| Resum: |
|
Miquel Villà (1901 – 1988). Alt, sec, elegant, callat, fumador de pipa.
Poc reconegut com a artista i poc apreciat en el seu moment. Va haver-hi una exposició antològica, però fa 25 anys que no es parla d’ell. Aquest any hi havia programada una exposició a Sitges pel mes de març, però s’ha posposat degut a la pandèmia. És de suposar que ara serà ben reconegut perquè és un pintor extraordinari.
El Masnou téun carrer amb el seu nom, però també és un desconegut, malgrat que se’l veia molt sovint pintant pel poble.
Biografia
Era un gran aventurer, molt afeccionat a viatjar des de molt jove.
De família de mariners, l’avi va ser fundador de l’Escola de Nàutica del poble. Va néixer a Barcelona degut a una estada temporal dels seus pares. Casat amb una masnovina.
En la primera joventut va acompanyar al seu pare a Colòmbia on es dedicava al comerç d’exportació de vins i licors, ell era l’hereu i hauria de fer-se càrrec del negoci.
Li agradava travessar l’Atlàntic en vaixell i ho va fer moltes vegades, se sentia bé al mar. Un dels seus germans era periodista i dibuixant. Molts tenien aquesta afició. Ja de petits el pare els portava els diumenges a la sala Parés a veure els pintors modernistes.
Va ser bàsicament autodidacta. A Colòmbia va rebre classes d’un mestre admirador de Rossinyol i un altre de Fortuny.
De caràcter reflexiu, seriós, fred, però a la vegada càlid i amorós per dins. Aquesta dualitat es reflecteix perfectament en la seva obres. Sempre amb el neguit d’expressar-se com a pintor.
Eugeni d’Ors el va afillar com a artista. Acabada la guerra d’Ors va marxar a Madrid, on va crear l’Associació “Académia breve de crítica de Arte” a la que introduí a Villà.
Va ser reconegut abans a Madrid que a Barcelona. Era, però, un pintor difícil d’acceptar: aspre, difícil, poc gustós del gaudi.
La relació amb d’Ors li va permetre sobreviure econòmicament amb molta estretor. De fet, va poder dedicar-se a la pintura gràcies a que la seva dona tenia un sou fix com a funcionària de la Diputació de Barcelona, on feia de bibliotecària. Això assegurava l’estabilitat econòmica de la família. Ella era molt guapa, filla d’un indià (emparentat amb els Maristany del Masnou) i de mare índia.
“Les coses que hi ha en un quadre es van formant a poc a poc, a mesura que vivim, amb els anys, fins i tot amb els segles, amb tots els sediments de la història”. Aquestes paraules de Miquel Villà reflecteixen la manera com sent i com treballa l’artista. Era capaç de treballar anys i anys sobre un mateix quadre. Era lent, lentíssim, per desesperació dels seus marxants.
Obra
La seva afició a la pintura va començar de ben petit; era una criatura i ja feia els dibuixos dels alumnes de l’escola de nàutica.
Als 16 anys (1917) s’inicià en l’estil vuitcentista. Va passar 66 anys, fins 5 anys abans de morir, pintant el mateix quadre: un paisatge amb vaques inspirat en una obra de l’escola Barbizon. Costa una mica d’identificar perquè van canviant els colors, desdibuixant-se els diferents elements que acaben essent taques de color. Estava influenciat per l’impressionisme, el cubisme, el fauvisme i altres avantguardes de principis del segle XX.
Entre 1922 – 27 es guanyava la vida com a comerciant de vins. Mai el va tastar. Amb els estalvis que va aconseguir fent una vida molt austera, va viure a París.
Es nota la influència de Cézanne iVan Gogh; també deModigliani amb qui va coincidir a París i l’obra del qual admirava. Pintava amb una gama de colors més sòbria. Es movia entre el fauvisme i el cubisme, amb pinzellades desimboltes, molt característiques de la seva primera etapa.
En aquests moments mostra una pintura ombrívola, amb un gran component de construcció geomètrica que també veiem en Cézanne. Alguns crítics parlen d’estil neoromàntic.L’expressió és dramàtica, amb uns fons tràgics. S’observen gruixos de color molt espessos.
Fa una estada d’uns quants dies a Amsterdam per conèixer de prop la pintura de Rembrandt, qui era molt ric amb l’ús de la matèria i, en quant al color, són de destacar els grocs, ocres i terrosos. Villà va quedar francament impressionat per la seva tècnica, de fet, la coloració dels seus quadres canviarà.
Tot i així, Villà es va mantenir sempre independent, buscant l’estil propi i sense casar-se amb cap “isme”.
La relació de Villà amb el Masnou és molt intensa i es manté al llarg de tota la seva vida, fins i tot quan no hi residia fixament. L’any 1926, vivint a París, pinta la plaça d’Ocata; la tornarà a pintar l’any 1950 i altres vegades, unes mostrant detalls, altres mostrant el mar des del poble.
Pinta moltes panoràmiques, també l’església de Sant Pere quan encara no li havien afegit el campanar, carrers sense asfaltar i recons del casc antic, la riera, atzavares amb el mar al fons, o les muntanyes amb el poble i una fàbrica a primer terme.
L’estil és proper a l’expressionisme, amb grans masses de textura amb relleus i color. Les pinzellades són frenètiques, plenes de matèria “...No volia, però espontàniament s´hi afegia la matèria...”, a vegades fins a 3 centímetres de gruix.
L’any 1936 pinta una marina del Masnou. El mar es veu des de les cases, totes amb les taulades de color taronja (influència de Rembrandt).
Jordi Merli, crític d’art , va publicar l’any 1937 el llibre “33 pintors catalans” en el que hi inclou a Villà, ressaltant el seu treball sobre les textures i el color.
Un dels temes recurrents de Villà fou les vaques. El primer quadre data de l’any 1938. Va ser adquirit en el Saló de la Tardor. Ara està en el Museu d’Art Nacional de Catalunya. Sense exposar, per què? El relleu és increïble, sembla que les vaques surtin del quadre. Gaudia creant amb el volum els efectes de la realitat.
Va pintar tos els temes: paisatges urbans i rurals, bodegons, retrats, nus, flors; li interessava tot, tot allò que l’inspirava i li servia per expressar els seu art i els seus sentiments.
Durant la segona guerra mundial es va estar a Tucumán (Argentina), a casa d’un germà seu. En aquesta època aconseguí avançar molt en la recerca de la simplicitat, objectiu que va perseguir durant tota la vida. Creava volums molt grans, amples, concisos; buscava la unitat sense detalls.
L’any 1944 es casà amb Blanca Raspall, molt important en la seva biografia i també com a model, a la que pintà ens molts quadres: nus, escenes domèstiques i més.
En aquest moment va fixar definitivament la seva residència al Masnou, al carrer Santa Rosa.
Pintà els paisatges dels voltants, d’Alella i Teià i dels carrers, les masies i les basses del poble, escenes domèstiques a l’interior de les cases de “cos” típiques del Maresme. Utilitzava el contrast de colors per ressaltar l’objectiu principal.
Els impressionistes pintaven l’instant de la llum mentre que Villà cercava l’aspecte perenne de la llum. Aquest aspecte queda molt ben representat en les pintures dels interiors de les cases, també en la d’uns plàtans dels carrer de l’Esperança.
Durant els anys 50 i 60 la seva pintura esdevé molt més colorista, els colors són intensos, concentrats, cristal•litzats. La pintura de l’església de Sant Pere, ara ja amb campanar, així ho reflexa.
A l’hivern pintava al Masnou. Des de1930 fins a l’arribada dels turistes va passar els estius a casa d’un germà a Eivissa, en els primers quadres pintats allà dominen els colors càlids, torrats i la concentració de la llum. Més tard la seva pintura no serà tant densa de matèria i, per contra, més densa de color. El drama que reflexa la seva pintura és la importància del volum per una banda i del color per l’altra; tot hi així, va aconseguir donar-hi unitat expressiva.
A partir dels anys 70 passa els estius a Altea on va dedicar la seva recerca a la simplificació al màxim tant del paisatge com del color.
Un altre entorn que el va encisar fou la Conca de Tremp i la pobla de Segur, on anava molt sovint a la tardor. Pasta densa i volum comprimit amb forats de llum. En alguns moments s’aprecia la influència de Gauguin, en d’altres la del pintor Joaquim Sunyer, representant del noucentisme català.
S’acaba la conferència amb la mostra de tot un seguit de retrats i algun bodegó.
Sintetitzant: Miquel Villà fou ben rebut i ignorat a tot arreu. No es va casar amb cap estil ni en cap lloc; sempre en moviment, es va forjar un espai i estil particular. Ho pintava tot, tot el que li emocionava. No contradeia la realitat, l’exagerava. Fred per fora, es fonia per dins quan pintava. Pintava per necessitat alhora que per plaer. La seva darrera pintura és la més simple, la més essencial.
|
