| Resum: |
|
L’objectiu de la conferència és presentar la legislació que ateny a la dona musulmana referent al fet religiós.
Per tant, es parlarà única i exclusivament des del terreny religiós. Per fer la comparació amb la nostra societat, s’ha de comparar amb la dona catòlica, no pas amb la laica.
Primer de tot és imprescindible fer-se tres preguntes respecte de l’islam:
Quan neix? Entre els anys 610 i 632.
On neix? A la península aràbiga. En aquell moment la població era semita i aquesta religió va influir decisivament en la creació de l’islam. És la manera d’entendre Déu que més creix, sols comparable amb l’ateisme. En aquests moments hi ha més persones cristianes que islàmiques, però més islàmiques que catòliques.
Com? Jueus i cristians havien controvertit profundament els preceptes religiosos i Déu (Alà) envia un darrer missatge a la població per mig de l’arcàngel Gabriel (Yibril) que explicà al profeta Mahoma el que l’havia de donar a conèixer a la població. Uns el van creure i d’altres no.
Judaisme i cristianisme tenen llibres sagrats escrits pels profetes, l’islam no. L’Alcorà és la paraula de Déu, és un text dictat.
L’Alcorà va significar un pas de gegant pel que fa a la dona, que va adquirir molts drets respecte de les altres religions. Podríem dir que és un llibre feminista, encara que en aquell moment no existia aquest moviment. En el seu redactat sempre es parla “d’ells i d’elles musulmans/es” i a tots promet el perdó i el plaer etern al paradís.
Canvis significatius respecte del cristianisme i el judaisme:
La dona té ànima, mentre que Tomàs de Aquino i altres, entrat el segle XIII, encara discuteixen si la dona en tenia i si, de tenir-ne, era de la mateixa naturalesa que la de l’home.
La dona té dret a la vida. L’Alcorà prohibeix matar nenes recent nascudes quan hi ha desequilibri en la població.
Dot a totes les dones quan es casen. Si no hi ha dot per part del marit no hi ha casament. La dot és per a la dona, no per a la família ni per als fills. A tall d’exemple es cita el contracte matrimonial vigent avui en dia al Marroc en el qual hi consta el que l’home dóna a la dona; el pagament pot fer-se en el moment o a terminis; el matrimoni sempre és en règim de separació de bens; la núvia pot establir condicions, per exemple que l’home no pot casar-se amb una altra dona sense el seu consentiment i el nuvi que ella l’estimarà i que no posarà alcohol al menjar. El document se signa davant del jutge, no és un document religiós, ni el matrimoni tampoc. Tot i així, el fet que l`home pagui una dot pot portar-lo a pensar que ha comprat la dona.
Herència. Pels semites (jueus i altres), si l’home mort, el germà gran passa a disposar de la dona i de la seva herència. Amb l’islam la dona passa de ser d’heretada a hereva propietària de la meitat dels bens. Ara hi ha protestes perquè la dona hereti el que diu el pare.
Poligàmia. L’home hi té dret, però la dona no. La diferència rau en que abans de l’islam l’home era lliure de tenir les dones que cadascun vulgues; l’Alcorà limita la poligàmia a 4 dones, en funció de les que pugui mantenir en igualtat de condicions defensant la justícia social. Està escrit com mesurar l’equitativament: els mateixos diners i les mateixes nits amb cada dona, encara que això no va ser dictat per Alà sinó un afegitó dels homes.
Repudi. No és equivalent a divorci que significa la negociació del trencament del vincle davant de jutge. El repudi és un pas acordat. Procediment: l’home a de parlar amb un altre home (testimoni) i explicar-li que vol repudiar la dona; passats 4 mesos o 3 (en funció de les dates de les menstruacions), si l’home no ha canviat d’opinió, torna a parlar amb el testimoni i així fins a 3 vegades. A partir d’aquest moment la dona pot ser repudiada. Abans de l’Alcorà el repudi era immediat i la dona no tenia temps per reaccionar i preservar els seus drets. Actualment, a la majoria de països islàmics avançats no hi ha repudi. La fàtua dictada a la Meca l’any 2004 diu que no és vàlid el repudi per SMS.
Amb el pas dels anys l’Alcorà no va ser suficient, calia interpretar-lo i complementar-lo d’acord als canvis socials. Calia doncs ampliar la jurisprudència.
1ª font de dret islàmic: l’Alcorà. És la paraula de Déu, el que va ser dictat a Mahoma i s’escrigué 25 anys després. Els nous evangelis del cristianisme es van escriure 400 anys després dels fets i els antics no se sap del cert i, a hores d’ara, encara es troben noves versions. Però l’Alcorà passa per moltes mans humanes, per tant no és perfecte, cal que evolucioni.
2ª font de dret islàmic: La Sunna. Col·lecció d’ensenyances, dites i aprovacions i desaprovacions silencioses del profeta Mahoma i alguns companys. Junt amb l’Alcorà són les fonts primàries de revelació de Déu i defineixen les bases teològiques i legislatives. La Sunna és la recopilació per escrit feta entre els segles VIII i XI. Conté 660.000 relats interpretatius, anomenats Hadisos. Els exemples són molt dubtosos, molts es contradiuen, fins el punt que molts musulmans els posen en dubte.
3ª font de dret islàmic. Suposa un esforç jurídic per ampliar la jurisprudència en front a les noves situacions que sorgeixen. Van seguir 2 camins diferenciats, per analogia i per opinió personal. Exemple d’analogia: L’Alcorà no nega la pràctica del “coitus interruptus” com a mètode anticonceptiu, per tant, els mètodes moderns també estan autoritzats. Pel que fa a la opinió personal, tothom pot expressar dubtes, serà l’Umma qui els fa arribar als experts que els resoldran.
La suma de les tres fonts de dret és la Sharia que equival a llei de l’islam.
Això és molt criticable ja que no es poden sumar coses que no són iguals i, en aquest cas, la primera font és divina, la segona és dels profetes i la tercera és tècnica. Així veiem com la Shaira és una cosa artificial que s’inventen els poderosos per fer de l’islam el que els dóna la gana per marcar la vida dels pobles. Amb la Sharia la dona sempre en surt perjudicada perquè les promulguen els homes.
Costums territorials són incorporades a la Sharia i estan vigents a cada país: lapidació per a adúlteres, mutilació genital femenina, crims d’honor, entre d’altres).
La Shaira regeix a Aràbia Saudí, Iran, La zona islàmica de Nigèria, Afganistan, Sudan del nord i del sud, Somàlia, Indonèsia, Eritrea, Egipte, Brunei i Líbia. A Turquia va ser abolida, però ara s’ho estan replantejant.
|
