| Resum: |
|
Xina, imperi mil·lenari, sempre havia resistit a les invasions fins l’arribada de la dinastia Xin, procedent de Manxúria, el segle I a de C. Al segle XIX hi arriba Occident que considera la Xina un mercat molt valuós, i també el Japó. Entenent que no podran vèncer-los, es dediquen a comerciar amb ells. És obligada a obrir els seus ports i fer lleis en contra dels seus interessos. Els britànics volen introduir l’opi a la China a canvi de comprar-li te. La pèrdua de les 2 guerres de l’opi va suposar una gran humiliació.
Xina era feble perquè no s’havia industrialitzat (no té carbó). Occident es repartirà el territori en base a àrees geogràfiques d’interès econòmic. El poble pensa que el rei no està preparat per actualitzar el país.
Neix el KMT (1911), partit nacionalista amb un programa occidental (la pel·lícula “El gran emperador” explica molt bé la situació). S’instaura una república (1912) que resulta caòtica i el KMT, el partit més fort, fa abdicar l’emperador per posar-s’hi ell. Divisió nord-sud, caos, molts cabdills militars que exploten els recursos en benefici propi.
Fundació del PCX (1921), partit comunista que, pressionat per la Internacional comunista per tenir aliats, vol fer una revolució industrial en un país de camperols.
Nacionalistes i comunistes s’alien per unificar el país. Els comunistes aconsegueixen pactar amb els senyors de la guerra (el nord) però això provoca el trencament de l’aliança.
Per Chiang Kai-shek primer cal control i benestar i després ja vindrà la democràcia. És un règim autoritari, no vol repartir la terra. Els comunistes, perseguits, fugen a Rússia o s’amaguen a les muntanyes. Mao Tse Tung fa guerra de guerrilles i aconsegueix crear una república comunista de jerarquia vertical, amb el seu suport. El resultat serà la guerra civil.
El Japó vol fer de la Xina una colònia. Ocupen Manxúria i hi posen un règim titella. La massacre de Nankín (1937) suposà una tragèdia nacional. Va ser possible perquè Xina era feble i estaven desunits. Paradoxa: Xina no pot vèncer perquè no té armament i Japó no pot ocupar un territori tant gran. Finalment, nacionalistes i comunistes formen un front nacional i Japó és derrotat (1945-46) però la unió es torna a trencar, els dos cabdills volen poder absolut i es torna altra vegada a la guerra civil. EEUU va ajudar als nacionalistes i Stalin no va recolzar Mao perquè considerava que era feble. Però la guerra la van guanyar els comunistes pel fet que els diners que enviava EEUU van desaparèixer per les corrupteles i perquè els camperols recolzaven Mao.
Els EEUU no reconeixen la Xina comunista i és a Taiwan on es refugien els nacionalistes, que ocuparan el seient de la ONU fins a 1971, moment en que passa a la Xina gran. Xina no renunciarà mai a recuperar Taiwan.
Quan el PCX arriba al poder intenta fer una llei sense classes, s’acaba la poligàmia, els serveis sanitaris i educatius són gratuïts i reparteix la terra als camperols. Per industrialitzar el país necessita ajuda material i assessoria de la URSS. Tot i així, Mao no assumirà la submissió. Hi ha purgues i campanyes de repressió ideològica.
La campanya de “Les mil flors” (1956) vol animar a la gent a fer propostes per millorar el país, però no s’esperaven la quantitat de queixes que van rebre, el que esperava Mao era adulació. “El gran salt endavant” (1958-61) sorgeix per no dependre dels russos i per fer la industrialització a la seva manera. Es complementava amb les comunes populars. Va ser un desastre tant gran que deixà Mao políticament aïllat i perdé el poder que recuperarà el 1963.
Comença la “Revolució cultural” que provocà una guerra generacional, el joves guàrdies rojos pensaven que els seus pares s’havien aburgesat. La gent és enviada al camp a “reeducar-se”. Mao crida l’exèrcit per acabar amb els guàrdies rojos (1965-68) i recuperar l’ordre. Gran repressió. Quan mor Mao deixa una lluita entre moderats i radicals.
Deng Xiaoping (1978-89) és el pragmàtic que pretén la modernització sense ideologia. Entren les inversions estrangeres. Línea pròpia al socialisme Xinès “Un país, dues vies”: Zones econòmiques especials on podrà haver-hi empreses privades, beneficis, inversions i una explotació salvatge del treball. Hi ha més diners i més benestar, perquè no hi ha democràcia? La resposta va ser repressiva (referent de Tiananmen, 1989), reformes econòmiques sí, polítiques no.
En front a la decadència de Rússia Xina vol seguretat, estabilitat i creixement. Han aconseguit indústries estratègiques i grans empreses per damunt d’EEUU. Quan la crisi de les hipoteques subprime (2017) van seguir comprant deute americà (4%), acció que els va procurar estabilitat, no democràcia.
Hu Jintao (2003-13) intenta recuperar la igualtat entre les classes amb millores de sou.
A partir de 2013, etapa Xi Jinping, decreta dos mandats màxim però ja s’ha revocat.
Mao continua sent el pare fundador de la Xina moderna, se li perdonen tots els errors.
Reptes actuals: Els manquen fonts d’energia i la llibertat està restringida. Ja no creix al mateix ritme, Corea és més competitiva. Continua el conflicte amb Taiwan.
|
