| Resum: |
|
És molt important per a un metge poder trasplantar un òrgan a un malalt que ho necessita. Primer de tot, fa falta un donant i llavors s’obre un procés en què intervenen diferents professionals: metges, cirurgians, anestesistes, infermeres. És a dir, tot un hospital es posar en marxa per dur-lo a terme.
El tema dels trasplantaments es manifesta al llarg de la història. El trobem ja a la Mitologia. La Quimera d’Homer, el Centaure iber o el Gamesha hindú en són exemples. Són fruit de la imaginació de l’home, però hi ha la necessitat de creure que són veritat.
La medicina s’inicia a la conca del Mediterrani. Al Codi de Hammurabi apareix una operació de cataractes. Els Egipcis coneixien molt bé els òrgans humans a causa dels embalsamaments del morts. A Grècia, en canvi, la cirurgia era molt rudimentària, només de guerra, però al segle V a. C. apareixen dues grans figures: Hipòcrates i Galè que deslliguen el que és mitologia del que passa en realitat. Estudien la història clínica, la diagnosi...
Malauradament tots aquests avenços es veuran frenats per la invasió dels Bàrbars i no es reiniciaran fins a l’arribada dels Àrabs, poble que cuidava molt el cos; tractaven infeccions oculars, feien amputacions, lligaven artèries i comptaven amb uns instruments molt avançats. A l’Europa de l’Edat Mitjana no hi havia hospitals. La gent es curava a casa seva, atesos pels barbers que només realitzaven cirurgies menors. Era als monestirs on es tracta el tema. El Renaixement significa una explosió de totes les ciències. Apareixen figures com Leonardo Da Vinci i els seus dibuixos perfectes, Vesalio descriu els muscles i els tendons i Harvey fa la diferència entre artèries, venes i capil·lars. Al segle XVI comença la cirurgia reparadora. Molt sovint es tallava el nas com a càstig i posant un tros de pell del mateix individu es curava la ferida.
Al llarg dels segles XVIII i XIX s’avança molt de pressa i també en veterinària. Es construeixen hospitals i comença l’asèpsia. Treuen algunes vísceres i s’adonen que la gent pot viure amb un sol ronyó. També comencen els trasplantaments amb animals però morien al cap de poc. No sabien res dels rebutjos. Voronoy estudia els grups sanguinis. Al 1912 el Dr. Murphy s’adona que els limfòcits són diferents i que en segons quins casos els trasplantaments no funcionen.
1953 és l’any quan comença la carrera dels trasplantaments. Si el donant és viu i les similituds grans, l’operació es pot fer millor i les possibilitats de rebuig són menors. Al 1954 es fa el primer trasplantament de ronyó amb èxit.
Per començar un programa de trasplantament s’havien de seguir cinc punts: Primer s’havia de mantenir el malalt en vida i això s’aconseguia mitjançant la diàlisi però, com que el pacient patia d’anèmia, es necessitaven 3 o 4 litres de sang, quantitat que feia que només es poguessin tractar pocs malalts alhora. El segon punt era potenciar la donació, cosa gens fàcil ja que l’extracció significava unes ferides molt grosses. El tercer, consistia a trobar noves tècniques en el control de les infeccions perquè l’òrgan durés més temps abans de trasplantar-lo mentre es buscava el receptor més adient. El quart, tractava de millorar el manteniment de l’òrgan extret, amb gel i amb més coordinació entre nefròlegs. El cinquè punt eren els fàrmacs immunosupressors i evitar així que el limfòcit matés la nova cèl·lula.
Estats Units sempre ha dut la davantera quant a trasplantaments. A Espanya, tot i fer-ho més tard, hem comptat amb bons facultatius con el Dr. Gil Vernet, Moreno, Margarit... i els resultats han estat bons: augment de la supervivència del 39% al 51%. En canvi, els trasplantaments de pàncrees estan molt per sota als de ronyó. Els hepàtics són complicats de fer però després donen bon resultat i als 20 anys la supervivència supera el 23%. Amb els de cor s’aconseguia una supervivència a la primera època del 23% i ara arriba al 86%. Els transplantaments de pulmó també han millorat molt.
Hi ha molta gent en llista d’espera ja que les donacions han disminuït amb la pandèmia. Les morts per accidents van baixar del 16% al 2,8% amb l’ús obligatori del casc i la reducció de la velocitat. Per això, es busquen alternatives per augmentar el número de donants, per exemple, que el donant sigui un familiar o un donant amb bona salut que s’ofereixi: samarità. També es procura treure un major rendiment a l’òrgan a través d’un bon manteniment amb màquines de perfusió i amb l’aplicació de noves tècniques. Si abans les ferides eren grosses, ara es fan cirurgies poc invasives i es millora l’ús de l’òrgan, per exemple, s’implanta un trosset de fetge que desprès creix i permet que d’un òrgan es facin dos trasplantaments. S’utilitzen noves tecnologies com ara la Robòtica, els Xenotrasplantaments entre dos espècies diferents, la medicina regenerativa. Amb les impressores 3D s’obté pell per a grans cremats
Per acabar es pot dir que la millor opció per al tractament de la insuficiència d’un òrgan es la prevenció i que a mesura que ens fem grans, tots hauríem de pensar en la donació.
|
