els esquelets i van trobar carn humana dins les ungles. Així van poder demostrar que sí havien practicat el canibalisme.
1903. Roald Amundsen, un balener noruec va ser qui va completar el pas del nord-oest, amb un sol vaixell. Ho va aconseguir seguint la manera de fer dels inuit.
1914. El Pas del nord-oest perd importància quan s’obre el Canal de Panamà.
2008. El govern canadenc aconsegueix de Nacions Unides que si troba el cos de Franklin o els vaixells, podrà ampliar el seu territori fins allà on els trobi. Hi estan molt interessats perquè allà es troba la major reserva d’hidrocarburs del planeta. Troben un vaixell, l’HMS Efebus, amb els canons i una campana; mancava trobar el HMS Terror, ho van aconseguir l’any 2016, a 10 m. de profunditat, en bastant bones condicions de conservació i amb documentació. No s’ha fet oficial el seu contingut.
Conclusió: Canadà ha aconseguit el seu objectiu, queda per saber si Nacions Unides complirà el compromís. El conferenciant espera que no ho faci, seria molt dolent per a la Humanitat començar les excavacions a l’Àrtic.
|
