| Resum: |
|
L’Avinguda de la llum era un passeig comercial subterrani que es va inaugurar el 30 d’octubre de 1940 a Barcelona, just acabada la guerra civil espanyola.
A la ciutat també hi havia altres galeries comercials: Manila (1940), entre Rambles i Pintor Fortuny, Maldà (1942), entre Portaferrissa i plaça del Pi, i Comtal (1953), entre Passeig de gràcia i Gran Via.
Va ser impulsat per un grup d’empresaris que tenia com a capdavanter a Jaume Sabaté Queixal i del que formaven part figures tant rellevants de la societat del moment com Miquel Mateu Palau, alcalde de Barcelona i Wenceslao Fernández Oliveros, Capità General de Catalunya. Aquest darrer va treure un edicte que especificava que els noms dels comerços sols podien estar retolats en castellà, alemany o italià; tot un ideari.
L’any 1863 es va posar en marxa el ferrocarril de Sarrià sortia de la plaça de Catalunya, on ara hi ha el cafè Zurich i pujava pel carrer Balmes, dividint l’Eixample en part dreta i esquerra.
Entre 1926-29 es va reformar l’espai pensant en l’Exposició Universal, fent tres accessos a les andanes: plaça Catalunya i carrers Bergara i Pelai.
L’any 1935 la Canadenca comercialitzava el 40% de la llum, la majoria de la qual la consumien els comerços; la gent no ho entenia massa, doncs a moltes cases no hi havia llum.
L’avinguda de la llum transcorria per un corredor entre les andanes i el carrer; s’hi accedia pels mateixos punts que al tren. S’hi havia de passar per anar a les taquilles del tren, comptant amb una afluència d’unes 60.000 persones per dia.
Es van ocupar de l’obra l’arquitecte Josep Alemany Juvé que també ho fou del cabaret “El Molino”, l’enginyer Carles Buigues, qui projectà les fonts de Montjuïc i el decorador Tuldrà.
El seu lema era: “El treball tot ho venç”. Estava inserit a la porta d’entrada, escrit en llatí.
Ocupava una superfície de 2.000 metres quadrats. Un element arquitectònic emblemàtic eren les 69 columnes dobles que marcaven el passadís central; algunes encara són visibles. Pintades de groc a la sala de taquilles i a franges blanques i negres a la tenda “Sephora” a la planta baixa del centre comercial El Triangle.
El cost de l’obra va ser de 30 milions de pessetes, un dineral en aquells moments. Però eren les més gran d’Europa i això donava prestància a l’estranger.
El dia 23 d’abril de 1949 va ser declarat per l’ajuntament de Barcelona “Lloc d’atracció de forasters i turistes”.
Comptava amb 69 locals destinats a activitats variades, talment una petita ciutat subterrània. Hi va haver comerços de tota índole on s’hi podia comprar gaire bé de tot, des de menjar a recanvis per purificar l’aigua o màquines cosir, fins i tot làpides funeràries.
Bars i restaurants, pastisseries, tenda de queviures, tenda d’esports, joieria, tenda de joguines, sabateria, òptica, oficina bancària, estudi radiofònic, WC.
També sala de ball, saló recreatiu amb billars i màquines, local d’apostes del canòdrom, oficina de La Vanguardia i de la Fira i una oficina de col·locació de servei domèstic (moltes minyones hi anaven a passejar el dijous, dia de permís, dons hi tenien descompte).
I, com no, un cinema, “Avenida de la luz” que va ser el primer de la companyia Balañá. Va començar projectant pel·lícules de Walt Disney i va acabar sent una sala X. Va ser el darrer negoci que va tancar.
L’any 1958 s’hi va fer la primera exposició de soldadets de plom de tota Espanya.
Tenia els seus personatges famosos. Els més coneguts van ser “el chato de la milonga”, enllustrador de sabates i “Bon” (Ramon Bonet Sintes), caricaturista.
Es va fer un projecte d’ampliació que s’estenia des de la plaça Urquinaona fins la plaça Universitat i pujava per Rambla Catalunya per enllaçar amb un tram de la Gran Via. Havia d’incloure un pavelló d’esports i un altre per espectacles. No es va fer realitat.
L’any 1984 va començar a decaure. Sols quedaven 38 locals dels quals només 27 estaven operatius. Va acabar tenint mala fama ja que era el punt de reunió dels carteristes.
El gremi d’artesans van proposar reconvertir-lo en tallers però no es va acceptar. Finalment els artesans es van instal·lar al Poble espanyol.
El 1988 va passar a mans de la societat AL, SI (Enric Vives) que regentava el Bulevard Rosa i va pensar en reflotar-lo. Operació que tampoc es va dur a terme.
A finals del mateix any passa a quedar integrat en el que ara coneixem com “El Triangle”, ampliat amb el solar buit que hi havia al cantó del carrer Pelai, destinat a dipòsit municipal de vehicles. Amb aquesta remodelació es van perdre el cinema “Vergara” que donava a plaça Catalunya i el cinema “Salón de Catalunya”, inaugurat l’any 1912.
Actualment, “El Triangle” és el centre comercial amb més rendibilitat econòmica de Barcelona.
Però L’avinguda de la llum va ser quelcom més que un centre comercial, també ha estat un referent cultural.
Loquillo i los trogloditas publiquen el 1984 el seu disc “Dónde estabas tu en el 1977” que conté una cançó que porta per títol “La avenida de la luz”.
Maria Zaragoza, escriptora de novel·la negre té un llibre amb aquest nom. Coneixia l’indret per la cançó de Loquillo però pensava que era una ficció, una metàfora. Quan en va conèixer l’existència real, va decidir ubicar-hi una novel·la d’aventures.
Bigas Luna, en el seu film “Bilbao” (1978) escull aquest espai per l’inici.
Francesc Betriu situa una escena del film “Sinatra” (1988), interpretat per Alfredo Landa, al Saló recreatiu.
Per més informació:
“La Avenida de la luz, una calle subterránea en Barcelona”. Maria Xelabardes Aulet. Article disponible a internet.
“La avenida de la Luz”. José Carlos Llop.
“La avenida de la Luz”. Maria Zaragoza.
|
