| Resum: |
|
Les innovacions tècniques, aparegudes en el nostre país als anys 80 com les banyeres i dutxes adaptades, van provocar que les empreses, davant la poca oferta pública, anessin a veure què es feia en altres països. Tant els Països Nòrdics com Holanda i els Estats Units havien creat un nou model sociosanitari.
Com que a la gent no li agrada estar ni en un hotel ni en un hospital, les residències s’han de semblar a cases. Una plaça en un d’aquests llocs és cara. Es miren alternatives per part de l’Administració pública i també hi ha iniciatives ciutadanes. Ja a la dècada del 60 hi havia a Suècia habitatges per a famílies. S’aconseguia dos objectius: que la gent gran tingués menjar i els nens, guarderia. Com que els preus s’apugen i aquests habitatges estan compostos per 40 apartaments, es formen 4 equips de 10 que es tornen cada setmana i fan les compres al l’engròs i cuinen. Aquest “cohousing” es bo per a tothom i especialment per als divorciats i també per als nens.
A meitat dels 70 apareixen a Suècia els “habitatges amb serveis” per a persones grans i discapacitats. Més tard, els “habitatges de grup” . Els municipis en tenen les competències i determinen els criteris d’accés. Són apartament de 30 metres quadrats, en règim de lloguer i amb dret de moblar-los amb les seves pertinences per tal d’evitar la despersonalització. Aquí poden conservar la seva intimitat, el seu estil de vida i rebre atenció sanitària i social, gaudint de la seva autonomia. És un model viable però costa una mica posar-se d’acord
Iniciativa privada
Al principi dels 90 un nombre de persones de més de 55 anys amb poder adquisitiu suficient i amb el desig de viure en un habitatge col·lectiu amb espais comuns, s’associen per promoure aquest tipus de construcció. Tal és el cas de l’Associació Färdnknäppen en Estocolm. Els habitatges estan situats en zones cèntriques i luxoses amb bon accés als mitjans de transport. Gaudeixen de llum, sol i zones amb jardí. La gent entra a viure i ho gestiona tot. Cuinen junts. Hi ha d’haver persones de diferents edats perquè es puguin ajudar unes a les altres. Fan assemblees i decideixen la convivència i encara que visquin en un habitatge col·lectiu, reben serveis públics d’ajuda a domicili. És un model viable però costa una mica posar-se d’acord. Són gent amb estudis universitaris, un lloc ideal per conèixer persones i tenir companyia. Tot i ser una bona alternativa, s’ha de fer una inversió. Als Estats Units s’està imposant aquest model des de 1990: és el “Greenhousemodel”. A Espanya i a Catalunya, en canvi, es posa en qüestió a causa del seu preu. Les empreses volen guanyar i hem d’estar alertes, S’ha perdut el model inicial d’autoservei. Uns serveis els contractem nosaltres i d’altres els hem d’exigir a l’Administració. Per a tot això, cal pagar impostos.
Promoció pública
En les residències per a discapacitats mentals passaven coses rares. No hi havia controls i tot funcionava a base de favoritismes. Malauradament això acostuma a passar en entorns tancats com són residències, presons, orfenats... Els serveis socials estan molt mal pagats i les plantilles són molt curtes; hi manca gent, cosa que la pandèmia ho ha posat en evidència. Si les coses només les decideixen els empresaris o els polítics, tot anirà malament.
Dos personatges; Bank Mikkelsen i Bengt Nirje van fer valer el principi de la normalització: La condició de vida de les persones amb malalties mentals i discapacitat intel·lectual ha de ser com la de tothom, integrats en la comunitat i amb els mateixos drets de ciutadania, incloent-hi el dret a l’habitatge i a poder ser ells mateixos. Quan Rússia va envair Hongria, va fer valer aquest principi de la normalització i es va demostrar que aquestes persones podien fer una vida com els altres. Si tractem aquests discapacitats com a persones, tot és possible.
Mikkelsen va anar als Estats Units i es va trobar amb els Kennedy que tenien discapacitats a la família. Va aplicar aquest principi de normalització. De la residència es va passar a l’habitatge de lloguer, amb una habitació moblada al seu gust i amb les seves pertinences.
Esta previst que a partir d’ara la proporció de persones més grans de vuitanta anys augmenti considerablement. Els serveis a domicili no són suficients i els criteris per entrar a les residencies són tan alts que la gent no hi pot anar.
L’única solució són els serveis comuns. S’han de crear serveis perquè la gent pugui ser independent; crear grups amb diferents activitats, la jardineria és entrar en un altre món; donar assessorament segons la malaltia del pacient però sempre decidint ell mateix; rebre rehabilitació per poder fer la vida quotidiana. Ningú no ha de deixar mai de fer el que sempre ha fet!
|
