| Resum: |
|
El conferenciant es presenta com a geòleg que treballa a la Facultat de Medecina de la UAB.
Explica que va entrar en contacte amb les investigacions de Miquel Crusafont a partir del seu treball de Doctorat que va fer a Colòmbia, d’on n’és originari. L’objectiu de l’estudi era la figura de José Pérez Royo, científic espanyol exiliat a Colòmbia. A tall d’anècdota, va ser ell qui va fer la darrera foto a Antonio Machado.
Pérez Royo era farmacèutic de professió, però tenia una formació àmplia, era molt polifacètic i un gran amant dels fòssils. Comença a interessar-s’hi de molt petit. Amb 16 anys descobreix el Jaciment “Can Lloberetes” (carretera Sabadell-Mollet) i aconsegueix que l’empresa Sandoz compri el jaciment i el doni a l’Institut de Sabadell.
Es casa l’any 1935. Té un bon recolzament en Julieta Sabaté, la seva dona, que es fa càrrec de les farmàcies i assegura els diners per a la família i per a les investigacions.
Quan Pérez Royo s’exilia queda un gran buit en l’estudi de la paleontologia.
Entre la seva correspondència, el conferenciant va trobar diverses cartes de Miquel Crusafont en les quals es dirigia al seu gran mestre demanant-li que valorés els treballs que estava fent i sobre la localització d’un fòssil. Així va començar a interessar-se per la figura de Crusafont. Becat per la UAB, va treballar durant 6 anys a l’arxiu del Museu de Sabadell, on ha catalogat 12.000 documents. Encara queda per catalogar una quarta part, degut a que es va finalitzar la beca.
MIQUEL CRUSAFONT PAIRÓ (1910-1983), està considerat l’iniciador de la paleontologia catalana de vertebrats. Fou un pioner i un referent mundial. Es va dedicar a la paleontologia en un moment molt interessant de la història d’Espanya, després de la guerra civil. Ell era un dels pocs científics d’aquest àmbit i es dedicava amb molt pocs recursos a la investigació.
De ben segur tenia una personalitat maníac-compulsiva i això va fer que registrés de manera rigorosa tota la informació que anava recopilant.
S’associa amb el geòleg Josep Fernández de Villalta (Crusafont encara no tenia titulació especialitzada). Conjuntament porten a terme moltes investigacions i escrits, arribant a fer més de 82 publicacions concloents fins a 1957. Tot això implica innumerables estudis a jaciments i laboratoris. Troben molta documentació en les obres del ferrocarril a Sabadell.
Crusafont és molt petulant i porta malament no poder signar en primer lloc. Això fa que acabin discutits.
L’any 1941 crea una nova sala de paleontologia al museu de Sabadell. Comença amb 3 vitrines, que es van ampliant fins a les 14 d’avui en dia. És en aquesta sala on escriu i porta a terme les seves investigacions.
A mitjans dels anys 40 va començar a fer divulgació. És tant tenaç com petulant, escrivia als científics de tot el món perquè se sabés el que s’estava fent aquí.
El 1948 obté el títol de llicenciat en Ciències Naturals. El 1952 es doctora en Paleontologia.
A Barcelona hi havia un museu de paleontologia lligat a la càtedra de la UB. El 1951 es crea la secció de paleontologia a Barcelona, però Crusafont la vol a Sabadell i crea una secció al museu de Sabadell lligada a CSIC. Aquesta jugada li aporta pocs diners però li confereix molt prestigi.
També crea cursos internacionals a Sabadell amb les donacions econòmiques dels veïns. El CSIC no fa cap aportació. Són bianuals fins al 1958 i adquireixen un gran renom a Europa quan Espanya estava en plena autarquia.
Elabora el 1r catàleg, on hi consten 19 jaciments. En el 2n ja n’hi ha 133.
També es va dedicar a la divulgació de la Teoria de l’Evolució. En aquells anys era conflictiu defensar-la a l’Espanya governada pel nacionalcatolicisme, encara que ell fos profundament catòlic.
El 1969 va posar en valor la conca “Vallès-Penedès”, reconeguda per molts científics d’arreu del món per la gran quantitat de troballes.
Va a congressos i a trobades científiques on és molt reconegut. Contacta amb Jean Viret i George Gaylord Simpson (autor de “El sentit de l’evolució, 1961), de qui es fa amic i el visita al museu de Sabadell. Ambdós són els màxims representats mundials del la paleontologia.
Conjuntament amb Truyols crea una tècnica per mesurar la inclinació de les dents que permetia classificar amb més precisió. G. G. Simpson li valora molt el seu treball i aconsegueix que li publiqui a la revista més important d’aquell moment, era l’any 1962. És sorprenent que aconseguí que el Règim no s’apoderés mai dels seus treballs, o pot ser no els interessava la paleontologia.
Com que era molt creient, volia conciliar la teoria de l’Evolució amb la religió. Ho articula entorn a la idea de que és Déu qui dóna impuls a l’Evolució, seguint la teoria del paleontòleg Teilhard de Chardin (jesuïta, paleontòleg i filòsof francès). Els genetistes van trobar els buits que hi havia en la teoria de l’Evolució, confirmant que l’evolució depèn de l’atzar i que, per tant, no depèn d’una programació. Crusafont va perdre reconeixement en el món científic.
Finalment guanya la càtedra a la universitat d’Oviedo i ha de traslladar-se. Poc després mor Ballester i ell pot accedir a la càtedra de la UB. Però no hi és mai, sempre està a Sabadell doncs la seva dèria és fundar l’Institut Provincial de Paleontologia que es va inaugurar l’any 1969 (anomenat Institut Català de Paleontologia a partir de 2012). En la darrera etapa de la seva vida va haver de batallar molt degut a la seva concepció de l’Evolució ja que genetistes i biòlegs entren en acció. Científics com Ramon Margalef, Joan Oró, entre d’altres, arriben d’estudiar a l’estranger i dinamiten la seva idea finalista de l’Evolució.
El 1970 rep una carta de Félix Rodríguez de la Fuente en la que li demana ajut perquè volia parlar de l’Evolució en el seu programa de TV “Planeta azul” però l’assessor religiós del Ministeri d’Educació diu que no es pot parlar d’aquest tema. El programa es manté però en un moment de baixa audiència.
Posteriorment, Rogríguez de la Fuente fa “El hombre y la Tierra” i altres programes en els quals es va divulgant l’Evolució.
La conferència acaba amb el visionat del film “Historia de un mundo perdido” del qual Crusafont n’és guionista i director científic.
Aquest film serà el precursor del documental científic a Espanya.
|
