| Resum: |
|
A manera de presentació:
Pompeu Fabra, una vida compromesa amb la nostra llengua i amb la nostra pàtria.
L’any 2018 ha estat l’any Pompeu Fabra, celebrar els 150 anys del seu naixement era un homenatge obligat. I és que és gràcies a la unificació de la llengua que ell va dur a terme abans de l’alçament nacional, que avui el català gaudeix de bona salut.
També va ser un gran patriota.
El pare era passamaner de tradició familiar i la mare venia de pagès. Van tenir 12 fills, dels qual sols en van sobreviure 3, dues noies i ell, que era el petit. Va néixer a Gràcia l’any 1868 i va ser batejat als Josepets. Era molt bon noi i li encantava observar els moviments dels animalons, activitat amb la que s’hi passava hores quan tenia 4 anys. Vivien en una torreta que quedava als camps de Gràcia; quan els nois van fer-se grans, la família va anar a viure al carrer Gran de Gràcia. Ell va trigar a anar a escola, eren moments en que hi havia molts contagis i ja havien mort 9 fills. P. Fabra recorda l’escola com un lloc brut i fred, sols hi va anar un curs.
La botiga del pare va anar malament i va haver de tancar. La família es va traslladar al carrer Diputació, entre Pau Claris i Llúria. El pare va entrar de funcionari a l’ajuntament de Barcelona.
La germana gran es va casar amb Bartomeu Galí qui donava classes a dues acadèmies i va aconseguir que P. Fabra pogués entrar a l’escola privada. Les millors notes que va treure sempre eren les de matemàtiques.
En aquells anys es va instal·lat al veïnat una família cubana, exiliats per motius polítics i molt cultes. Ambdues famílies van travar una bona amistat. A P. Fabra se li va obrir un món nou, es va fer amic del fill gran amb qui jugava amb els soldadets de plom. Quan tenia 13 anys van inventar-se una llengua per a cada bàndol per poder jugar a guerres entre pobles.
La germana i el cunyat passaven els estius a Camprodon i el pare els escrivia cartes. Pompeu, que tenia 15 anys, els escrivia en català la qual cosa no era usual (Verdaguer escrivia les cartes en castellà, era de mala educació fer-ho en català).
P. Fabra es va adonar que la llengua parlada era diferent a l’escrita. Va intentar trobar una gramàtica catalana, no la va trobar i es va desesperar. El seu pare li proporcionà 2 llibres: un diccionari (Pere Labèrnia, 1840) i una gramàtica (Antoni Bofarull, 1867). No coincidien entre sí i es va quedar amb els dubtes que tenia.
Als 17 anys decideix escriure ell mateix una gramàtica segons es parla al carrer (català real).
Acabat el batxillerat havia d’anar a la Universitat però no sabia que estudiar, tot li era igual. El seu cunyat va decidir que seria enginyer químic. Era bon estudiant, però no hi dedicava el temps necessari ja que, d’amagat, estava ben ocupat escrivint la seva gramàtica. La va acabar amb 19 anys i la va titular “Ensayo de gramàtica de Catalán moderno”. No va ser editada.
La mort del pare el va trasbalsar, caient en una depressió que va superar caminant.
Va continuar estudiant i va fer 2 amics: Alexandre Cortada i Josep Puig i Cadafalch que sabien que havia escrit la gramàtica. Coartada coneixia a Casas Carbó, assidu de l’Ateneu de Barcelona i bon coneixedor de la gramàtica. Pompeu i Coartada van parlar molt i es van donar compte que conjuntament podien fer molt per unificar el Català. El seu primer article sobre normalització lingüística va ser publicat a la revista Avenç.
L’any 1881 marxa a treballar a les mines d’Helmint. Ràpidament renuncia a la feina i s’associa amb Puig i Cadafalch per fundar una acadèmia que P. i Cadafalch abandonarà en fer-se famós en el món de l’arquitectura. Ell mateix la va haver de tancar , era un mal administrador. Tampoc va prosperà la que va fundar amb el seu cunyat.
Als 34 anys tenia promesa, Dolors Mestre, necessitava diners. Concursa a càtedres a la Universitat de Bilbao i va guanyar la de Química. Es casava al cap d’un any. Durant aquells anys va continuar la seva gramàtica, va fer el “Tractat d’ortografia” (amb propostes que encara s’utilitzen avui) i el “Sil·labari català” que va ser prohibit pel Ministerio. Posteriorment guanya la càtedra de Mineralogia.
La revista Avenç impulsa el Congrés de Llengua Catalana, on P. Fabra presenta “Qüestions de gramàtica” i parla amb lingüistes francesos i italians sobre l’avinentesa d’eliminar les H, les R finals i més.
L’any 1906 Prat de la Riba crea l’Institut d’Estudis Catalans amb una secció de filologia on hi havia tots els grans de la cultura. Li demanen que es quedi a Barcelona i li prometen una plaça de químic que no es va fer realitat. Se’n torna a Bilbao. Torna per ocupar una càtedra de Català i es queda a viure a Badalona. El sou era molt baix i compaginava la càtedra amb el treball a les oficines lexicogràfiques dins la secció de filologia de l’IEC.
El 1913 publica “Normes lingüístiques de l’IEC” i el l 1917 “Diccionari ortogràfic” que es va exhaurí ràpidament.
La dictadura de Primo de Rivera tanca l’IEC i la càtedra de Química i es va posar a donar classes particulars. Però al nou govern li passa per alt l’oficina lexicogràfica i allà va poder seguir treballant, ell sol, en el diccionari.
Quan Companys declara l’Estat Català, P. Fabra acaba a la presó . En va sortir al cap de 6 mesos. Va a l’Ateneu de Barcelona on dóna conferències revolucionàries. El juliol de 1936 estava a Sant Pere de Vilamajor i va amagar a gent d’ambdós bàndols.
Malgrat els bombardejos, durant la guerra anava de Badalona a Barcelona en tramvia per treballar per la Llengua i per la pàtria. El 20 de gener encara donava classes a la universitat per ensenyar català.
Va marxar a l’exili. Va rodar per diferents pobles fins a instal·lar-se a Prada de Conflent. No tenia titulació com a gramàtic i amb 70 anys no aconseguia feina. Passava gana i es mantenia amb gràcies als seus ex-alumnes. L’any 1945 va rebre algun ajut del Govern a l’exili. Ja molt vell, volia fer testament i se’n va anar a Andorra per poder-lo fer en català.
El febrer de 1948 li van fer un homenatge. Molt trist el va agrair, s’acabava de morir la seva dona.
P. Fabra mor a Prada on és enterrat a terra, en terra catalana. Mentrestant Pau Casals toca Els Segadors i El cant dels ocells.
“Mentre un sol català parli català, Pompeu Fabra estarà viu”
|
