| Resum: |
|
Aquesta conferència s’emmarca dins el cicle impulsat per l’Institut de les Lletres catalanes en motiu del centenari del naixement de M. A. Capmany, gran escriptora i gran dona, de molta intel•ligència que,si bé és cert que va ser una personalitat molt mediàtica a partir dels anys 70 del segle passat, no va tenir en vida el reconeixement que es mereixia.
En paraules seves “Sols hi ha una manera d’anar endavant: recollir l’herència del passat i assimilar-la i modificar-la amb la pròpia interpretació”.
Aquest va ser l’objectiu de la celebració del centenari, reivindicar-la com a escriptora.
La paraula va ser el mitjà que va utilitzar per expressar-se i per explicar el món als altres. Així es va inscriure en el món.
Va començar escrivint novel•la. Després també teatre i assaig.
L’any 1947 va presentar al premi Joanot Martorell la seva primera novel•la “Necessitem morir”. No el va guanyar. Salvador Espriu, membre del jurat, s’hi va oposar però va voler parlar amb ella perquè polís el text que considerava molt interessant. Així va començar un encontre que durà un any i que va forjar una gran i llarga amistat.
M. Aurèlia va aprendre molt d’ell com a escriptor. Li va fer reflexionar sobre si realment es volia dedicar a l’escriptura. Quan ell li va dir que no ho veia clar ella li va contestar: “Jo escriuré encara que el món s’enfonsi”, i així va ser.
Aquest primer ímpetu de M. Aurèlia va ser el reflex del que serien les seves obres dels anys 70 i 80 i fins el 91, quan va morir d’un càncer de pit.
Es va instaurar al món per la paraula escrita, però la paraula oral va ser molt important per a ella des de molt petita. Venia d’una família amb una situació econòmica molt justa, però rica a nivell intel•lectual, de lectures i cultura.
El pare era folklorista; també es va dedicar a la docència amb nens internats als que els ensenyava mitjançant la lectura de rondalles. Als anys 20 el pare escrivia rondalles, era amant de la cultura, llegia molt i era bastant usual que les lectures es compartissin en veu alta. La mare havia estat professora de taquigrafia i coneixia molt bé la literatura francesa. Així doncs, ella va créixer en un ambient de lletra i cultura popular.
Va estudiar a l’Institut Escola on li eixamplaren el camí de la cultura i l’inculcaren l’ànsia de saber.
Li agradava pensar, analitzar i especular, d’aquí que, quan va anar a la universitat optés per fer la carrera de Filosofia. Era l’any 1939, en aquells moments la Filologia no estava orientada a l’estudi de la Literatura, sinó a la història dels escriptors.
Acabada la carrera va decidir dedicar-se a la docència. Li van proposar quedar-se a la universitat a donar classes. La seva família era molt lliure i ella una dona molt moderna. L’havien educat amb el seu germà, en igualtat de condicions. La universitat franquista era un món d’homes, on la intel•ligència era cosa d’homes; estava dominada per sotanes i militars. Com adona estaria sola i no volia participar d’aquell ambient.
Va preferir fer de professora a batxillerat on pensava que la seva feina seria més determinant pel futur de la societat. Va entrar a formar part del claustre de professors de l’Institut Albéniz de noies de Badalona (1947-1950), on va donar classes d’alemany, grec i llatí. Aquí es demostra clarament la seva màxima “compromís social i transgressió”. No va claudicar mai.
A les alumnes els deia: “noies, més val saber francès, anglès i rus, que si se us trenca una beta ja podreu fer-li un nus” que equivaldria a dir que deixessin les coses de casa per les quals estaven destinades en una societat molt tradicional com era la d’aquells moments i es dediquessin a la cultura i a ser dones iguals que els homes. De fet, aquest va ser el seu primer activisme social.
L’any 1951 obtingué una beca per estudiar a París. Allà va conèixer a J. P. Sartre i S. de Beauvoir, impregnant-se de l’existencialisme i del feminisme. Defensarà sempre que l’intel•lectual s’ha de embrutar les mans. Amb Simone de Beauvoir no s’hi identificarà gens, ni per qüestions ideològiques ni socials. L’estada la va marcà fortament la qual cosa veiem reflectida en el concepte de “transgressió” que centrarà en el seu activisme feminista.
Edicions 62 decideix publicar, en català, “La mística de la feminitat” de Betty Friedan. Josep M. Castellet, l’editor, va demanar a M. Aurèlia que fes una interpretació nostrada, més que no pas una traducciód’aquesta obra.
B. Friedan deia que les dones, seguint el camí traçat pels homes arribaven, a través de l’orgasme, a ser elles mateixes.
M. Aurèlia valora molt positivament que es parli de l’orgasme, a Espanya no s’havia fet mai, però no estava d’acord amb un plantejament que abocava a les dones al psiquiatre. La histèria era una malaltia en boga al segle IXX, entenent el síndrome de la “ménager” (dona de casa a la cura dels fills) com una forma de vida que no permetia desenvolupar la seva emotivitat, sensualitat ni capacitat intel•lectual; com una infermetat quan, en realitat, era pura insatisfacció vital.
Simone de Bauvoir i M. Aurèlia van renunciar a la maternitat. No serà fins a la futura generació (la de Montserrat Roig), que la dona intel•lectual podrà compaginar feina i maternitat i acceptar la col•laboració de l’home en la criança dels fills i la cura de la llar. M. Aurèlia va tenir diverses parelles, però no es va casar amb cap.
La interpretació que fa M. Aurèlia apareixen en públic l’any 1966 amb el títol “La dona a Catalunya”, resulta un llibre molt interessant. Aporta les idees de B. Friedan i explica a les nostres dones la situació en que es troben i els hi demana que actuïn en conseqüència. A la vegada fa una història de la dona a Catalunya des de l’època medieval i presenta les pioneres del feminisme català: Dolors Montserdà, Josepa Massanet i Carme Cars.
M. Aurèlia és una dona molt moderna per la seva època, innovadora, avançada. Parlar de l’orgasme en plena dictadura no era fàcil. També parlava de l’homosexualitat femenina de la qual ningú en parlava; de la masculina sí, Terenci Moix, per exemple.
També parlava del paper de la dona a la llar i de les desigualtats laborals amb el homes, tema que no ha estat clau fins al 2018.
El llibre va patir censures, però finalment es va publicar.
M. Aurèlia Capmany va ser pionera del feminisme a Catalunya, reconeguda públicament per Montserrat Roig, Marta Pessarrodona , Teresa Pàmies, entre d’altres.
Va ser molt important la seva tasca com a feminista, paral•lela a la d’escriptora. No va para d’escriure novel•la amb contingut feminista. Va entendre la transgressió com la manera de trencar les barreres del que estava permès a l’època sense acovardir-se.
L’any 1976 un fet important l’ajuda a destacar: les “Jornades catalanes de la dona” al paranimf de la UB. Van ser la presentació del feminisme a casa nostra. A partir d’aquesta data és considerada per tothom com a referent d’activisme social, del feminisme i de la política. Catalanista, d’esquerres, d’arrel popular, absolutament republicana, però no tenia res a veure amb cap ideologia burgesa.
Quan Pascual Maragall li demana participar en el govern municipal com a consellera de cultura i publicacions, ho acceptà: perquè era un partit catalanista i d’esquerres. Per un aspecte emocional, el pare de Pascual havia estat mestre seu a l’Institut Escola. I també pel compromís amb el pensament existencialista, el compromís social de l’intel•lectual. Va ser sempre una dona independent. Cal inscriure la seva figura política en el context del moment, la seva adscripció a aquell PSC s’ha de circumscriure al que representava llavors el PSC.
La conferenciant recomana expressament les següents lectures:
“Feliçment jo sóc una dona” (1969). És un cant de triomf de la dona.
“Quim, Quima” (1971). Amb influència d’Orlando, de Virginia Woolf.
“M. Aurèlia Capmany. Memòries”. Escrites els darrers anys de la seva vida. Són unes memòries extraordinàries. No segueixen exactament els canons del gènere, però són una oportunitat per entendre el seu esperit lliure i transgressor, obert i generós, compromès amb la cultura, la col•lectivitat i la lluita pels drets de la dona que circumscriu en els Drets Humans. I sempre a favor d’una cultura i una nació lliure, d’esquerres i d’arrel popular.
|
