| Resum: |
|
L’origen d’aquesta conferencia és una vivència personal de la ponent en ser diagnosticada de càncer de pit i necessitar radioteràpia. Mentre la preparava, la infermera li explicava que aquella màquina era una donació d’Amancio Ortega i així, incomunicada i atordida pel soroll de l’aparell, es va sentir sotmesa i atrapada pel filantrocapitalisme.
Tot va començar 20 anys enrere amb Melinda i Bill Gates que feien patrocinis, mecenatges i donaven capital al tercer sector. Aquest boom coincideix amb el fet que un 10% acumulava el 76% de la riquesa global i un 1%, el 63% de la riquesa del planeta. Pel “Giving Pledge” 40 milionaris es comprometien a donar el 50% de les seus guanys. Va ser un èxit i ara ja compten amb 321 donants compromesos com Elon Musk, Rockefeller, Hilton, George Lucas... És que tenen mala consciència? És que el capitalisme té rostre humà? Qui guanya realment?
A l’any 2000 Microsoft tenia problemes. Havia sortit a la borsa als anys 80 i havia rebut sancions i multes milionàries i inverteix en la seva pròpia fundació que compta amb 196.000 milions de dòlars i hi treballen 1400 persones. És la més gran del planeta. Des de el 2002 la “Global Fund” ha donat el 50% per combatre la malària, la tuberculosi i la sida. Ha gastat més diners que la OMS. Al 2020 investiga sobre la vacuna de la Covid i compren accions de la BioNTech i la Pfizer (són portes giratòries) La vacuna de la Covid li ha reportat uns guanys astronòmics: 1.000 dolars per segon i 23.700 milions de dòlars en tres anys!
Filantropia ve de les paraules gregues “filos” i “antropos” i volen dir l’amor a l’ésser humà. Són accions altruistes perquè no s’espera res a canvi. El capitalisme, però, es defineix com un sistema de producció de bens amb un afany de lucre que espera obtenir benefici, és a dir, si tenen un afany de lucre, no els mou l’altruisme sinó el benefici que obtindran. Una bona acció és útil quan dona satisfacció al màxim nombre de persones “Tu guanyes si jo guanyo primer”.
A la història de la caritat hi trobem tres models: 1) La caritat clàssica; 2) L’Estat del benestar i 3) el filantrocapitalisme.
1) La caritat clàssica ataca el símptoma però no les causes, cosa que implicaria un canvi econòmic. S’alimenta de la desigualtat i manté les classes socials. L’església la trobem amb les cases de caritat i misericòrdia a prop dels convents, o en el àmbit educacional amb les seves escoles gratuïtes. També finança obres d’art. Tenen tres trets: actuen a nivell local, tenen prestigi públic, i mistifiquen com la Festa de la bandereta, les meses petitòries o pel·lícules com “Ponga un pobre en su mesa” de Berlanga . “El gran recapte” i la “Marató les podem posar en aquest apartat ja que no lluiten contra la marginació i la pobresa.
2) Quant a l’estat del benestar, durant 1945–1975 el fantasma del comunisme corria per Europa, cosa que va fer créixer la socialdemocràcia en els països Nòrdics i Alemanya “La mama Estat” i no es recorre als filantrops o a la caritat cristiana. Entre 1975 – 2006 apareix amb la crisi del petroli, una pulsió neoliberal amb la fundació de filantròpiques que culmina amb la caiguda del mur de Berlín i la desaparició del perill comunista.
3) Amb la crisi del 2008 trobem el frau de Godman Sachs: Preferents, Bànkia, Banc dolent, Fons Voltors i retallades en els serveis públics: sanitat, educació, ajuts a discapacitats... El capitalisme ha enriquit a uns però ha deixat fora a milions i han de ser aquests pocs que salvin els altres i els surt a compte primer pel la seva imatge social i la promoció que fan les xarxes i els mitjans a les empreses més ètiques i solidàries. Exemple: el Banc de Santander promou projectes solidaris en el medi ambient (Greenwashing”. Viatja a Groenlàndia i visita glaceres però, alhora, ha multiplicat per 5 les perforacions. La societat Zara fa donacions a la sanitat pública però rep campanyes públiques de publicitat. Gaudeixen de lideratge moral, autoritat i prestigi social i esdevenen “influencers”. Marta Ortega, la filla, cobra un milió a l’any mentre els treballadors reben el sou base de mitja jornada. En l’aspecte econòmic, gaudeixen de reducció d’impostos i desgravacions fiscals. Si fidelitzen una donació en una activitat del tercer sector com ara en investigació, cultura o esport, tenen una reducció del 40% en IRPF i 40% del impost de societats. Les fundacions estan exemptes de pagar patrimoni, impost de societat, plusvàlua i IBI i reben una bonificació del 65% si fan millores en els seus locals. Si lloguen algun immoble, no han de pagar els treballadors, s’estalvien sous, s’estalvien pagar impostos. És un diner públic disfressat de caritat.
3) Per últim, apareix el cogovernament, un model que a través de les fundacions lideren polítiques socials i d’educació i suplanten l’estat. Els grans donants manen “de facto” i es mengen la democràcia. Zara decideix què vol finançar però no permet que sigui l’Estat qui decideixi- Bill Gates erradica la poliomelitis però no facilita donar als països els mitjans per evitar malalties. Escapen al control democràtic ja que les fundacions tenen el 71% del PIB mundial.
També a Catalunya s’ha seguit aquest model. Ha hagut convenis, consorcis en el sector de la salut i és difícil saber on comencen i on acaben els serveis. Hi ha uns beneficis fiscals, econòmics, influença política... Són portes giratòries per als seus caps i gestors. Com a exemples la fundació Arrel, Guttmann, La Caixa, Koplowitz, Pasqual Maragall, entre els membres de la qual hi trobem Narcís Serra. Josep Mª Argimon ara ocupa un alt càrrec de recerca en la fundació; ACS, Areces, Alliantz. La més recent: membres de clíniques privades del sector Barnasalut.
Tot això és legal però no és pot dir que sigui ètic!
|
