| Resum: |
|
Entenem l’economia com l’estudi de la gestió dels recursos escassos; si no hi hagués escassetat, no hi hauria economia. És equivalent a administració.
Ens preguntem: la ciència econòmica es basa en desitjos o en necessitats? ha de deslligar-se l’economia de la política?
Hi ha un corrent que pensa que l’economia és una ciència exacte que pot predir el futur. Una altra línea de pensament diu que analitza el passat però no té capacitat predictiva.
El primer corrent es basa en expectatives racionals i, en base a elles, es prenen les decisions (no es tenen en compte les emocions). Els mercats són els millors “assignadors” i, per tant, són intocables; però els mercats són fluctuants, inestables.
Darrera d’aquest plantejament hi ha una ideologia: no cal Estat perquè tot funcionarà perfectament. Dóna per descomptat que l’Economia aconseguirà el funcionament social òptim però, lluny de ser així, no està mai equilibrada, avança de crisis en crisis. Bens i serveis, treball (salari mínim), mercat internacional (aranzels)..., tot en conjunt pertorba l’economia òptima.
Aquesta ideologia defensa un model que vol treure l’economia del marc de les Ciències Socials i portar-la al de les Ciències Exactes.
Gestionar implica prioritzar tenint en compte valors ideològics, finalitats i correlació de forces per aconseguir-les. Per tant, economia i ideologia van estretament lligades.
L’economia de mercat de base capitalista és la que s’ensenya a la Universitat. S’ha convertit en un dogma, però pot haver-hi altres maneres de gestionar.
La crisi de l’any 2008 és va tractar, de manera irracional, a partir de l’austeritat. No van poder preveure els efectes de la crisi perquè no van tenir en compte d’altres efectes estudiats per les Ciències Socials i van actuar allunyats de la realitat i de la societat.
El mercat capitalista assumeix que hi ha guanyadors i perdedors; que s’ha de maximitzar els beneficis i que fer diners és senyal d’intel·ligència. Però no tothom es pregunta com s’han aconseguit els diners. Les persones estem al servei dels diners, som un “factor productiu”, s’ha deshumanitzat l’economia.
Concepte “recompensa”. Segons Milton Freedman, l’empresa té com a funció maximitzar beneficis, tot està al servei de l’empresa. L’empresari ha arriscat, raó per la qual ha de tenir la major part dels guanys. Té el poder en exclusiva, el treballador no pot opinar sobre la gestió i això li provoca riscos.
Sempre hi ha una relació de conflicte entre treballadors i capital, però no hi ha empresa sense treballadors, ara ho hem vist amb el còvid.
L’economia de mercat es basa en unitats productives no democràtiques. Genera diferències i desigualtats.
La Banca n’és un exemple. En la crisis actual ha fet fora molts treballadors però, a la vegada, ha tingut uns guanys altíssims i els presidents s’han triplicat els sous. Les desigualtats en el sou també es manifesten entre treballador i treballadora.
El valor del treball és menor que el benefici que ha generat. Són els beneficis de l’empresa.
Segons Thomas Piketty, analista de l’economia de la desigualtat, entre els anys 41 i 95 economia i treball estaven bastant equilibrats però, amb la caiguda del Mur de Berlín, les desigualtats es van disparar.
Amb l’economia neoliberal la competència ha trencat el sentit de la comunitat.
El “sopar de Nadal”, on la mare es la preocupació de que tothom mengi de gust encara que suposi alguns sacrificis col·lectius, és l’exemple que utilitza el conferenciant per explicar l’economia social. Oikonomia és el terme grec que es correspon a “gestió de la llar”; Aristòtil l’economia en mans de les dones.
El diner (dinar) és el medi que permet el desenvolupament de la comunitat. Quan el diner es converteix amb el fi, l’Oikonomia es antinatural.
L’economia social suposa un canvi de paradigma que es basa en què:
• Autogestió, que implica equilibri entre llibertat i responsabilitat.
• Democràcia, que implica equilibri entre governança i concensos.
• Equitat, que implica equilibri entre treball i capital, superant la relació antagònica
• Impacte, que implica equilibri entre benestar intern i benestar extern.
• Inclusió, que implica equilibri entre viabilitat i transformació, que sempre ha de ser rentable.
Els objectius de desenvolupament sostenible de la ONU pel 2030 veuen que l’economia social; és la font doctrinal.
|
