| Resum: |
|
L’Índia és un país el qual nosaltres ens mirem moltes vegades a partir d’estereotips influenciats per la literatura, el cine, etc. que parlen de brutícia, pobresa, espiritualitat, exotisme, principalment. Ho hem de posar en dubte, perquè a l’Índia també hi ha una classe mitjana prou gran i una bona dosi de materialisme.
Pel que fa a la història del país, tenim molt idealitzat el personatge de Majatma Gandi com a defensor de la no violència, però hem de saber que aquest també té la seva part fosca. Aquest podria ser el tema d’una altra intervenció.
En quant als prínceps, ens els mostren exòtics, rics, extravagants. Més interessats en divertir-se que no pas en governar, actuant únicament per maquinar en defensa dels seus propis interessos econòmics.
La novel•la “Un bon partit” descriu extensament la vida allà de l’elit anglesa, responent a tots els estereotips. Actualment s’ha adaptat en forma de mini sèrie per Netflix.
En aquesta conferència ens endinsarem en el món dels prínceps per fer-nos-en una imatge més real.
Mirant el context històric, dels quatre grans imperis colonialistes: Espanya, França, Portugal i Anglaterra, és el britànic qui domina el món al segle XIX.
A finals del segle XVIII Anglaterra perd les 13 colònies americanes (EEUU). Això fa que hagi de replantejar-se els seus interessos estratègics i centrar-se en les colònies de l’est.
Així doncs, l’imperi mira capa Àsia i l’Índia serà la joia de la corona britànica. Tots els moviments geopolítics i militars van orientats a preservar l’Índia com a colònia britànica.
Per tenir èxit, l’imperi britànic necessita: diners, exèrcit, sistemes administratius i polítics per poder dominar la colònia. Però l’element clau és la col•laboració local, imprescindible per tenir informació en vers l’organització, els recursos naturals i els grups de poder. I, molt important, la informació ha de ser fiable.
Les elits polítiques hindús utilitzaven els títols de Marajàs, Rajàs i Tagores, per ordre d’influència. Seran els aliats dels britànics. Els dirigents musulmans utilitzaven el títol deNabab, excepte a Hyderabad i Berar que utilitzaven el de Nizam.
A mitjans del segle XIX, els principats són estats que no estan sota l’imperi britànic. Encara que formalment són independents, l’imperi hi exerceix un control indirecte.
L’existència dels principats implica que l’imperi no ha de controlar ni vetllar pels súbdits; són els prínceps qui ho fan com a aliats fidels. En cas que no compleixin els pactes, intervé l’exèrcit i són annexionats o bé el príncep és exiliat i substituït per un altre de caire més pro britànic.
A primera via va ser la preferida a la primera meitat del segle XIX, la segona ho va ser durant la resta del segle. El canvi de mètode va ser degut a que l’imperi va patir una crisi d’informació, va perdre el control i va haver-hi múltiples revolucions de tipus agrari, polítiques i socials i van haver de buscar una manera menys cruenta de gestionar els principats rebels.
Dues cinquenes parts de la població de l’Índia vivia als principats i, per tant, els prínceps controlaven molta població i, també, de territori. En total hi havia entre 500 i 600 principats, alguns molt grans, altres petits. Els tres més grans estaven al sud del país, situats un damunt de l’altre; van ser els primers en ser ocupats.
El principat de Baroda, situat al sud est tenia poc territori però molts diners degut a que la terra és molt fèrtil (conreaven el cotó), tenien una molt bona xarxa de comerciants i èxit en la recaptació d’impostos. El príncep Conderrani va morir sobtadament ila seva vídua, que tenia molt poder polític, va quedar desplaçada a un segon terme. Va pujar al “coixí” (tron) el germà petit, Malarrao.
Però qui controlava les decisions i la fidelitat dels súbdits era Robert Faire, l’ambaixador de l’imperi. Tenia una actitud molt racista, de desconfiança i agressiva. No li agradava ni volia al nou marajà. Acusa a Malarrao d’haver-lo intentat enverinar posant-li pols de diamant a la sopa (una manera de donar a entendre la gran quantitat de riquesa del príncep). El príncep és destituït i exiliat a Madràs.
Busquen com substituir-lo però, perquè sigui reconegut com a legítim pel poble, cal que sigui algú de la mateixa dinastia i, a la vegada, de fora de la cort per evitar faccions i contactes que farien perdre poder a l’ambaixador. Posaran en el seu lloc a l’antiga Raní (reina) que adoptarà com a fill un nen provinent d’una família modests, extensa, no rica, amb molts fills, que vivia a Kablana, a 400 km al sud de Baroda; era una branca molt distant.
Van entrevistar a fills i pares i s’interessaren per Kopalrao que tenia 12 anys, no havia anat mai a l’escola, era analfabet i no parlava urdú ni cap llengua del principat de Baroa. El van convertir en el següent marajà i va començarun període de regència durant el qual el sotmeteren a un projecte educatiu molt envejós per convertir-lo en el model de príncep i aliat perfecte. El seu tutor va ser Frederic Eliot, educat a Òxford.
Després de 7 anys els britànics van pensar que el projecte havia sortit bé, finalitzant el període de regència. El nou marajà es mostrà molt interessat en millorar l’educació de la població. Poc a poc, els serveis secrets van anar veient coses que no els agradaven.
En aquells moments hi havia dos moviments socials a les elits en contra dels britànics, un via les bombes, l’altre via les plomes, de caire més moderat, demanant l’autonomia. El marajà de Baroa va donarsuport al moviment anticolonial indi, a les dues vies però, sobretot, als terroristes.
Va agafar gust per anar a l’estranger, on es posava en contacte amb exiliats polítics a Europa. També feia reunions clandestines als EEUU i al Japó. A la segona dècada del segle XX havia creuat completament la línea del que s’esperava d’ell.
La Primera guerra mundial va jugar a favor seu ja que els prínceps eren un dels principals suports a la campanya bèl•lica. Ell va fer el joc i va ser un dels prínceps que aportà més diners a l’imperi, així és com comprava la seva permanència al poder.
Un cop passada la guerra va passà a ser un personatge secundari ja que el moviment anticolonialista ja no estava liderat per les elits sinó per un moviment de masses davant del qual hi havia un grup de joves, un d’ells Gandi, que veien els prínceps com a col•laboradors dels britànics.
Kopalrao (1875 – 1939), va fer un total de 29 viatges internacionals a Europa, EEUU, Àfrica (Kènia i Uganda) i a la Xina. Va transmetre al món la idea de l’
Índia com un país que es podia autogovernar i que podia assolir la seva independència. Aquesta va arribar l’any 1947.
Hem presentat els prínceps de Baroda a tall d’exemple. En general, els prínceps eren personatges complexos: col•laboració a l’hora que resistència, a la vegada que rebuig a la ingerència europea.
Alguns es dedicaven a les caceres de tigres, a fer viatges fastuosos per Europa, etc.
Altres, autèntics líders polítics que van implicar-se estretament en el moviment anticolonialista.
|
