| Resum: |
|
Per abordar el tema a tractar es presenten exemples concrets, en dos països amb història, cultura i realitat actual ben diferenciats, però en els quals la dona està sent protagonista del canvi social.
Moviment Popular del Rif (Hirak del Rif)
El Rif és una regió situada al nord del Marroc. La ciutat més important és Alhucema.
La seva cultura és amazic, prèvia a la dominació àrab. Tenen llengua pròpia. El llinatge es transmet via la mare. Des de sempre les dones han tingut una forta tradició reivindicativa.
Històricament la dona rifenya ha adoptat un paper crucial en la guerra del Rif per la independència d’Espanya ( 1921- 1926) i en la guerra contra l’estat marroquí.
També han estat impulsores de les marxes estudiantils (1984), en les protestes arrel del terratrèmol (2004) i en les primaveres àrabs.
Amb l’Islam, els seus drets han patit un pas enrere molt gran. Actualment és una zona militaritzada.
Hirak és un moviment popular que sorgeix arrel de la tràgica mort de Mouchine Fikri (octubre 2016), triturat en un contenidor on s’havia amagat per esquivar la policia durant una manifestació.
El seu líder és Nasser Zefzafi, arrestat el 2017 i condemnat, amb altres companys, a 20 anys de presó.
Les protestes, de caràcter pacífic reivindiquen drets socials, econòmics i culturals per a la regió.
Dins del moviment les dones porten a terme un gran treball de conscienciació en les associacions pels Drets Humans. Van al capdavant de les manifestacions sense vel, reivindicant el rol de la dona en la cultura amazic. En les accions reivindicatives hi participen més dones que homes.
La forta repressió exercida pel govern ha donat lloc a la diàspora de joves que s’han escampat arreu d’Europa on continuen les seves reivindicacions. Les dones porten molt activament el pes de la lluita i són el motor bàsic del canvi.
L’any 2018 hi va haver a Barcelona la manifestació més gran, fet que es va succeint amb certa regularitat.
Es presenta els testimonis de dues dones, fortes i abnegades en defensa de la cultura amazic.
Omaima, de 17 anys, viu a Barcelona. És activista feminista.
Karima, de 47 anys, viu a Alemanya. Lluita pels Drets Humans i la Pau. Està molt implicada en favor de la connexió entre els presoners i les seves famílies.
Ruanda. La recuperació en clau feminista
És una de les economies més potent d’Àfrica. Actualment té 12,95 milions habitants
El conflicte entre Hutus (agricultors, 85% població) i Tutsis (ramaders, 14%) és ancestral. Hi ha una tercera ètnia, els Twa que sols representa l’1% de la població.
El colonitzadors belgues van considerar els tutsis més evolucionats, establint categories racials.
L’any 1994 va tenir lloc el genocidi en el que, en tres mesos, van morir 1 milió de persones i la majoria de dones van ser violades. El conflicte va acabar gradualment, deixant un país amb molts pocs homes. Les dones es van empoderar.
Amb la nova constitució es van abolir els carnets d’identitat i qualsevol referència ètnica. Ara mateix les diferències racials són poc identificables doncs amb les violacions hi ha hagut molts creuaments.
28 anys després Ruanda és un país segur i de pau. Hi té molt a veure la feina de reconstrucció nacional feta per les dones. El 84% treballa.
Any 2003, un 63% de representació femenina al Parlament.
Any 2008, s’aprova la llei de violència de gènere.
Any 2017, Ruanda va ser el 4r país del món amb menys bretxa de gènere.
Testimonis:
Valentain, tenia 28 anys quan el genocidi. El hutus van matar el seu marit i 5 fills, sols n’hi va quedar 1. Va demanar que la matessin perquè no podia viure amb tant d’horror.
Una associació anglesa donava una vaca a cada dona violada per tal que poguessin sobreviure i pagar els estudis dels fills. Valentain va poder tirar endavant, ara és lliure i autosuficient. Ara ajuda a altres dones.
Françoise, tenia 9 anys quan el genocidi. La seva família va decidir emigrar al Congo; en tornar van matar als pares, l’àvia era molt vella i ella va haver d’ocupar-se dels germans. Es va casar i va tornar a estudiar sent ja mare de 2 nens. Va comptar amb l’ajut d’una associació on poder deixar els fills mentre estudiava. Ara és mestra i ensenya les nenes a no dependre dels marits.
Avelin, va ser acollida per una família però no es va sentir estimada. Va quedar embarassada als 13 anys, va deixar la família d’acollida i va tornar al tros on el seu pare cultivava la terra. Gràcies a l’associació “Massada” té una vaca. Dedica la seva vida a que les generacions futures visquin millor. Ha muntat una escola i una biblioteca pels orfes.
El darrer cas que es presenta és el d’un noi que viu al carrer degut a que la seva mare va caure en depressió. Amb un amic es dedica a la dansa i a l’acrobàcia i ensenya als nens. |
