| Resum: |
|
El primer de tot que s’ha de deixar clar quan parlem de cinema i literatura és que no és correcte fer comparacions.
Posem pel cas l’exemple del llibre “La dama de les camèlies” escrit l’any 1848 fruit de l’experiència personal de l’autor, Alejandro Dumas. Poc després (1853), Giuseppe Verdi crea “La Traviata” obra lírica basada en la novel·la. A ningú se li ocorre comparar el llibre amb l’òpera, semblaria inversemblant.
Una de les principals raons per les quals difereix un llibre d’una pel·lícula es deu a que el primer té una cadència en el temps mentre que la segona succeeix en molt poc temps.
Sí es pot parlar de millors o pitjors versions i adaptacions, que mai podran ser iguals perquè són coses molt diferents.
A la literatura li ha anat bé que se’n facin adaptacions doncs li ha aportat més divulgació i impacte comercial.
Pel cinema també ha estat beneficiós, sobretot en els seus orígens, perquè la literatura l’ha legitimat.
En els seus principis, el cinema era considerat un entreteniment. L’adaptació d’obres literàries li donava prestància i legitimitat. Tal és el cas de “El retorn d’Ulises” que va suposar l’inici del film d’art.
Tot seguit es parlarà de diferents adaptacions cinematogràfiques.
Des que som petits tenim contes i històries adaptats
Walt Disney, com a productor i director, va començar l’any 1920 a fer l’adaptació de pràcticament tots els contes dels germans Grimm: “Blancaneus” (1937), “La Ventafocs” (1949) o “La Bella dorment” (1959) entre d’altres. El més curiós és que totes aquestes pel·lícules comencen amb un llibre obrint-se.
L’any 1973 William Goldman publica la novel·la “La princesa promesa”. Amb temàtica de romanç i aventura en forma d’una història dins una altra història. Ràpidament es va convertir en un llibre de culte. Rob Reiner (1987) la va adaptar al cine mostrant un avi que llegeix un llibre al seu net.
Les biblioteques han donat peu a moltes pel·lícules
Ara trobem la informació a Google, abans consultàvem a les biblioteques. El cinema ha portat les obres literàries més llegendàries al cinema. Destaquem la pel·lícula d’Alejandro Amenábar “Àgora” (2009) que mostra la biblioteca d’Alexandria, que ja fa 2.300 anys contenia 900.000 volums. Va tenir molts detractors doncs mostra els cristians com els dolents del la història, destruint els llibres recollits durant anys i anys. A remarcar l’escena en què homes i dones, vistos com a petites taques corrents enfollides com a mostra d’insignificança de l’home davant del saber.
Una altra molt reconeguda va ser l’adaptació del llibre “El nom de la rosa”, (U. Eco, 1980); obra que no pretenia ser més que un entreteniment per als amics, amb una tirada inicial de 1.000 exemplars, va acabar essent un famós best seller. Tracta de la vida als monestirs, de la cultura que hi ha dins, d’assassinats i poder i de com, amb la por, es domina l’home. Molt ben ambientada i rodada exquisidament per Jean-Jaques Annaud (1986), té el millor moment quan el protagonista descobreix la biblioteca secreta.
Una altra temàtica seria el llibre en sí mateix
Voynich (1404 - 1438) va comprar a principis del segle XX un manuscrit anònim, en pergamí, d’alfabet desconegut i idioma incomprensible, amb il·lustracions de plantes i símbols. Conegut com manuscrit Voynich, consta de 170.000 caràcters que representen 20-30 lletres. No sembla un engany; segueix la llei de Zipf, molt utilitzada quan s’estudien manuscrits segons la qual la paraula més escrita dobla la 2ª, triplica la 3ª, quadruplica la 4ª... (G. P. Zipf, 1940, lingüista de la Universitat de Harward). Pot ser que tracti de qualsevol cosa imaginable: botànica, astronomia, cuina, etc.
No s’ha fet cap pel·lícula expressa sobre aquest manuscrit però es podria pensar en ell dins “Los libros de Próspero” (P. Greenagay, 1992), pel·lícula inspirada en “La Tempesta” de W. Shakespeare. Combina pintura i dansa en un to molt decadent. Surten una sèrie de llibres rars i no publicats, un d’ells el Llibre dels morts en el que hi consten tots els morts des del primer home fins el darrer; també el Llibre dels miralls en el que hom es pot veure a mesura que compleix anys.
Un grup d’arqueòlegs europeus van trobar l’any 1900, a les coves de Dunhuang (Xina) 40.000 llibres datats entre els segles VI i IX. D’aquets manuscrits tampoc hi ha pel·lícula expressa però podríem relacionar-ho amb “Indiana Jones y la última cruzada” (S. Spielberg, 1989), basada en la recerca del Sant Greal però que, en realitat, a qui busca és al seu pare a qui va perdre quan vivien separats; buscant-lo marxa a Venècia on va a una antiga capella, ara biblioteca, on troba molts llibres en un passadís ocult.
Relació llibres – lectors
”El cielo sobre Berlín” (W. Wenders, 1987) mostra una relació de dependència. Abans de la caiguda del mur, els àngels, per veure com es viu a la Terra, van a la biblioteca Central i escolten els pensaments dels que estan llegint i, també, el que pensen els que estan mirant la pel·lícula.
S’observa una clara relació de complicitat a “84 Charing Cross road” (D. Jones, 1987). Basada en la novel·la del mateix nom escrita (H.Hanff, 1970), relata la relació real que mantenen, per carta, un llibreter de Londres i una intel·lectual dels EEUU que li encarrega llibres a baix cost. Llibre i novel·la prenen el nom de l’adreça de la llibreria. És una petita joia d’una gran delicadesa.
Llibres prohibits, qüestionats o tòxics
“El club de los poetas muertos” (P. Weir, 1989). Un professor en una escola tradicional a Nova Anglaterra dels anys 50 del segle passat que intenta interessar els seus alumnes en la grandesa que pot aportar la literatura. Va tenir un gran impacte generacional.
“Fahrenheid 451” (F. Truffaut, 1966). Adaptació d’un llibre distòpic que presenta una societat de pensament únic en la que es cremen els llibres que incomoden al govern.
“Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore” (W. Joyce i B. Oldenburg, 2011). Aquest és el cas d’un curt metratge que va ser presentat amb motiu del dia del llibre. Va rebre un Óscar i posteriorment va ser convertit en llibre infantil.
Hem de tenir present que llibres i pel·lícules complementen i enriqueixen les nostres vides.
|
