| Resum: |
|
Panikkar és filòsof i teòleg. És algú que es fa les preguntes últimes de l’existència: qui som, d’on venim, on anem?
Segons el conferenciant, la distinció entre filosofia i teologia correspon a divisions occidentals que ens constrenyen. Millor pensar en ell com a “pensador” aquell que ens ajuda a pensar sobre les preguntes que ens fem.
Panikkar ens interpel·la de tal manera que podem arribar a respostes que ell no comparteix.
Expressa les seves idees mitjançant la paraula, de manera escrita i oral. Té una obra extensa que inclou textos rigorosos i acadèmics i d’altres poètics, en funció del que vol dir i a qui va dirigit.
És un orador molt convincent, de verb àgil, seductor i posada en escena que no deixa indiferent. Salvador Pàniker, un dels seus germans, critica la posada en escena per excés de gesticulació i sobreactuació, però reconeixent que sempre és honest amb el que diu i pensa.
Panikkar s’ubica entre la Índia i Europa; entre el budisme i el catolicisme.
Va nàixer l’any 1918 a Barcelona. Fill de Carme Alemany, dona culta, amb interessos filosòfics i profundes conviccions catòliques; de família burgesa, que es mou en l’entorn de Carles Riba. El pare, vingut de la Índia, professa l’hinduisme del qual mai renegarà encara que es convertirà al catolicisme per poder casar-se; no és un convers, sinó que va afegir un deu més al seu panteó particular.
Panikkar té la interculturalitat en la genètica, això li permet ser pont entre Occident i Orient. Viu amb certa angoixa les tensions entre ambdues religions. Educat als Jesuïtes de Sarrià, li ensenyen que fora de la religió catòlica no hi pot haver salvació, ho accepta i s’ho creu. Ell és conscient que el seu pare, qui des de ben petit li parlava del pensament budista, es condemnaria. El veu conduït a l’infern, amb tota la iconografia que descriu Dante, tal i com s’explicava abans de la 2ª guerra mundial.
Podríem dir que tota la seva obra és un intent de resoldre l’angoixa que això li crea. Es va proposar seguir-hi pensant i fruit d’aquesta decisió elabora una reflexió que el porta a pensar de manera diferent sobre aquest sil·logisme.
Panikkar es confessa hindú, cristià i secular. Per arribar aquí recorre un llarg camí.
Tenia vocació religiosa, però per desig de la família segueix estudis de química ja que, en ser l’hereu, hauria de dirigir en un futur el negoci d’una indústria de productes químics (“Lo que Pániker pega, pegado queda”) que va ser decisiva per al benestar econòmic de tota la família. Amb la guerra civil, la família marxa a Alemanya on acaba els estudis.
L’any 1939 torna a Barcelona, en bicicleta, per veure la família i els amics. Esclata la 2ª Guerra mundial i ja no pot retornar a Alemanya.
L’any 1940 coneix Escrivà de Balaguer i l’any següent s’afilia a l’Opus Dei. Estudia ciències, filosofia i teologia. L’any 1946 es doctora en filosofia i s’ordena sacerdot.
Què hi feia Panikkar a l’Opus Dei? No era el seu lloc, una persona lliure no podia viure en una societat tant tancada, però això no ho explica tot. L’Opus Dei feia poc que havia nascut i s’havia d’afermar el seu lloc a l’església romana, no es podia permetre que s’aproximés tant obertament a l’hinduisme i que qüestionés certs principis.
La seva ordenació ja va ser conflictiva. Al 1944 el pare pateix un ictus que el deixa invàlid. Ell marxa a Madrid a estudiar teologia. La mare, que no era partidària de l’Opus, li demana que ajorni l’ordenació fins que trobin una solució per l’empresa; ell si nega i es crea una ruptura familiar.
Les relacions amb l’Opus es compliquen el 1954. L’any següent mor el pare i ell marxa a l’Índia amb una beca a estudiar els textos hindús. A l’Opus li va molt bé perquè és una manera de desaparèixer de la 1ª fila.
S’hi està 4 anys. Quan explica la seva primera estada a l’Índia diu: “Me’n vaig anar cristià, em vaig descobrir hindú i torno budista, sense haver deixat mai de ser cristià”. Continua sense renunciar a res, ni creences, ni tradicions, ni formes, ni textos.
Ens convida a percebre les religions com a quelcom no excloent. El misteri de la vida es pot abraçar amb diferents llenguatges; la religió no és un partit polític, ni un club de futbol, ni una societat cultural. Defensa que és 100% de cada creença, amb un compromís total amb cadascuna d’elles.
Fa diferència entre fe i creences. Mentre les creences són construccions humanes: formes, ritus, doctrines per posar en paraules l’obertura al misteri de la vida, la fe consisteix a explorar el que hi ha més enllà del que és purament visible. Les creences de les diferents religions són incompatibles entre sí, la fe és el mateix per a totes.
Diu que els éssers humans tenim 3 ulls: un de sensible, que capta tot allò físic; un altre la raó, que permet especular i raonar; i un tercer, l’ull de l’esperit, el de la fe, més enllà de la materialitat i del concepte abstracte. Els tres són indispensables per tenir una concepció completa de la vida i del món.
Panikkar convida a la contemplació, a la capacitat de conviure amb el silenci, a cultivar la vida interior. Ens diu: “sols té interès la paraula que sorgeix del silenci. Les paraules en sí no tenen interès, suposen una lluita pel poder”.
Parla amb molta profunditat de la mística, però no d’una manera evasiva (ànimes que cauen en èxtasi), sinó d’aquella mística de la que qualsevol és capaç de viure en la vida corrent, que permet arribar a viure sent conscient del que s’està vivint a cada moment. Ho contraposa al Minfudness, llibres d’autoajuda per a gent que “va per feina” a occident.
Panikkar és un home d’estudis, doctor en química, filosofia i teologia. També és un bon políglota, tant de llengües vives com mortes, amb gran coneixement del sànscrit.
Residia a la Índia quan va ser expulsat de l’Opus Dei l’any 1966. Panikkar entra en crisi amb l’Opus Dei, per discrepàncies teològiques i personals amb el mateix Escrivà.
A partir d’aquell moment va viure a cavall entre orient i occident, donant classes i donant conferències a les ciutats més riques del món, professor a la universitat de Hardward. El 1972 obté la càtedra de filosofia comparada de les religions a la Universitat de Califòrnia, a Santa Barbara i alhora convivint amb els habitants dels indrets més pobres de la Índia.
Va elaborar una obra acadèmica vigorosa però més que un professor, aquell que viu dels llibres, és un mestre, aquell que apel·la a la saviesa que està més enllà dels llibres propiciant un aprenentatge viscut. Constantment vol interpel·lar amb el tercer ull als alumnes, als lectors, a tot aquell que l’escolta.
Si solament fos un mestre sense profunditat intel·lectual, seria un il·luminat, li mancaria rigor. Panikkar combina amb molta eficàcia el rigor i l’erudició del científic amb el carisma i la força del mestre.
Va treballar durant 10 anys en els textos de la tradició hindú, els Vedes. Juntament amb un equip d’experts va publicar la Magna antologia, editada en 10 volums de 600-800 pàgines cadascun. A la primera pàgina de l’obra hi diu: “Més que els continguts interessa el sentit de les paraules. Venerar la paraula, no sols conèixer-la, sinó estimar-la, aproximar-s’hi espiritualment”
Era un científic, però alertava de l’arrogància de la Ciència. Té una forma occidental pròpia d’aproximar-se a les coses, l’acosofia.
Per a ell l’ecologia tracta el logos de la terra amb una comprensió racional, mentre que l’acosofia tracta de la saviesa de la terra. No sols el que sabem de la terra, sinó també el que la terra sap de nosaltres i el que en podem aprendre. Per això, l’hem d’escoltar.
Per concloure: Panikkar ens convida a veure i intentar entendre la tècnica, la ciència, la filosofia, la religió, d’una manera diferent, holística. Amb un pensament que ens faci pensar.
|
