| Resum: |
|
Les experiències personals són oportunitats per fer un canvi de direcció al pas del temps
Podem interpretar el temps de dues maneres: com a un rellotge o bé com a un fenomen que condueix a l’entropia, a un sistema físic que porta a la mort. Agustí d’Hipona deia que si ningú li preguntava què era el temps, no passava res, però si algú li preguntava, llavors era una qüestió enrevessada. Nosaltres som conscients del temps i de la nostra finitud. La certesa és inevitable però no sabem ni quan ni com i això crea un neguit.
Ens programem activitats i en recordem de passades. Hi ha dues interpretacions del fet que el temps s’accelera:
a) En el present: la comunicacions són cada vegada més ràpides: avions, trens, augments de la producció i del consum...
b) Els anys cada vegada passen més ràpids. Ens referim en perspectiva.
Si cada vegada fem les coses més ràpides és perquè hi ha tecnologies que ens permeten de fer-ho. Llavors, si cada vegada vaig més de pressa, per què no em sobra temps? En realitat, la gestió del temps és un mecanisme que no respecta la naturalesa d’aquest temps. L’explicació està en el fet que encara que fem més, el temps ens pressiona més de pressa. La tecnologia és una cosa de la nostra societat que corre en paral·lel a la secularització. Es basa en el nostre temps terrenal. És donar menys sentit a la vida espiritual i, en canvi, donar més sentit a la vida terrenal.
“No hi ha cap experiència que duri per sempre”. Aquesta és la paradoxa que presenta la vida terrenal. Per a aquest fet trobem una explicació psicològica. L’ésser humà construeix hàbits, manies i cada vegada les coses es van banalitzant més. Per exemple, en un viatge sempre l’anada és fa més llarga, en canvi la tornada és un camí ja conegut. Quan un fa coses conegudes, deixa a banda l’atenció, que es perd. Al segle XIX Goethe va crear el mite del Faust. Faust fa un pacte amb el diable perquè li faci sortir del tedi produït quan una experiència es repetitiva.
De fet, el problema no és que unes experiències puguin ser banals sinó que el problema és poder trobar unes experiències que generin satisfacció. Llavors el temps s’accelera molt (flow) ja que es treu un profit i un rendiment. S’han de buscar experiències que tinguin sentit.
Quant al temps considerat “en perspectiva”, ho noten tant la gent jove com la gent gran. Tothom diu que el temps s’accelera però no és veritat. Hi ha un oblit.
Si es té 10 anys, un any de experiència representa una desena part de la vida d’aquesta persona. En canvi, si una persona té 60 anys, aquesta experiència ja és una part i mitja de la seva vida. No s’hauria de transmetre aquesta sensació però hi ha alguna cosa que ho fa. Aquestes experiències tenen menys rellevància. Si hem viatjat a molts països, a partir del primer viatge l’experiència és menys rellevant, afecta menys, té menys significat.
Està molt arrelada la idea que no tenim capacitat d’aprendre però això no és veritat: tenim temps i si busquem noves experiències, que siguin intensives i que estiguin interconnectades, podrem, fins i tot, aconseguir que el temps s’alenteixi. Amb més implicació i més esforços, la capacitat d’aprendre no s’acaba mai. Recuperem competències que fan que articulen el passat amb el futur.
Un biòleg que va estudiar l’estructura de les cèl·lules, va reflexionar sobre el temps i va arribar a la conclusió que si tenim noves experiències, el temps serà més profitós. Tenir noves experiències és una qüestió d’aptitud. Hem de recuperar la sensibilitat i hi ha d’haver la intenció de fer-ho. Això és molt important ja que generarà noves estructures, relligant el passat amb el present. D’altra banda, seria molt millor si aquestes experiències fossin col·lectives ja que els temps compartits són més fecunds. Si la reflexió del temps és col·lectiva, es recuperen records que ens tornen a afectar.
Hem d’aprendre a treballar-nos el temps. S’han de buscar estratègies segon el que fem i el sentit que li volem donar. La jubilació, per exemple, pot ser o bé un infern o bé un gaudi, depenent de cadascú. El més important és saber trobar a cada moment el sentit de la vida; viure intensament però tenir una articulació del temps àmplia. Tenim el rellotge, però no el temps, el qual no depèn de la quantitat sinó de la qualitat.
La xerrada s’acaba recitant el ponent uns versos de Salvador Espriu sobre el temps.
|
