| Resum: |
|
Estem davant d’un tema de gran importància als nostres dies i més en temps de pandèmia que afecta molt especialment a la gent gran i a les persones de risc.
Els conceptes van canviant amb el pas dels anys seguint el canvi de les societats.
Al llarg del segle XX l’esperança de vida ha augmentat espectacularment, ha disminuït la mortalitat infantil i les infeccions de tot tipus, ha millorat les condicions higièniques i de salubritat.
I respecte a la salut mental?
Els antics grecs pensaven: “Quan la salut està absent, la saviesa no pot revelar-se, l’art no es manifesta, la força no lluita, el benestar és inútil i la intel·ligència no té aplicació (Heròfil de Cos, 382-322 a. de C.).
Avui la OMS no dóna una definició oficial. L’entenem com a benestar emocional i psicològic de l’individu. I està àmpliament admès que la salut mental és la base per al benestar i funcionament efectiu d’un individu i d’una comunitat. La psiquiatria anirà evolucionant i tindrà altres visions; realment estem vivint moments de grans canvis molt interessants.
La salut mental de molta gent està afectada degut a la incertesa, el dolor emocional, la soledat que genera el cóvid, afectant amb més o menys grau als ciutadans de tot el món; l’OMS parla de “fatiga pandèmica”.
Al llarg de la seva vida una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental més o menys important: tristesa, depressió lleugera o greu, demència, Alzheimer, esquizofrènia, TDH, autisme, TOCS o fòbies.
Tristesa
Pot ser normal o patològica, en funció de si la duració i intensitat és proporcional o no a la motivació, si afecta o no a la conducta i al rendiment i si altera o no el funcionalisme somàtic.
Depressió
És la patologia més comuna, manifestant-se més en les dones degut a la seva possible aparició després del part i a les variacions de l’estat d’ànim abans i després de la menstruació. També pot ser deguda a l’aparició d’esdeveniments estressants, a l’abús de fàrmacs, a antecedents familiars i a la presència o no de suport social.
En qualsevol cas el tractament mèdic s’ha de seguir amb rigor per evitar recaigudes.
N’hi ha de diferents tipus:
- Trastorn depressiu major. Aparició d’apatia, inestabilitat de l’humor, forta ansietat, fluctuació de l’estat d’ànim. És crònica.
- Trastorn ansiós-depressiu. Barreja d’ansietat i depressió, moderada en general.
- Trastorn afectiu estacional. Més a la tardor i a l’hivern, associat a canvis lumínics. Apareix somnolència excessiva, apetència d’hidrats de carbó i fatiga.
Manifestacions: plor sense motiu, autoaïllament, inhibició psicomotora, agitació/violència, astènia, fatiga, cefalees, àlgies musculars i articulars, estrenyiment/diarrea, pèrdua o augment de la gana i/o de pes, pèrdua de la libido, impotència, frigidesa, sequedat de la boca, marejos.
Els tractaments apareixen a partir dels anys 50. Valium va ser el primer; el Prozac arribaria el 1987. Actualment comptem amb una àmplia varietat d’antidepressius que es basen en la inhibició de la recaptació de la serotonina el que permet una millor sinapsis entre neurones i més eficiència cerebral. A dosis més altes també s’utilitzen pel tractament de la bulímia i els trastorns obsessius-compulsius.
Tots tenen efectes secundaris, contraindicacions i interaccions amb d’altres medicaments; també períodes de latència i toxicitat en cas de sobredosi. Tots són d’obligada prescripció mèdica.
Esquizofrènia
Es tracta d’una malaltia greu que apareix a l’adolescència, cursa a brots i no té cura. La variant psicòtica altera el contingut i el curs del pensament, amb al·lucinacions, idees delirants i trastorns psicomotors. En la variant paranoide el malalt sent veus i es sent perseguit i controlat.
Es tracta amb antipsicòtics per reduir la freqüència dels brots. L’Haloperidol va ser el primer tractament modern; va aparèixer l’any 1952.
Trastorn bipolar
Consisteix en l’alteració crònica de l’estat d’ànim. El diagnòstic no es pot basar en proves contundents ja que totes les proves de que es disposa surten negatives. Sols es diagnostica amb les explicacions de pacient i familiars. Té una influència genètica i apareix a l’adolescència. El tractament és a base d’estabilitzadors de l’estat d’ànim; el problema és que, sovint, el malalt no fa cas ni al metge ni a la família i l’abandonen.
Tractaments psiquiàtrics
Les Lobotomies es van començar a practicar l’any 1935. Consistien en l’extracció del lòbul frontal del cervell. Van ser prohibides l’any 1967.
Inicialment els Electroxocs van ser aplicats, en viu, a alta intensitat. Ara es fan més suaus i sota sedació. Són innocus i molt eficaços en cas de depressió major, quan el pacient no respon a cap tractament. Actualment, a Catalunya, se’n fan més de 1.000 a l’any.
El Psicoanàlisi va arribar de la ma de Sigmund Freud (1856-1939), autor de “La interpretació dels somnis”. Defenia que els trastorns mentals tenen origen en el subconscient i apareixen a la infància. Es basa en trobades regulars d’analista i pacient on s’estableix un diàleg tendent a una millor comprensió d’un mateix. Es pot arribar a bones resolucions de conflictes que disminueixin el sofriment psicològic.
Salut mental de la gent gran
Depressió
És més comú entre la gent gran del que ens pensem. Tot sovint es confon amb trastorns cognitius.
Les causes són molt variades: soledat, precarietat econòmica, síndrome del “niu buit”, dolor articular i muscular, ingrés en una residència, viduïtat i pèrdua de familiars, entre d’altres.
Clínicament no hi ha diferències amb altres edats i tampoc pel que fa als tractaments.
Demència
No és exclusiva de la gent gran, pot aparèixer també als 50-60 anys.
El 25% de les demències són d’origen vascular, la resta correspon a la malaltia d’Alzheimer.
Oskar Fischer, jueu de Praga, va ser qui primer va descriure aquesta malaltia, però va morir l’any 1942 al camp de concentració de Terezin.
És una malaltia degenerativa que no té cura, amb efectes devastadors que apareixen progressivament.
És deguda a alteracions dels neurotransmissors (dopamina i serotonina) i efectes precipitadors diversos. També s’observa un component genètic.
Afecte primer a la memòria recent. Posteriorment s’observa la pèrdua de la capacitat de viure independentment, però el malalt encara pot dur a terme rutines familiars i automàtiques (segon nivell). Finalment es perd completament la memòria, encara que, segons estudis recents, es pot reconèixer músiques.
A part del malalt, Alzheimer provoca greus efectes en els cuidadors.
No hi ha tractament sanador, únicament retardador del pas entre fases inicials. No arriben a ser pal·liatius, però sols aturen temporalment.
|
