| Resum: |
|
Frida Kahlo (1907-1954), va néixer a Coyoacán durant la revolució mexicana.
La mare era indígena (Tijuana) i el pare alemany. La cultura indígena la va impactar i mai hi va renunciar, tal i com es pot veure en tota la seva obra.
Si bé en un principi Diego Rivera, el gran artista mexicà amb qui estava casada, la fa petita tant artística com físicament, el pas dels anys l’han convertit en una icona amb obres úniques i exclusives.
Va tenir una vida tràgica degut a la seva salut. La poliomielitis que va patir de joveneta li deixà una forta seqüela a la cama dreta. Pocs anys després, en plena adolescència, un accident de trànsit va deixar el seu cos fracturat per tot arreu. Amb molt d’esforç i múltiples operacions anà superant les dificultats, adaptant-se a les limitacions. En la seva obra queda reflectit clarament tot aquest patiment. Mostrava una gran valentia en mostrar els seus sentiments.
A l’any 1929 la podem veure en una manifestació per la cultura organitzada pel PC mexicà en la que encara va vestida amb faldilla curta. Després adoptarà per sempre les faldilles llargues i el cosset típic de la vestimenta de les dones tijuanes que li permeten no mostrar el seu estat físic.
Pintava molt, quasi sempre en format petit per minimitzar l’esforç de moure les peces.
Frida Kahlo té un estil propi que reivindica amb fermesa. No té escola, aprèn a partir del seu impuls i dels comentaris dels pintors amb qui es relaciona. Fa una pintura clàssica, llepada, molt acabada, una mica naïf. Pinta amb molta lentitud, asseguda, en una posició molt difícil de mantenir i que dificulta l’expressió.
Després de l’accident va fer un dibuix que representa detalladament la situació. Aquest té una gran semblança amb un exvot que va adquirir posteriorment. D’aquí parteix l’inici d’una col·lecció molt interessant que es pot veure al museu Frida Kahlo de Mèxic (disposa de visita virtual).
Es va autoretratar moltes vegades. Utilitzava aquestes pintures per regalar als amics, inclusiu a Diego Rivera.
Era atractiva, tenia un do, un discurs i una obra que mostrar a les moltes vistes que rebia a casa. Es guarden moltes fotografies d’ella amb amics, amants i amistançats, entre ells: Leon Trotsky, Nicolas Murray, Chavela Vargas, Josep Bartolí).
Degut al seu estat de salut i a les anades i vingudes de Diego Rivera se sent molt sola. Tots dos tenien els seus affers però, quan Diego es va amistançar amb la seva germana, es van divorciar.
Comentaris sobre les seves pintures:
1r autoretrat (1926). Idealitzat. Estil clàssic, seguint les normes del Renaixement. Molt estilitzat. Ja es dibuixa les celles molt potenciades. Expressa la seva part masculina amb el bigotet que no intenta dissimular.
Mi nacimiento (1932). Es tracta d’una pintura impactant, dolorosa. Quan va néixer la germana de Frida, a ella la van portar a casa d’una dida i arrel d’aquest fet es va crear una mala relació de la filla vers la mare; és per això que mostra la mare amb el cap tapat. Es pinta el caparró que surt amb les celles ben marcades.
Aquest quadre va ser comprat per Madona que el té penjat al rebedor de casa seva. Segons ella diu, perquè si algú va a casa seva i a l’entrar no li agrada, ja no el deixa passar, no podrà ser el seu amic.
Mi nana y yo (1937). Pinta la dida com una dona forta, mestissa, capaç d’amamantar bé, però que no mostra cap afectivitat. És la representació d’una deessa mexicana. Pinta el pit partit per la meitat, mostrant amb detall l’interior. Molts li deien que feia pintura surrealista però ella ho va negar sempre, deia que pintava la realitat.
La seva figura respecta les proporcions reals, però la fisonomia de la cara és d’adulta. Mare i filla no es miren, representa la soledat absoluta.
Mis abuelos, mis padres y yo (1936). Retrat familiar en forma d’arbre genealògic. Ella apareix en el jardí familiar, dins la piscina buida, quan era petita, encara plena de salut. Sobre el vestit blanc de la mare hi ha el fetus i el cordó umbilical de color terrós. Als voltants de la part baixa hi ha elements vegetals i un embrió que representa el seu interès per tenir fills, anhel al que va renunciar després de diferents intents, degut a l’empitjorament progressiu del seu estat de salut.
Retrato de mi padre (1951). Era fotògraf de professió. Sempre la va entendre i recolzar. El pinta amb la seva càmera. Tonalitats molt terroses, ocres, sienes torrats i ataronjats que porten als colors de la terra mexicana, comuns en la seva obra.
Autoretrat amb Diego Rivera (1931). Ella i Diego Rivera el dia del seu casament (extret d’una fotografia). Ell està representat amb la paleta de pintor i ella com una acompanyant, fràgil, amb uns peuets molt petits. Hi podem trobar una semblança amb la pintura “Matrimoni ArnolFini” de Van Eyck.
El abrazo del amor del universo (1949). Composició clàssica. Dins un triangle, la deessa al cim, ella vestida de tijuana al centre sostenint a Diego Rivera representat com un nadó nu amb el 3r ull al front, i tot de vegetació al voltant. Completa la pintura l’abraçada de la deessa sostenint-los als dos. També hi surt representat el gos que representa la mort a la cultura tijuana però a qui el representa adormit.
Autoretrat (1938). Amb les monetes que tenia a casa seva. Celles habituals i bigoti exagerat. Les celles volen ser les ales de les papallones que li permeten volar.
Las dos Fridas (1939). És el quadre més gran que va pintar. És un retrat doble, en una va vestida a l’europea i en l’altre de tijuana. Els cors estan seccionats, deixant veure l’interior, amb una mena de vena que uneix ambdós i amb unes pinces de cirurgià que simbolitzen el suïcidi.
La venganza (1940). Quan es divorcia de Diego Rivera es talla els cabells. En el quadre va vestida amb un vestit d’ell que, evidentment, li va immens. El terra està ple dels trossos de cabell. Quan es tornen a casar trena tots els cabells tallats i confecciona un postís amb la forma del símbol de l’infinit que es posa damunt del cap per tornar-se a retratar (1955). En aquest cas va vestida amb elements vegetals, qual una nimfa, representant el ressorgir de la parella.
La columna rota (1944). Cel llunyà, terra ple d’entrebancs per tots costats per on no pot transitar ni a peu ni amb la cadira de rodes. Al centre del seu cos una columna clàssica fragmentada, suturada per un munt de claus i aguantada pel cosset que sol portar. Però el cos és jove i bonic. Sempre s’havia pintat seria, hieràtica, aquesta és la única vegada que es pinta plorant.
El venado herido (1946). S’autoretrata en forma de cérvol ferit de mort per un munt de fletxes. Té el pas barrat per totes bandes.
Yo y mis pericos (1941). Malgrat estar seriosa, se li endevina un somriure. El va regalar a Nicolas Murray.
Al final de la seva vida sols pintava naturalesa morta i retrats d’algun dels seus metges.
• La conferenciant ens recomana veure la pel·lícula “Frida. Viva la vida”. Molt encertada en els colors i la interpretació.
|
