| Resum: |
|
Joan Miró tenia com a fil conductor de la seva obra, de la seva trajectòria el color i també la poesia perquè expressava emocions. Va néixer a Barcelona el 1893. El seu pare era comerciant i tenia una rellotgeria. Provenia del camp de Tarragona mentre la mare era de Mallorca. Vivien al Passatge del Crèdit, tocant el carrer Ferran. Des de ben petit li agradava pintar i dibuixar però els seus pares volien que estudiés comerç, estudi que compaginava amb l’escola d’art de la Llotja. Als 15 anys treballava en una drogueria però era molt poc valorat. Agafa el tifus i se’n va a la casa que tenen a Mont-roig a prendre aires. Es cura, passeja i revifa amb el contacte de la natura i de la terra. El silenci és bàsic. No vol tornar a Barcelona.
Els colors “Fauves” ( Fauve vol dir bèstia, salvatge) Al 1905 hi ha una exposició d’artistes Fauves. Matisse presenta un retrat de la seva dona. Miró devia tenir 20-22 anys quan veu l’art que ve de França i li atrau la potencia del color i pinta L’Ermita de Sant Joan d’Horta on substitueix els color reals per altres d’inventats; Prades, on barreja cubisme i fauvisme; l’Ermita de Sant Ramon amb pinzellades gruixudes; la Platja de Mont Roig amb colors purs: groc, vermell... és nota la pinzellada; Autoretrat de 1917; Retrat d’Enric Ricard. Al darrera hi ha una imatge: un quadre japonès.
Els colors de Mont-Roig. Joan Miró va fer la seva primera exposició al 1918. No té gaire èxit i torna al poble a reflexionar. Comença una etapa detallista amb el color més natural (els impressionistes deixaven els detalls). Pinta quatre obres: La casa de la Palmera, paisatge, natura morta i un autoretrat el 1919 que és diferent al de 1917. Tot això culmina en La Masia. L’acabarà a París. Apareixen la masovera, el corral, la masia, l’eucaliptus, detalls del galliner, un gall, una cabra, un cargol, una sargantana. Va a París al 1920 i torna al 1921. Va viure en un estudi modest i allà va conèixer altres artistes com André Masson i a escriptors, poetes i gents de grups surrealistes. En el surrealisme, la realitat interior, el món del somni no queda marcada per la raó. S’envolta de poetes. Quan torna a Mont-roig, torna a la masia i posa tres banderes: la catalana, l’espanyola i la francesa.
El color dels meus somnis: blau. Li interessa el silenci, el buit, la reflexió, la meditació . Entre 1925 i 1927 fa unes 200 pintures amb el fons d’un color: el blau. Són pintures sobre un fons vaporós. Tot flota. Una creu representa un cos. És la buidor total. Són coses simples que suggereixen idees: color, lletres, poesia. “Vaig traient coses, diu, fins que queda tot buit”.
El color del foc. La guerra. El 1934 és un any de revoltes, repressió, violència social. La seva pintura torna al pastel, colors estridents, violents, llum i ombres, home i estrella. Tot molt convuls. Són quadres petits com “Les pintures salvatges”; 12 quadres. Éssers monstruosos, home, dona i una atmosfera estranya. Home i dona davant una muntanya d’excrements. Al 1936 esclata la Guerra Civil. S’havia casat al 1921 i tenia una filla. Ve a Barcelona i se les emporta a París. Al 1938 es fa un altre autoretrat amb els ulls com sols, jaqueta, flor; tot de colors blanc i grisos (Matisse se’l porta al MoMa de Nova York). Pinta també Natura Morta amb una ampolla de ginebra, forquilla, poma, sabata.
Els colors dels signes. A partir de 1938 té un llenguatge propi, simplifica els colors i passa de l’angoixa a l’evasió. Són formes geomètriques. Deixa París i va a la Normandia (1938-40). Comença la 2ª Guerra Mundial. Passa de la realitat al signe. Quan entren els alemanys a França (1941) torna a Barcelona i, un any després, a Mallorca. Utilitza els signes més tòpics: el cap és dos ulls i tres cabells; el sexe, un signe; la estrella de vuit puntes. Juga amb les línies. “Dona somiant amb l’evasió”. Una escala per passar de la terra al cel, astres de color al cel. Un ocell a vegades té cos, ales o plomes o bé és només una pinzellada. La línia negra amb colors primaris: vermell, groc i alguna taca verda. La dona és una figura transparent on es veuen les mans. L’ocell vola; la sargantana vola. Hi ha canvi de color quan es creuen dues formes.
El roig del sol. Al 1960 la seva pintura són ulls, sols, planetes, línies, coses enganxades, triangles i cercles. Les ratlles són gruixudes. Sol amb cercle vermell, el negra reforça. Va a Nova York i coneix a Jackson Pollok. Veu noves tècniques com el “Dripping” (regalims). Miró reflexiona. Fa dibuixos preparatoris.
El groc d’or. Els Blaus. De color carbassa. “Paisatge de la Llagosta”. L’or de l’azur i l’alquímia” que transforma una cosa bruta en or. Fa tríptics de 2, 3 quadres junts amb fons blau.
Haiku de color. Un poema pot ser el punt de partida d’un quadre. “Gota d’aigua sobre la neu rosada” “Somriure d’una llàgrima”. Són quadres que es troben a la Fundació i són una esquitxada verda.
Negre, explosió i gest. “Gos bordant la lluna”. “ El Pagès i el clar de la lluna.
Al 1961 pinta els vidres del Col·legi d’arquitectes (acció d’obra efímera). Es fa un altre autoretrat: tres cabell i una rodona. Un pintor, un poeta no són diferents. Tots dos comencen amb una pàgina o un llenç en blanc. Signes verticals, que recorden la cal·ligrafia japonesa, lletres, símbols... Mor el 25 de desembre de 1993 als 90 anys. Ens va deixar la Fundació, el mural de l’aeroport, el mosaic de la Rambla i la dona i l’ocell del carrer Tarragona, com a salutació a tot aquell que arriba a Barcelona tant per terra, mar o aire.
|
