| Resum: |
|
Aquesta conferència pretén ajudar a comprendre com ha evolucionat el panorama polític a Rússia durant el segle XX i principis del XXI, per entendre millor la situació actual i poder formar-nos una opinió pròpia.
Malgrat que les reformes constitucionals i les eleccions no són transparents, molts russos confien en Putin i el segueixen votant. No es tracta de justificar res, però s’ha d’admetre que, ens agradi o no, és un personatge fonamental en el món actual.
Els occidentals tenim de Putin una imatge a partir d’anècdotes, estereotips i caricatures del mitjans de comunicació que ens mostren un personatge de pel·lícula: el malvat a qui s’enfronta James Bond. També la de l’home fort, amb habilitats, provinent del KGV (servei secrets rus). Ell també alimenta aquesta imatge.
Però el Putin home d’Estat mira al passat i diu als russos: no, jo no sóc aquest titella, jo sóc la continuació d’una tradició que representa l’essència russa; jo vinc a reconnectar el que s’havia trencat.
La Rússia de Putin
Els anys 90 suposen per al russos la dècada de la humiliació. Per un costat se senten assetjats i menyspreats per occident, la qual cosa crea desconfiança i reforça el nacionalisme. Per un altre, la conversió de l’elit administrativa en classe propietària genera una corrupció que ho inunda tot; tot es ven i tot es compra, es crea un capitalisme de corsaris.
Ara mateix hi ha un capitalisme burocràtic, és a dir, una aliança entre l’aparell estatal i el capital privat.
El futur es dibuixa amb incertesa. Putin trenca la idea d’humiliació i corrupció permesa, posa les seves regles i potencia l’orgull nacional. En un comunicat de l’any 2018 diu que la pitjor amenaça és haver-se quedat enrere i que aquesta tendència s’ha d’aconseguir revertir.
L’economia basada en l’exportació de matèries primeres russes està molt lligada a la mundialització, depenent de les inversions internacionals i/o del mercat energètic. A Rússia hi entren moltes divises però, a la vegada, depèn dels preus de venda regits per les fluctuacions dels mercats internacionals.
Com s’arriba a la Rússia d’avui?
1985. Gorbatxov és el Secretari General del Partit Socialista de la Unió Soviètica (PCUS).
Es troba una economia en crisi, sense possibilitats d’innovació en la qual els diners s’escolen en el manteniment del poder armamentístic. Instaura la Pertestroika (transparència) amb la voluntat de mantenir el sistema socialista. La reforma arriba tard, altres sectors volien liquidar-lo.
1989. Cau el mur de Berlín, símbol de la Guerra Freda.
1990-91. Desintegració, generalment pacífica dels règims de partit únic a tots els països del Pacte de Varsòvia.
1991 (desembre). L’intent de cop d’Estat dels més conservadors del PCUS suposa la dissolució de la URRSS, malgrat que el 78% de la població va votat el més de març la seva continuïtat en forma de federació. Volien salvar-la i, paradoxalment, la van fer caure.
Agafa el poder Yeltsin, president de la República Russa i juntament amb Bielorússia i Ucraïna dissol la URRSS.
Abans d’entrar en el període de Yeltsin, cal fer un repàs de les especificitats històriques russes que permeten entendre el nacionalisme rus:
Església ortodoxa, independent de la grega des de 1589, però sotmesa al poder nacional. Es consideren l’únic estat dipositari de la vertadera fe.
Poder polític concentrat en poques mans (autocràcia). Des d’Ivan el terrible el tsar té una relació despòtica amb el poble, no hi ha noblesa ni representants del poble.
1589-1613. Època molt turbulenta, guerra civil i invasió de Polònia, que acaba amb l’arribada al poder de la dinastia Romanov. Aquests van arribar a la següent conclusió: l’alternativa a l’autocràcia és el caos, la fam i l’ocupació, cal ser un poder fort per defensar-nos bé.
Herència del món agrari. L’any 1941 els camperols encara suposaven el 71% de la població; a començaments del segle XX sols feia 35 anys que la majoria de la població era urbana. La societat civil és pobre i poc dinamitzada i està endarrerida respecte de les democràcies occidentals que havien fet el canvi a la industrialització durant el segle XIX. Les solucions autocràtiques són populars.
La Rússia de Yeltsin
Yeltsin prové del PC que provoca la caiguda de la URRSS i representa el capitalisme de corsaris. S’imposa el model econòmic dit “Consens de Washington”: privatitzacions, des regularització i liberalització. Es perden els serveis socials que estaven molt desenvolupats, el sou dels treballadors cau a la meitat. Entre 1990-93 es doblen els suïcidis i alcoholisme, cau 10 anys l’esperança de vida i es viu en una inestabilitat política molt gran.
Aquesta situació no va aguantar. El Parlament, escollit democràticament, s’hi oposa i Yeltsin, violant la Constitució, intenta dissoldre’l; el Parlament s’hi nega i el 4 d’octubre de 1993 és bombardejat per ordre de Yeltsin. Així és eliminat l’únic control que tenia el president. Extrema dreta i comunistes formen un front de salvació nacional que serà derrotat per l’exèrcit que es posa al costat de Yeltsin per evitar una guerra civil.
En un primer moment els mitjans de comunicació occidentals són neutrals però, atenent que els països estrangers prefereixen que governi Yeltsin, deixen d’informar i canvien el discurs seguint els dictats dels EEUU. Yeltsin serà l’home d’Occident a Rússia i aplicarà els decrets que redacta el grup d’assessors americans; Rússia és considerada un país titella en descomposició, creant-se una situació humiliant equivalent a la soferta per Alemanya desprès de la 1ª guerra mundial amb el tractat de Versalles.
Amb l’exportació es va crear una classe oligarca amb molts diners aconseguits de manera fosca.
Aparició de Putin
Representa recuperar l’orgull i l’ordre i això agrada als russos.
No és corrupte, no està vinculat als PC, és lleial, obedient i té sentit d’Estat. Vol concentrar el nacionalisme, recuperar l’autonomia i els recursos propis per tenir una agenda pròpia a nivell internacional. No qüestiona com han fet fortuna els oligarques però els exigeix no desafiar l’Estat. Els que no ho accepten hauran de marxar a l’exili o són a la presó.
Amb l’exportació de matèries primeres aconsegueix més diners i pot apujar el sou als funcionaris i recuperar les polítiques socials.
A partir de 2007 baixen els ingressos i augmenta la precarietat; més de la meitat de la indústria del petroli, la totalitat del sector de l’alumini i el 70% dels bancs està privatitzat, però recupera el control estatal de sectors estratègics com el del gas. Amb tot, Putin representa la recuperació del benestar social.
Qui és Putin
Neix a Leningrad (Sant Petersburg) l’any 1952. Advocat, agent del KGB, divorciat i pare de 3 fills.
Fa les pràctiques d’advocat al KGB (1975) on treballarà en la seguretat interna fins que al 1984 passarà a operacions d’intel·ligència estrangera. Viu a Dresden (RDA,) on té
el contacte amb l’Stasi, per recollir informació dels ciutadans. Quan cau el mur de Berlin hi ha un intent d’assalt a les oficines de l’Stasi, Putin surt al carrer dient “No intentin entrar a la nostra propietat, els meus camarades estan armats i tenen autorització per utilitzar les armes en cas d’emergència”. Ell mai ho ha desmentit. Mai s’ha amagat d’aquest passat que agrada als russos qui veuen els espies com a persones amb qualitats, conviccions i un caràcter especial, amb bons trets de personalitat per ser un bon governant.
1990. Retorna a Rússia i deixa el KGB amb rang de coronel. Entra a treballar a la universitat com a adjunt del Vicerector de Relacions Internacionals.
1994. És nomenat 1r tinent alcalde de Sant Petersburg.
1996. Entra a l’administració presidencial de Yeltsin i dos anys després és nomenat director del Servei Federal de Seguretat, antic KGB.
1999. Primer Ministre i anomenat successor de Yeltsin.
Ideologia de Putin
Per ell Rússia és el pont entre Orient i Occident. Això vol dir que no entén la revolució d’octubre (1917) des d’una èpica bolxevic sinó com una via per al desenvolupament econòmic, Rússia recorre al comunisme per a industrialitzar-se, igual que el tsars van ser la via per sortir del caos medieval.
No és comunista però reivindica a Stalin, encara que amb la boca petita pel gran nombre de morts que va causar, per haver guanyat la 2ª Guerra Mundial.
Putin pretén ser la via per arribar a la gran potència eurasiàtica. No és tsarista però vol tornar a aglutinar l’imperi. Agafa del passat històric tot allò que pot ser útil per tornar a ser una gran potència.
Governa combinant comunisme, capitalisme i nacionalisme. Amb aquest plantejament converteix els pobles adversaris en aliats mitjançant la força militar i la unió econòmica.
Això suposa una nova guerra freda però, aquest cop, sense ideologia. Està disposat a ser una potència forta i a intervenir militarment si fa falta, cas de Ucraïna, Txetxènia i Iran.
La OTAN ha anat incorporant els països satèl·lits i Rússia intervé per marcar límits i desanimar als potencials agressors. No es pot pensar que avui sigui una amenaça per Europa: la OTAN té 4 vegades més població, 9 vegades més alt el PIB i una defensa militar 3 vegades superior.
Té molts opositors interns, però aquesta és una professió de risc. Alguns exemples: Anna Politkóvskaya (1958-2006), Alexander Litvinenko (1962- 2006), Boris Nemtsov (1959-2015), Mijaíl Jodorkovski, Alexei Novalni. Hi ha moltes sospites sobre Putin i el seu entorn.
Tampoc es pot dir que Putin tingui un poder il·limitat. La societat civil no està disposada a donar-li un xec en blanc. L’any 2018, el 68% de la població rebutja la idea del seu país com una fortalesa assetjada i voldria apropar-se a Occident. Part de l’elit econòmica no està interessada en el camí de sancions i represàlies. Fracassos militars podrien fer-lo caure. També li juga en contra la desigualtat creixent entre la població: mentre que a l’època soviètica la diferència de renda i ingressos era de 6 a 1, ara és de 17 a 1 i, si ens referim concretament a Moscou, de 40 a 1.
Podem concloure dient que Putin marca un moment històric, no tant de ruptura sinó de recuperació, però té els seus punts febles.
|
