| Resum: |
|
Preparar-se per envellir
La vellesa té valors propis. No equival únicament a marcir-se i perdre la plenitud de les capacitats, també és una etapa d‘alegria, alliberament i productivitat considerables.
En les societats avançades s’ha allargat molt l’esperança de vida i la qualitat en què es viu la vellesa. La prevenció de les malalties, una planificació prèvia adequada i un enfocament positiu, ajudaran a portar una vida plena, amb solucions per afrontar canvis de valors quan això sigui necessari.
És important que la planificació comenci com més aviat millor i, sobretot, no deixar per un altre dia tot allò que es pugui fer avui.
Hi ha qui parla de la vellesa com el “diumenge de la vida”, quan tenim temps per fer allò que desitgem.
Però, estem preparats per afrontar un ritme diferent? Per gaudir de la vellesa hem de procurar fer-nos un pla a la nostra mida. No hi ha model per tothom, tots som diferents en la salut, els interessos, les motivacions, els recursos, les expectatives, etc.
Hi ha la tendència a comparar la vellesa amb les altres edats pensant que són millors i no és així: cada edat té les seves coses bones i dolentes, tot el que fa referència a l’envelliment no és negatiu. L’autopercepció de l’envelliment dependrà del context en el que visquem, de com els altres pensin de la gent gran, de la personalitat i de la pròpia capacitat d’adaptació.
Avui en dia es considera que vivim en un estat saludable a qualsevol etapa de la vida si som autònoms, solidaris i alegres. Mantenir aquesta disposició ajuda a envellir satisfactòriament.
Entenem per edadisme el conjunt de prejudicis i discriminacions que s’apliquen a les persones en funció de l’edat. S’aplica molt a la vellesa, encara que no afecta únicament a aquesta etapa.
A la gent gran se la margina socialment a partir del grau de participació activa i passiva i de la planificació i intervenció com a col·lectiu social amb drets i deures. Però el cert és cada vegada són més reivindicatius, tant individualment com a nivell de grup.
Voler és poder. Estem davant d’una nova manera de veure la vellesa, entenent-la com una etapa hiperactiva, insubmisa i activista. Gent disposada a mobilitzar-se per reivindicar major poder i presència social. No s’admet bé que altres pensin i decideixin per un mateix.
Tot i així, persisteixen certs mites i prejudicis lligats a l’edat cronològica. Així veiem com encara molts pensen que:
- L’envelliment comença a una determinada edat, igual per a tothom.
- La gent gran és inflexible, quan és una etapa llarga en la qual ens adaptem, amb més o menys èxit, a grans canvis siguin tecnològics, de domicili, costums i altres.
- Vellesa és sinònim de senilitat, quan a la darrera sols s’hi arriba si apareix una malaltia que dificulta el normal funcionament del cervell. En cas contrari, som més lents i perdem memòria de mica en mica, però es manté la capacitat d’aprenentatge.
- Atribueixen canvis de personalitat a l’edat: la gent gran és rondinaire, inflexible, egoista, etc. quan qui ho és de gran ja ho era de jove.
- Accepten amb dificultat les mostres d’amor i sexualitat a la vellesa. S’ha d’entendre que per ser gran no som diferents.
Un bon envelliment va associat a:
- Cuidar-se. El cos, la ment, l’alimentació, tenir activitats d’oci, millor a compartir amb altres, caminar. Sempre amb propostes adaptades a les pròpies possibilitats.
- Mantenir-se actiu. Llegir, relacionar-se amb la família i els amics, sortir a passejar, anar d’excursió, escoltar música, utilitzar noves tecnologies que permeten trencar amb la soledat i aprendre constantment.
- Mantenir-se útil a la societat. A la família, voluntariat, veïns.
També està condicionat per l’estil de vida en etapes anteriors, la influència de l’entorn i la genètica.
La inactivitat, el no cuidar-se i la pèrdua de contacte social aboquen a un envelliment trist, solitari i amb pèrdues cognitives importants.
I què fem quan arriba la malaltia?
Fins aquí hem parlat de com actuar per envellir bé, però pot arribar una important malaltia que ens canviï tot el nostre projecte. Avui parlarem de la malaltia d’Alzheimer.
L’Alzheimer és una malaltia degenerativa primària de curs progressiu, que no pas una malaltia mental. Arriba al punt de que el malalt no reconeix als altres ni a ell mateix.
Cada vegada la patirà més gent . S’estima que a l’any 2050 s’haurà triplicat, passant a ser la primera causa de mort. No hi ha vacunes, sols algun tractament per retardar els seus efectes en el primer estadi.
A la vida ens preparem per a moltes coses però no per l’impacte d’una malaltia que et destrossa completament i que, avui per avui, no té cura. Per tant, des del mateix moment del diagnòstic ens haurem d’adaptar a les diferents pèrdues que afectaran de manera constant al dia a dia. És un diagnòstic dur, però necessari per poder-nos adaptar.
A no ser que s’hagi viscut el procés d’un familiar o amic molt proper, genera molts dubtes. A la fase inicial sorgeixen moltes preguntes: què passarà, què fer? I reaccions de desconcert, angoixa, sorpresa...
Si ens hem preparat per envellir bé tindrem un cervell més capaç de suportar el desorientar-se durant més temps. Així, i tenint en compte que l’Alzheimer apareix a edats avançades, entre els 75 i 80 anys, encara que hi ha alguns casos als 65 i fins i tot als 60, es pot mantenir una relativa bona qualitat de vida fins a molt grans. I encara més si es compte amb teràpies no farmacològiques tals com activitats lògiques, manteniment de la memòria i altres.
S’ha de comprendre la perspectiva de la persona que s’ha de preguntar quin sentit li dóna a la nova situació i quines vivències li genera.
És necessari demanar ajut, tant el malalt com la persona que convisqui amb ell, no es poden tractar per separat. I el suport hi ha de ser des del moment en què es rep el diagnòstic fins al moment de la mort. Ens proporcionarà eines per poder viure tot el procés amb la màxima qualitat de vida possible.
Cal reconèixer en el malalt la persona que és, malgrat els canvis de caràcter que la malaltia pot ocasionar.
Tant a l’inici com durant l’evolució de la malaltia l’entorn social es mostra hostil, fent que malalt i cuidador es sentin incompresos. La cultura de l’entorn i la xarxa social són bàsics durant el procés.
Estem formant generacions de nens i joves allunyant-los dels problemes referents a la malaltia i a la mort. Com seran ells de grans? El malalt d’Alzheimer necessita del caliu de la família inclusiu en el moment en qual ja no la reconeix perquè li desperta sentiments de tendresa i acceptació.
Cal prendre consciència que un acompanyament pot ser compartit, no cal fer-lo en solitari, hi ha moltes altres persones que estan en la mateixa situació. La tribu africana dels Pan de diu “Abraçar un baobab en solitari és una gesta impossible”; així passa amb l’Alzheimer.
A vegades el suport es troba en la mateixa família , però no sempre. Es comú que recaigui en un sol membre.
Per poder afrontar correctament la malaltia cal acceptar-la, fer una adaptació familiar, comptar amb l’ajut de professionals i amb el suport de la comunitat mitjançant fundacions, associacions i entitats, tant públiques com privades, especialitzades en aquesta malaltia. Tenint en compte, això sí que cada situació serà diferent i requerirà de recursos diferents.
Ja s’ha dit que és fonamental conèixer el diagnòstic des del primer moment, així el malalt podrà exposar quins són els seus desitjos, com vol ser atès i quina és la seva idea de vida. Més endavant no sabrà com organitzar-se , ni com explicar-ho. A aquest efecte hi ha diferents documents que poden ajudar: Document de voluntats anticipades, testament vital i document d’autotutela en cas que no hi hagi família o aquesta no se’n vulgui fer càrrec, o arribi el cas que el malalt no sigui atès adequadament. Hi ha associacions a qui el jutja encarrega fer aquesta tutela.
El malalt d’Alzheimer no es pot curar, però sí el podem cuidar, estimar i valorar. A la persona malalta li costa acceptar la seva dependència que avançarà dia a dia fins arribar a ser total. També li costarà expressar-se i es donaran problemes de comunicació. Tenir cura d’ell i acompanyar-lo significa estar al seu costat i tractar-lo com a persona, no com a malalt.
La identitat no la roba cap tipus de malaltia; la nostra existència depèn de les nostres relacions més properes i de com ens considerin els que ens envolten. Cal tenir present que la capacitat intel·lectual disminueix, però no la capacitat de sentir; aquests sentiments són els que hem de ser capaços d’entendre i acompanyar.
El cuidador sofreix una important pèrdua de relacions socials, té sensació de soledat i de portes tancades que produeixen repercussions psicològiques: estrès, ansietat, depressió, incapacitat, passivitat, etc. Cal que demani ajuda. Si s’ha de prendre la decisió d’ingressar, el cuidador ho passa molt malament, amb un gran desconcert: sentiments contradictoris i de culpabilitat, angoixa i més. Un gran acte d’amor cap al malalt és arribar a pensar que ja no es pot cuidar més de la manera adequada i deixar que intervinguin altres. De tota manera, el cuidador queda marcat per tota la vida. I sols podrà haver fet una bona feina si ha sabut cuidar-se.
Acaba la conferència amb una frase de la Dra. Diana Friel McGowin:
“El pacient d’Alzheimer no demana res més que una ma que estrenyi la seva, un cos que el cuidi i una ment que pensi per ell quan ell ja no pugui fer-ho. Algú que el protegeixi en el seu viatge a través dels perillosos recolzes i corbes del laberint”.
Recomanació bibliogràfica: “Un espejo vacio”. Mª José Aldonate (poesia)
|
