| Resum: |
|
L’objectiu de la conferència és clarificar qui eren i d’on venien els càtars i centrar el catarisme en el temps i en l’espai.
En els orígens del catarisme hi ha connexions, encara que no són de causa-efecte amb un fenomen més antic, el Gnosticisme.
Cal clarificar la diferència entre gnosticisme, moviment filosòfic provinent d’orient, d’agnòstic, terme amb que es denomina a aquell que no reconeix l’existència de Déu.
Els primers moments del cristianisme eren uns temps molt convulsos. Jesús era jueu; en el Sant Sopar Jesús celebra la Pasqua jueva. El cristianisme arranca amb la mort de Jesús.
A Palestina i el seu entorn, zona dominada pels romans, hi convivien majoritàriament jueus, cristians, grecs i d’altres minories. Formaven una gran amalgama cultural dins la qual sorgeix el gnosticisme, corrent un tant secreta i mistèrica que té arrels anteriors.
La idea principal del gnosticisme és el coneixement i el seu lema “Nosce te ipsum” (coneix-te a tu mateix) que prové dels grecs i que es pot observar en el frontó del temple de Delfos.
Aquesta frase també la podria haver dit Freud, Jung, entre d’altres i actualment veiem un ressorgir d’aquesta idea introspectiva.
Segons el gnosticisme cada persona té dins de sí mateix la “xispa divina” (ànima, esperit) que prové directament de l’expansió de l’univers. És la nostra part creativa, intuïtiva, absolutament pura. Així, si tots tenim aquesta “xispa divina”, també les pedres, els animals, les plantes, Déu està per tot i cada home és una mica Déu. Per defensar aquesta idea els gnòstics seran esborrats de la Història. Es pot intuir fàcilment que a l’església oficial no li interessava que cadascú pogués decidir, interpretar i comunicar directament amb Déu sense la necessitat d’una església-estat organitzada que fes de mitjancera. Malgrat tots els esforços realitzats, no ho va aconseguir
del tot.
Personatges que han transmès coneixement en el sentit gnòstic:
Tomàs (apòstol de Jesús). L’any 1945, a Nag Hammadi, es van trobat els “Evangelis Apòcrifs”, fins al moment sols es coneixien els 4 canònics: Marc, Mateu, Lluc i Joan. Els apòcrifs diuen coses semblants als altres però n’apareixen de diferents. Estan escrits per persones molt properes a Jesús: Tomàs, M. Magdalena, Felip, Judes, etc.
L’evangeli de Tomàs consta de 114 frases que són idees expressades per boca de Jesús. En el versicle 77 diu “Jo sóc la llum. Jo ho sóc tot. Tot ha vingut de mi i tornarà a mi. Trenca una gran fusta i allà em trobaràs, aixeca una pedra i allà hi sóc” (segle I).
Pau de Tars (any 5-10). Seguia el camí alternatiu del gnosticisme. Un cop convertit assentarà les bases, emmarcarà, expansionarà i donarà organització interna al cristianisme, essent conegut com el seu filòsof principal.
Tot i així, continua existint un corrent primitiu i mistèrics. És gent molt austera, que refusa la matèria, el cos, perquè està fet per un déu menor i, per tant és imperfecte i mortal. El cos és una presó que, en alliberar-nos-en amb la mort, podem entrar a un estadi superior. Tampoc accepten massa la sexualitat, en tot cas ha de ser sense reproducció perquè aquesta porta a reproduir éssers imperfectes. Aquest corrent durarà fins el s. III en que l’església els acaba fent desaparèixer. Però en queden alguns.
Agustí d’Hipona (any 354). Era maniqueu, corrent dualista amb lligams amb el gnosticisme. El dualisme entre el principi del bé i el principi del mal permetia a Agustí comprendre l’existència del mal ja que era difícil acceptar la seva existència en un món creat per un déu bo. Es convertirà al cristianisme i serà conegut com a Sant Agustí.
Altres personatges importants en el corrent gnòstic són Simó, dit el mag i Valentí (no el sant).
En aquest moment el temple ja no es correspon al temple romà on sols hi entraven els sacerdots. Ara Església és sinònim d’assemblea, és a dir, reunió de tots els fidels.
St Irineu de Lió (s. II) va ser un notable religiós i teòleg cristià. Va ser bisbe de Lió durant els anys 177-200. Nascut a Esmirna, Àsia Menor, coneixia molt bé el substrat cultural en que s’expandia el cristianisme i opinava que tot el que ve d’orient és heretgia i que, per tant, s’ha de combatre. Presenta, per primer cop, la idea de l’infidel com a enemic.
EL CATARISME
Ens trobem en època feudal, moment de fragmentació territorial i d’invasions a tota Europa. Moment de una gran inseguretat per tota la població. També el moment en que l’església organitza les Creuades a Terra Santa per combatre els infidels.
Es creen les ordres militars. El cavallers són monjos amb espases.
És fàcil entendre que, si el Papa crida a matar infidels, els Templaris consideressin que hi tenien ple dret. El seu lema era “Déu ho vol”.
En aquest marc sorgeixen els Càtars (S. XII). Són cristians però no obeeixen a Roma. Van arribar a Europa pel Mediterrani; eren monjos procedents de Bizanci i Terra Santa. S’assentaren al Llenguadoc, terra de trobadors, i alteraren el tranquil transcurs del poble albigès. Altres grups de monjos s’expandiren pels Carpats i pel que ara és Països Baixos i nord d’Alemanya.
Càtar significa pur. Aquests monjos defensaven la pobresa i la proximitat a les paraules de Jesús, no és gnosticisme, però s’hi pot veure una connexió. Aspiraven a la perfecció, malgrat saber-se impurs.
Segueixen d’una doctrina dualista que té com a punts centrals l’observació literal dels preceptes de Crist, especialment del Sermó de la muntanya, i el rebuig total de la violència, de la mentida i del jurament. Es van mostrar a les poblacions com a cristians, predicadors itinerants pobres, que explicaven les paraules Déu.
Davant la bona acollida que van tenir, Roma va organitzar una creuada contra ells. Inocenci III els va excomulgar per heretgia. El rei de França es va unir a la creuada per tenir dret a part del botí. Simó de Monfort, vinculat a Jaume I, també va contribuir a aniquilar els càtars.
Roma, a més dels soldats hi va enviar monjos dominicans a predicar. Els Dominics eren molt filòsofs i van ocupar les càtedres, Sant Tomàs d’Aquino era un d’ells. És l’ordre que va instaurar la Santa Inquisició.
Una altra ordre que sorgeix a la mateixa època són els Franciscans, molt propers a la ideologia dels càtars però sense apartar-se mai de l’església. Defensaven la pobresa, el cristianisme primitiu i la natura.
Al final de la creuada, rendits els càtars sense oposar resistència, mantenint-se fidels al seva creença en la no violència, els seguidors per poder sobreviure van haver de fugir. Molts van marxar cap a Catalunya, arribant fins al nord del País Valencià.
En el camí de fugida per les muntanyes dels Pirineus trobaren una població amb usos i costums molt semblants a les de Llenguadoc. La corona catalano-aragonesa els va recolzar, veient una font d’ingressos i de població, molt necessària per repoblar el territori i frenar els sarraïns.
El primer lloc on s’instal·laren fou la Vall d’Aran i d’allà seguiren cap a la Cerdanya, bifurcant-se uns vers Tuixent i altres vers Queralt. Van anar avançant cap el sud per les províncies de Barcelona, Lleida i Tarragona, sempre per les muntanyes, evitant els camins transitats. Van arribar fins a Morella.
Com hem vist en tota l’explicació, la creuada va acabar amb els càtars però no va anular el gnosticisme. Avui en dia trobem aquest fil conductor en els rosacreus, La Maçoneria, la Teosofia, en el filòsof i psiquiatra Carl Jung (deixeble de Sigmund Freud), Hermann Hesse (en el seu llibre Siddharta) i, fins i tot, en el nazi Joseph Goebbels qui va anar a buscar el Sant Grial a Montsegur i a Montserrat. Tots ells arrosseguen simbolismes càtars i del coneixement gnòstic.
Per aprofundir:
“Terra d’oblit. El vell camí dels càtars”. Antoni Dalmau
|
