| Resum: |
|
Conèixer la Xina del segle XIX és molt important per entendre el seu present i el seu afany de ser una superpotència, conseqüència del sentiment de venir d’un segle d’humiliació com a país i com a potencia. Mai més la Xina tornarà a ser humiliada ja que ha arribat a la conclusió que sempre que s’ha mostrat feble, ha patit. El segle XIX és un segle dur en què la Xina no està a l’alçada de les altres potències. En una caricatura del 1898 apareix un mapa de la Xina estès a terra i al voltant França, Anglaterra, Alemanya, Àustria i EEUU amb unes tisores per repartir-se-la.
Com veu la Xina aquest moment d’humiliació? En el discurs amb motiu del centenari de la creació del partit comunista, Xi Jinping diu que la Xina té una llarga història de civilització però la guerra de l’opi l’ha convertit en una societat semicolonial i semifeudal amb el país humiliat i el poble devastat. La seva revitalització es converteix en el seu somni. La causa d’aquesta desigualtat la trobem en el fet que la Xina no ha tingut Revolució Industrial com les potències europees que compten amb una gran superioritat tecnològica. El colonialisme a Àfrica va ser molt diferent al d’Àsia. Aquí el control s’afirma de manera indirecte sense l’ocupació del territori. La Xina es obligada a signar tractats desfavorables: ha d’obrir els ports a mercats europeus per la qual cosa perd la capacitat de fer negocis tot i que continua sent un estat independent.
En aquell moment governen els Quing que tenen com a finalitat convertir-se en autosuficients i posen limitacions al comerç exterior per afavorir el comerç interior. La seva economia és fonamentalment agrària (80%) ja que no té carbó i no ha pogut dur a terme la Revolució industrial i, com a conseqüència, queda enrederida respecte a Europa i en desavantatge amb el Regne Unit que compra té a l’Índia però, com que en necessiten més, volen comprar té a la Xina també. La Xina no vol, llevat que la paguin en plata però els Britànics descobreixen altre producte que els pot interessar: l’opi, droga narcòtica que crea addicció i que el consum del qual s’està estenent perillosament entre la població xinesa. És un comerç il·legal però hi ha demanda i els Britànics compren té a canvi d’opi, es a dir, fan contraban i entren en conflicte les Companyies de les Índies Orientals amb els exercits locals que informen al seu govern que Regne Unit ho permet. Se creen noves lleis per aturar aquest contraban i George Elliot, superintendent de comerç, va cedir a la pressió per acabar amb el tràfic de drogues. Va fer destruir l’opi i va prometre una indemnització però sense el consentiment de la corona britànica.
Les tensions no cessen i esclata la primera Guerra de l’opi (1838 – 1842) que acaba amb derrota xinesa i amb la signatura del tractat de Nanquín i té com a conseqüència l’obertura dels seus ports al comerç exterior. Hong Kong es converteix en una colònia britànica i, a més, Xina ha de pagar sis milions en plata en compensació a l’opi destruït. Aquest és el colonialisme a la Xina: obligar-la a fer coses que no vol. Xina no es resigna, inspecciona vaixells i aviat esclata la Segona Guerra de l’opi ( 1856 – 1860) que torna a guanyar el Regne Unit. L’emperador fuig del palau d’estiu. Xina ni s’ha industrialitzat ni s’ha modernitzat. Firmen el tractat de Tianjin pel qual s’obren onze ports més i es permet la penetració d’altres països europeus que estableixen bases comercials. Arriben els missioners catòlics i es legalitza el comerç de l’opi. Apareix una altra caricatura: la reina Victòria, el Kàiser d’Alemanya, el Tsar de Rússia i França repartint-se un pastís que representa la Xina.
Hi ha un col·lapse en la societat xinesa quan veuen la decadència i la humiliació del seu país, convertit en una mena de colònia de tothom i governada formalment per un emperador. S’intenten reformes polític-institucionals que fracassen. Exemples: 1) La revolta dels Taiping causada per una crisi polític-institucional amb molta corrupció i grans dificultats econòmiques relacionades amb un creixement demogràfic descontrolat, cosa que provoca una desestabilització de la societat. Ocupen Nanquin. És un règim molt igualitari: sense propietat privada, ni religió. L’opi i els jocs estan prohibits... Inicien una reforma agrària però són derrotats militarment. Les autoritats xineses compten amb el suport dels països europeus. 2) Revolta dels Bòxer ( 1900 – 1901). No s’enfronten a l’emperador sinó que pretenen expulsar els europeus de la Xina. S’ajunten vuit potències amb una força de 50.000 soldats i acaben amb la revolta. La societat està als fons del pou!
“55 dies a Pequín” és una pel·lícula d’aventures de 1963 que explica el setge d’una delegació occidental a Pequín. Acaba amb la desfilada de l’Imperi Britànic, de Nord Amèrica, d’Alemanya, d’Itàlia, de Rússia, de França i del Japó.
Japó, que es trobava en el mateix cas que la Xina, s’industrialitza a finals del segle XIX. Entenen la situació i van a buscar enginyers per modernitzar el país. De seguida, Japó es posa al nivell dels altres. En 1905 entren en guerra amb Rússia i guanyen. Per als xinesos tot això és una altra humiliació. Esclata la revolució de 1911 que derroca l’emperador i proclama la República que serà un caos en un país molt dividit. El naixement del partit comunista va ser transcendental per marcar el canvi de rumb de la Xina:
Segle XIX: humiliació; Segle XX: renaixement;
Segle XXI: desig de ser potència mundial.
|
