| Resum: |
|
Per què cal tenir cura dels infants?
Perquè són vulnerables i poden ser ferits i necessiten ajut tant a nivell físic com moral i social. Si bé això es pot donar en tot ser humà, en el cas dels nenes es dóna amb més intensitat. La vulnerabilitat en nens i adolescents pot ser temporal o permanent.
Què vol dir tenir cura? Tenir cura consisteix en acompanyar els nens a arribar a l’autonomia física, moral i social. Conforme els nens van creixen demanen més autonomia i aquesta els és necessària per créixer bé, però mentre no són adults necessiten suport i acompanyament.
Cal, doncs, ajudar-los a tenir hàbits d’auto-cura per aconseguir una auto-imatge correcta i un auto-concepte positiu. I és que els hàbits que tinguin i, també, aquells que els manquin incidiran en el seu estat d’adults. Tot nen té dret a ser un ciutadà i el deure de cuidar (amics, mascota, família).
Tenir cura passa per les següents fases: a) percebre les necessitats, b) assumir la responsabilitat, c) portar a terme accions concretes de cura i d) observar les respostes de la persona cuidada i comprovar que és capaç d’exercir l’auto-cura.
Eixos d’actuació:
- Forjar la identitat del nen per tal que prengui consciència de qui és, a on pertany i com podrà ajudar. Per això cal atendre la seva veu, tenint en compte el nivell de capacitat per poder decidir.
- Empoderar el nen, estimulant les d’habilitats internes en un ambient facilitador, per tal que pugui exercir la llibertat i la presa de decisió amb les ajudes necessàries. Això comporta capacitat (en el nen) i funcionament (en l’adolescent).
- Atendre la seva veu i el seu cos
Aquest tres eixos permetran que els adolescents tracin el seu projecte vital, és a dir, avançar en la conquesta de l’autorealització. L’autonomia suposa un alt grau de competència, la qual cosa inclou maduresa.
Cal acompanyar a adquirir una moral adulta i autònoma sense excés de paternalisme, ni fer-los prendre decisions per les quals no estan encara preparats. El procés a seguir ha de ser: Informar, escoltar, veure quan i en què poden incidir i actuar progressivament.
En el fet de tenir cura és imprescindible:
- Reconeixement emocional, legal i social (nens amb capacitat de ser útils).
- Temps de dedicació per construir un vincle de relació entre el nen i l’adult.
- Diferenciar entre espais comuns, a utilitzar lliurement per part de tots; espais propis, als que l’adult ha de demanar permís per accedir-hi; i espais íntims, respecte als quals s’ha de tenir molt en compte en l’adolescència.
- No esperar retorn per part del nen i l’adolescent. Però el reconeixement ha de ser recíproc, tant entre pares i fills com entre avis i nets.
- És interessant intercanviar experiències. També pot haver-hi intercanvi de cures.
Com tenir cura en qüestions concretes:
- És sa tenir tantes coses a fer? Cal donar temps per les relacions de família i al joc. Mitjançant el joc s’aprenen les normes socials i de relació. El temps de joc és un temps de creixement personal.
- La influència de les xarxes ha generat un nou concepte d’amistat. Es generen noves formes de relació i una major vulnerabilitat que pot portar a l’aïllament total. Cal ensenyar-los a analitzar com se senten amb les relacions i a no donar tanta importància a la quantitat de contactes. En els contactes en la xarxa se senten reconeguts, però realment no es coneixen.
- Cal que aprenguin a gestionar el col·lapse de contextos. Cal que aprenguin bé què posen a la xarxa i que pensin en qui ho pot llegir del mateix o d’altres contextos. Han de focalitzar les seves intervencions en allò que realment els interessa.
- Si es perceben canvis en els hàbits de son, alimentació o comportament s’ha d’intervenir, sempre des de la franquesa i la naturalitat. Fomentant el diàleg pares-fills sense jerarquies, en el que es reconeguin els diferents punts de vista i la necessitat de canvis per les dues parts.
- A quina edat el mòbil? Depèn dels valors de la família. El demana el nen, o són els pares que volen que el tingui? Els nens han de ser conscients del seu valor econòmic. Si l’utilitzen a l’escola i un nen no en té, pot quedar aïllat. Fomentar l’hàbit d’espera, no cal tenir-lo tot el temps. Utilitzar-lo conjuntament la família.
- El càstig és una bona pedagogia? Cal posar normes, la seva manca genera desconcert. Proposta a seguir: discussió del conflicte, seguidament crear consens en les normes i relació de confiança. Això és una educació democràtica. El càstig no ha de suposar humiliació, ni prohibició de relacions, menys manca d’estima. Les amenaces no complides són negatives en tant i en quant fan perdre la credibilitat dels adults.
Com resoldre conflictes amb assertivitat. Mètode Seis sombreros para pensar (Edward de Bono, 2007)
Requereix, en primer lloc, dissenyar el mapa de pensament per poder separar els elements implicats en la discussió. Ha d’existir un líder que seqüencií els barrets (no implica voler tenir raó). Aquest mètode pretén canviar el comportament, no la personalitat. S’actua assenyalant la direcció del pensament sense descriure allò dit o fet. És imprescindible la màxima empatia, per la qual cosa tothom portarà tots els barrets al seu torn.
Valor dels barrets: Blanc: informació (definició del problema); Vermell: emocions i sentiments sense justificació; Groc: optimisme (aspectes positius de les idees, conseqüències positives de les accions); Negre: esperit crític (aspectes negatius de les idees, conseqüències negatives de les accions); Verd: creativitat (cerca de noves solucions als problemes); Blau: estructura, síntesi dels arguments i conclusió.
|
