| Resum: |
|
La Nadia va arribar a Barcelona l’any 2006, fa ja 17 anys, per rebre tractament mèdic. Quan tenia vuit anys una bomba va esclatar en l’habitació on es trobava i la va causar greus cremades. Va passar sis mesos en coma i dos anys a l’hospital. A la sortida, la situació havia canviat. Ja no tenien casa, el pare estava malalt, el seu germà Zelmai havia mort i ella va suplantar la identitat del germà fent-se passar pel noi per tal de guanyar una afganis i alimentar així els pares i les dues germanetes més petites ja que els Talibans no permeten treballar les dones.
Als vint-i-un anys, gràcies a una ONG, va arribar a Catalunya i va tenir la gran sort que una família catalana la va acollir. Gràcies a ells, avui és el que és ja que ni parlava ni tenia forces de res. Ja l’han operada vint-i-una vegades per apaivagar el dolor d’unes ferides que encara no ha cessat.
Fins els setze anys va ser analfabeta però de sempre el seu somni va ser aprendre i estudiar. En uns de les seves estades a l’hospital va rebre la visita de la Patricia, una estudiant que feia un voluntariat i visitava malats a l’hospital Es varen fer molt amigues. La Nadia ha comptat sempre amb el suport dels pares adoptius i de la gent, davant la indiferència dels governs i polítics. Al seu país, milers de dones no poden estudiar, però ella volia obrir-se el camí de l’educació. Es va matricular pel grau superior d’informàtica i al primer curs ho va suspendre tot. La Nadia no es posa límits. Supera entrebanc rere entrebanc i sempre troba un camí per realitzar el seu somni. Avui en dia té dos graduats i un màster i treballa com a educadora social.
La llei 12/2009, reguladora del dret d’asil, reconeix la condició de refugiat a qualsevol persona que tingui un temor fonamentat de ser perseguida al seu país per motiu de raça, religió, nacionalitat, opinions polítiques, pertinença a un determinat grup social de gènere o d’orientació social. També reconeix la persona apàtrida que trobant-se fora del país de residència habitual no vulgui ni pugui tornar-hi pels mateixos motius.
La Nadia compleix tots els requisit però ha estat tractada com a immigrant il·legal durant cinc anys, sense permís de feina. Si li van donar el permís de residència va ser gràcies als pares adoptius que van declarar que es feien càrrec de totes les seves despeses. Als deu anys va demanar la nacionalitat espanyola però va haver d’esperar tres anys més i, després, altres dos per tornar a ser-li denegada. Li demanaven la partida de naixement i un certificat de penals del seu país, coses impossibles d’aconseguir. Ara finalment ha tingut resposta positiva i, després de pagar 400€ per al registre a notaria, fa tres dies que té la nacionalitat espanyola.
Afganistan és un país amb muntanyes molt altes i amb molta aigua (les futures guerres seran les aigües) que les desvien a altres llocs. La gent mor de gana sense poder aprofitar els seus recursos naturals. Posen com a excusa la religió o el color de la pell però la veritat es que volen que continuï la ignorància. Abans de la guerra, Afganistan era un país pobre però era un paradís. Tot ha canviat a causa de la guerra i les principals víctimes són els infants i les dones que estan atrapades. Abans estudiaven, ara ni això.
A falta d’educació, la Nadia ha creat una associació “Ponts per a la pau” que incideix a proporcionar coneixements, facilitar-los a qui no tinguin accés i promoure el gust per aprendre. Envia diners per pagar menjar, allotjament, llibres i ordinadors. Atenen a 320 nens que estudien de forma clandestina. A vegades els Talibans els han trobat llibres i amenacen la mare de la Nadia i ella la tranquil·litza. Són persones sense escrúpols que volen fer-li mal. No obstant això, sempre troba maneres de continuar ajudant les noies. Creu firmament que la guerra no és la solució, error que ara cometem en Ucraïna. Una guerra no se soluciona amb armes sinó donant llibretes i educació.
Ha tornat al seu país alguna vegada, però ara, amb els Talibans, és impossible. La seva mare que és analfabeta però una gran filosofa de la vida li diu que la diversitat existeix a tot arreu. El país és com un bosc: hi ha plantes beneficioses i plantes verinoses. Depèn de tu amb qui et relaciones. No podem canviar el món però si l’entorn.
Sempre s’ha dit que qualsevol persona que millora la seva vida i la vida del seu entorn, és una persona educada. Als hospitals, però, hi ha milers de persones ferides amb bombes fetes per persones amb educació. Recentment va anar a Frankfurt i va rebre amenaces. Nadia no tem la mort però si la pèrdua de la llibertat.
L’ACNUR va publicar al 2020 que hi havia 82 milions de refugiats al món. Ara amb la guerra d’Ucraïna la xifra s’ha elevat fins el 110 milions, el 70% dels quals es queden en el seu propi país o van a països del costat. Només uns pocs viatgen fins a Europa. Si bé Nadia volia portar tota la seva família, els pares i una germana continuen a l’Afganistan però l’altre germana, el seu marit, els nebots i una cosina amb els seus fills ja són aquí, amb ella. Són temps durs i temps difícils però la Nadia supera les dificultats i no defalleix mai. Continua somiant amb la pau.
|
